El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Suposo que em sabrà perdonar el bon Enric Faura per manllevar-li el texte i les imatges publicades en la seva més que imprescindible web de muntanya, però és que el relat d’aquella aventura de dos capellans a principis del segle XX reconforten l’ànim d’aquest ós bru que, tot encetant el segle XXI, es disposa a seguir les seves passes voltat de comoditats modernes (bastons telescòpics, avituallaments, camelbacks, vestits de materials impensables en aquells temps, …).

Del Montseny a Montserrat en una jornada
Jaume Oliveras. Pvre

¿Que
els diré, jo, que no escric mai, als amics del G.E. Joventut Catalana,
que em demanen un article per al número extraordinari del seu butlletí?I
després de molt pensar, la portada del butlletí ve a despertar en ma
memòria un record de quan era jove i anava a Montserrat a peu. Anar a
Montserrat a peu no és pas res de l’altre món, però anar-hi des del
Montseny i en un sol dia ja és un record que no sé si el jovent d’avui
seria prou fort per a batre. EI 14 d’agost farà 25 anys. A les 8 del
vespre arribàvem a la Creu de Matagalls i prop mateix del cim trobàvem
la tenda parada per passar la nit entaforant-nos dintre d’una migrada
brolla de faig. El cansament de la jornada ens féu adormir tot seguit,
però a les dues de la matinada ens despertàvem mig gelats i, en veure
que un tros de Iluna traspuntava les Agudes i anava escampant arreu sa
esblaimada Ilum, anàrem a prendre comiat de la Creu de Matagalls.Cap
a ponent, Iluny, es veia el cim de Sant Llorenç del Munt, fita de la
nostra projectada ruta, i més Iluny amb prou feines s’albirava la
silueta del Montserrat, terme d’aquesta ruta i, tot escatint si hi
arribaríem o no, eren dos quarts de tres quan empreníem el camí.Aquest
es desfà tan de pressa que els objectes passen pel costat nostre com
una visió; el gran pagesiu de Sant Andreu de la Castanya, la roureda i
el caseriu de Collformic, les fagedes de les vessants de la Castanya,
els trèmols, brucs i ginestells del Pla de la Calma, tot passa
vertiginosament fins que arribem a I’antiga església romànica de la
Mora. Allí contemplem embadalits el paisatge: una aurèola rutilant
volta la Creu de Matagalls i els cims propers; les ombres van fugint
del sot d’Aiguafreda i de la Plana de Vic i el sol daura bellament els
cims de Sant Llorenç i Montserrat.

Del
caire de la Calma hom s’estimba en mitja horeta al fons de I’Avencó,
deixa enrera el molí, els pous del gel i el forat de Bigues i a les set
ja es troba assegut a taula, al caseriu de I’Abella prenent amb gran
delit I’esmorzar encarregat el dia abans per a aquella hora en punt.Mitja
horeta i ja estem pujant cap als cingles de Bertí. Aquells cingles són
un conglomerat de fòssils que tempten les nostres afeccions
geològiques, però no hi ha temps per perdre, i sols fem els honors
d’una parada a la Font d’en Tres Quarts, que es troba prop del cim del
grau i ens ofereix, de franc, un bon refresc que acceptem ben agraïts.Com
una exhalació travessem el Pla de la Garga sense camí ni carrera. Ais
pagesos que hi treballen suspenen la feina i apuntalats en l’aixada ens
miren estranyats, les dones surten per les portes i finestres d’aquells
caserius i es criden l’una a l’altra convidant-se a contemplar el
misteriós espectacle de dos capellans que anaven mig volant per aquella
plana com si el diable se’ls emportés. No ens podíem entretenir a
explicar-los que volíem anar del Montseny a Montserrat en una jornada!En
pocs moments saltem a la carretera de Sant Feliu a Centelles sobre el
quilòmetre 10. Vuit, setze, vint-i-quatre minuts i ja som al quilòmetre
7, on hi ha una drecera que, guanyant un quart, porta a la mateixa
carretera prop del pont de la riera de Sant Miquel del Fai, sota el
poblet de Sant Quirze Safaja, que es destaca riera amunt assentat al
cim d’un turonet de roca.En
aquella riera ens alleugerim prenent un bany de peus i emprenem un camí
a la dreta sota la paraula d’uns pagesos que ens diuen que seguint
aquell camí torrent amunt trobarem tot seguit la carretera de Sant
Feliu a Moià prop del Coll de Poses. No ens han pas enganyat, perquè
ben aviat arribem a I’Hostal del Coll de Poses, on contractem un jove
que ens acompanya fins a Gallifa per una drecera esquerpa que hi porta
en tres quarts.A
Gallifa hi ha també una drecera que guanya la collada sense fer els
zig-zags de la carretera i és així que a les tres de la tarda podem fer
cap al poble de Sant Llorenç Savall i entrar a l’hostal perquè ens
donin dinar.De
gana, no en tenim pas gota, però caiem de decandiment. L’hostaler de
Sant Llorenç, en Ramon Olivé, va dir-nos que fins a Montserrat hi havia
vuit hores llargues, i fou llavors quan començàrem a veure la cosa
negra. De nit, per camins del tot desconeguts, no ens podíem pas fer
il·lusions de reeixir en la nostra empresa: agafar la tartana (llavors
no hi havia automòbils) i embarcar-nos prosaicament cap a Barcelona
constituïa per a nosaltres una derrota ignominiosa. ¿No trobaríem un
guia que ens acompanyés? En Ramon Olivé va respondre’ns tot sorneguer
que a Sant Llorenç tothom anava a Montserrat dirigint-se a Terrassa i
agafant allí el tren, que hi portava amb tota comoditat. EII havia fet
aquest camí muntanyes a través vuit anys enrera, però veia molt difícil
recordar-lo ara.

