El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Em trec la samarreta, les sabates i els mitjons, i corro cap a l’aigua, sense atendre a raons.

L’aigua d’Ondarribia és clara, neta, suau, agraïda amb la pell que, suada, s’hi suca.

Quatre capbussades i la suor ha fugit. La suor d’una caminada que va començar l’any 2005.

Abans d’ahir, a taula, tot sopant, recordàvem sis setmanes en sis anys: De Portbou a Núria, de Núria a Tabascan, de Tabascan a l’Espitau de Vielha, de l’Espitau a Ordesa, d’Ordesa a Isaba i d’Isaba a Irún/Hondarribia/Higer.

Sis anys per ajuntar dos mars en una quarantena d’etapes. De fer-ho, tot convivint amb un grupet de gent farcida de manies i cabòries, però unida per la fita del camí. Ai! Que haguessin estat aquests sis estius sense la Maria o la Paller, la Maria Rosa o en Joan, en Severin o en Ramon! Cadascú fill del seu pare, però tots encarats al saber viure del caminant.

Una setmaneta de camí a l’any, una setmaneta que va començar al Mediterrani per anar a sucar els peus a l’Atlàntic. Al final, en arribar a mar, redescobreixes que l’objectiu no era pas l’Atlàntic, ni tant sols atravessar el Pirineu. El veritable objectiu era el camí: les bromes, el cansament, els ànims donats els uns als altres en temps foscos i difícils, les nits estelades o de tempesta: arraulits dins la tenda, sentim tronar i els llamps il·luminen les ombres i engrandeixen les pors …

Abans d’ahir, de matinada, tot ballant i enyorant la Xixeta, recordava aquelles primeres hores a Portbou, la primera nit a Coll de Banyuls –vinatxo i cervesetes-, el thin wisled’en Roger al Collado d’Añisclo, el pas sempre ferm de la Maria, la força de voluntat de la Paller, les ulleres d’en Joan, les cabiroleres passes d’en Severin i els llibres d’ocells i plantes d’aquest aràcnid pastor que ens ha acompanyat en força etapes. Pastor que, com un servidor, ha trobat una sirena i comença a jugar al mar.

Recordes Coll d’Ares? I la nit glaçada al Port de la Bonaigua? Quins sopars els de Saboredo? I quins banyets a Ratera? A Nerín no ens volien donar de sopar i a Formigal vam arribar-hi tant d’hora que un banyet en una piscina ens vam poder donar? Albergs, apart-hotels, refugis, càmpings, campaments a sol i serena i també algun bivac. Bufff! Quina travessa! Quants records acumulats!!

Avui em miro amb tendresa la Maria Rosa i el seu ball. Carai, jo ja voldria ser com ella quan tingui la seva edat. De moment, em conformo en haver viscut unes jornades carregades de cansament i molta felicitat. 

Aquesta darrera setmana ha estat tan verda, com humida, boires, pluja, vent, sol, … Euskal Herria ens ha rebut amb totes les seves cares. Ens ha rebut, com la resta del Pirineu: un cant coral d’un pany de món on perdre el senderi per comprendre la BELLESA. La BELLESA en majúscules, la bellesa que, tant sols el cansament d’una caminada, és capaç de mostrar.