Breu des de les portes
Deixa un comentari
Cansat, estic molt cansat, l’anima em fa mal i el cos ho nota.
Mort, estic ben mort i els de Calella se n’enriuen.
Se n’enriuen d’aquella manera que va fer fortuna a Sinera, de la mà d’un ironic Espriu.
I és que, la nocturna de Calella, comença a les portes del cementiri.
Comença a les portes del cementiri, per anar resseguint el passeig, fer el carrer de les discoteques i allunyar-se del brogit urbà, a mesura que la pluja, que ens remulla a l’inici, va fugint mar enllà.
El rerepaís de Calella és pagès i bonic. Quatre cabres ens saluden i els canyissars d’una riera ens ajuden a estar desperts.
Quan un camina cansat, el cap fuig i la cara, com la d’un mort, perd tota expressivitat.
Mort, vaig sortir mort del cementiri de Calella. Un cementiri, el vell, que em va portar records de Sinera.
De fet, no em recordó viu fins més enllà d’un bell turó de bones vistes i cantir d’aigua. Va ser la llum del far de Calella, la que em va fer tornar a la realitat, i foren Les Torretes, les que m’ajudaren a comunicar.
Allà, amb la mar als peus i les àmplies vistes, la sang va tornar a gotejar-me dins del cos. I, en arribar a Sant Pol, la cosa ja era una altra.
Després, el passeig se’m va fer llarg, però. acabar prop de les barques. em va ajudar a reflotar. Reflotat, però adormit, vaig fer una cerveseta. Cervesa i braves a mitja nit, per tancar una caminada,. Una canminada que, com si fossim difunts, va sortir del cementiri. Va sortir del cementiri per acabar, com infants, mamant vora la dolça mar salada, la mar que es nostra mare, segons diuen els experts.