Que
va haver dit! Tant l’arribàrem a importunar, que a l’últim consentí a
acompanyar-nos, i a les 5 de la tarda empreníem la pujada de Sant
Llorenç del Munt pel camí del grau cap a la Font de I’Obis. Camí
esplèndid si no l’haguéssim hagut de fer a marxes dobles per aprofitar
la llum del dia. Mes, així i tot, ja era a posta de sol quan guanyàvem
la cova del Drac i, malgrat no entretenir-nos gens a can Bufí i baixar
a la Barata com una roca que s’estimba, ja puntejava algun estel quan
arribàrem al Sot.La
Barata en aquella hora d’estiu era un formiguer de gent que prenia la
fresca amb bulliciosa gatzara. Més tard sabérem que la gatzara s’havia
acabat de sobte i que durant el sopar no es parlava d’altra cosa que
d’aquells fantasmes que havien passat, baixant a rodolons de Sant
Llorenç i enfilant sense prendre alè el camí del coll de I’AIzina. Els
qui no ho havien presenciat acusaven els altres de creure en bruixes i
ànimes en pena, però el fet és que tothom estava preocupat i aquella
nit s’atrancaren bé totes les portes.Nosaltres,
mentrestant enfilàvem a tota màquina el coll de I’Alzina preocupats
d’arribar-hi abans no fos negra nit. Ho fou malgrat tot, mes
aconseguírem veure encara una mica la silueta del Montserrat amb una
llumeneta al mig que no sabérem pas si era del monestir o bé de I’Hotel
Marcet. Aquella Ilumeneta ens dóna sempre la direcció a seguir, i a les
nou érem a I’Obac, a les deu a Rellinars i a les dotze a la Bauma.
Però, d’ensopegades, caigudes i camellades, no en vulgueu més.El
"sereno" de la Bauma, home molt servicial i simpàtic, ens arregla per
compassió una mica de sopar i dóna acolliment al nostre guia, que
s’acomiada de nosaltres prometent que seria la primera i última vegada
que es deixaria enredar. Nosaltres, tot restant-li molt agraïts,
procuràrem recompensar-li com cal l’inapreciable servei que ens havia
fet i emprenguérem l’última etapa.L’
excursió de nit, que tan deliciosa trobàvem a la matinada, no ho era
pas tant a I’últim. Sortírem de la Bauma agafant la via del tren i com
dues màquines pujàrem cap al monestir sens donar-nos consciència d’on
érem, ni de què fèiem, ni de res. Semblava que la força de la inèrcia
ens fes caminar, i així devien ser les dues de la matinada quan
arribàrem dalt, suats, plens de pols i carregats de son, i ens deixarem
caure sense esma sota les alzines de la font fins que ens despertà el
brogit de la gent matinera i anàrem tot seguit a donar les gràcies a la
nostra Patrona d’haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com
la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada.Va semblar-nos que la Verge ens mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-nos: "Que Déu vos faci bons".

Article extret del butlletí del G.E. Joventut Catalana, núm. 22, maig-juny 1929, pàgines 87-90 i publicat a la revista del C.E. de Gràcia, "Mai Enrera" núm. 424 de setembre de 1988.