El Cau de l'Ós Bru de Taradell

i es mengen de peu i amb pitet, amb pitet que s’ompla de les taques d’una salsa de components ultrasecrets que corren de generació en generació.

La salsa no ha de picar i ha de tenir el tast just que demana el millor dels productes parits per les cures d’un hortalà qualsevol.

El calçot no es menja sol, sinó sempre amb la millor companyia. La d’aquelles que li treuen el suc a la vida i es belluguen amb força i il·lusió. Com les flames que s’apaguen i, convertides en bona brassa, de la carn en treuen tot el seu sabor.

El calçot, de la flama, en fa vida.
La carn, de les brasses, en fa un tec complert.

Vi de bota vella i una nova passejada. Passejada i sol d’hivern. Sol
d’hivern i les dolces aigües del nostre paer, el riu Ter. El Ter i quatre
instantànies, quatre instantànies i…

Records d’un dissabte gloriós, un dissabte que recordo tot ajassat a les
portes del Cau. Melòdiques gotes d’un imperdible vinil, destilen dins
l’ànima el millor del powerpop.

La música que em retorna als suburbis d’una ciutat adolescent. Als suburbis i a les places d’un racó que ja no és en aquest món.

Com aquells que van deixar-nos un llegat universal, el del jazz mediterrani, el de
les mans que ho feien tot, els dels cors que somiaveen i ens feien
infants a tots.

Sentint i recordant de nou, entenc que és l’eternitat, car aquesta és la felicitat concentrada en un instant.