El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A seixanta quilòmetres de Gràcia, s’alça, majestuosa, la muntanya de Montserrat.

Aquest és el destí que m’he fixat per a pasar la nit de dissabte. Per passar-la de marxa. Per gaudir-la, caminant.

Sortiré a mitja tarda de la plaça del Rellotge. Al cap no hi haurà pas la muntanya, sinó la Vil·la Joana, el primer port on em donaran de menjar. I és que, una marxa d’aital llargada, s’ha d’esbozinar en trossets menuts i digeribles. Si hom pensa en l’arribada, s’atavala i es perd en començar.

Cal, doncs, pensar a la menuda, fer passes de vell. Fer-les, per a poder ser un jovincell en arribar a Montserrat.

Reflexiono, mentres preparo la Marxa i el cap se m’omple de mil imatges i experiències. Experiències com la d’aquella romeria en temps d’esplai catòlic en barri obrer.

Recordo que vam sortir de Santa Maria del Taulat, allà, al Poblenou. Debía tenir uns quinze anys i les cames llargues, sota un cos esquifit. D’aquella primera passejada, en recordo la nit i l’asfalt, l’asfalt i quatre mantes, les quatre mantes i un brou ben calent. Recordo una sala gran en una parròquiade Terrassa, Recordo el cansament i la il·lusió combinades en pujar per les vies abandonades d’un tramvia aturat. El monestir era fosc quan els peus, nafrats, van arribar. D’allà, en recordo el dormitori, col·lectiu i gegant.

El record se’m barreja amb la nit de la Montse. De la Montse i els seus amics. Ells van sortir a la carrera, i jo, amb la Montse, fent camí. Vam anar fent, tot xino-xano, i a Olesa els vam trobar. Aquell cop, era al 2004, a l’estació ens vam quedar. Tocats per la derrota, el següent diumenge hi vam tornar. Vam deixar el cotxe a Olesa, i al monestir vam pujar. La vam fer, doncs, partida, tot i que era molt més esquifida, de lo que ara es fa.

Després recordo un bateig, a les vores del Papiol, el camí passarà per l’ermita abans de deixar el Parc més urbanita, per endinsar-se en un rerepaís industrial.

Mirant mapes i distàncies, preparo l’estratègia. Calculo hores, avituallaments, descansos i embotellaments. De cop, un somriure es dibuixa en el meu rostre: I és que el pas per Collserola em recordarà un jorn memorable.

Fou un dia prenyat de dubtes, de dubtes i d’il·lusions. D’il·lusions i d’estratègies per a trobar-nos tots dos. Amb Mossèn Cinto com a excusa, vaig preparar una excursió. Vet aquí, que sortint de Gràcia, rememoraré aquell instant, en què vam començar a lligar la dansa en què ara som bressolats.

Amb la falzia a Sevilla, aquest fet tan ben travat, m’ajudarà a tenir-la tant a prop, que, l’alé d’aquella jornada, me la portarà al meu costat.

A més a més, tot cavaller que tingui dama, no pot anar a batallar sense tenir-ne un present que l’ajudi a avançar. Per això, un servidor, que no deixa de ser infantó, no començarà la batalla, sense res de sa dama a les mans.

La penyora que em presta, és la llum que m’il·lumini. La penyora de l’aimada serà llum en les tenebres, será el far que indiqui al món, on es troba el faidit cavaller que camina sense cercar un nom.

Amb el frontal de la inmortal fada que m’ha triat al seu costat, no em quedaré a mig camí. Car espero aribar a les laudes dels monjos benedictins. I, seguint el cant monàstic, dedicar-li a ma bella dama, una nit per recordar.