Duran Lleida, el nan que cregué que era un gegant

 

Duran Lleida ha escrit un llibre de memòries ,que com tots els del gènere cal considerar de memòries escollides, i el passeja pels mitjans de comunicació en una operació promocional -del llibre i de la seva persona- traient un miserable profit del moment que viu Catalunya.

Duran Lleida sortí de l’escenari de la política com un home ferit, derrotat; cregué durant anys que era mereixedor d’arribar a la presidència de la Generalitat, aferrà UDC a CDC i ell al llavors president Pujol. La seva vanitat el feu sentir-se traït quan Mas fou nomenat Conseller en Cap, el missatge inequívoc que el seu malson n’havia estat l’home escollit.

Duran no s’havia adonat que la gent “convergent” mai no aplaudí les seves intervencions amb força sinó forçada i que mai no l’hagués acceptat com a cap de CiU ni successor d’en Pujol, el que òbviament aquest conegué sempre. Duran i UDC eren lluny del paradigma de CDC, sempre considerats un llast d’ideologia dretana. CiU sempre trontollà i el nom de Duran mai no fou corejat. No s’equivocà CDC en el rebuig a Duran.

En el postureig dels últims dies de l’ex-líder d’UDC que destuí un partit històric, la seva estatura humana i política s’ha fet patent. El seu rencor a CDC, la seva vella i cronificada animadversió a Mas, a qui en el seu relat polític ha convertit en el seu rival malgrat que no ho fou ja que Mas no jugà mai a aquest joc. Estatures humanes diferents. Duran, catalanista circumstancial, sempre ha estat supeditat a l’espanyolisme el que no és un dèficit sinó una categoria política i ara sense cap mena d’emoció enfoca el que vivim a Catalunya, el judici, la humiliació, la repressió de molts, l’empresonament d’antics companys, l’exili de part del Govern, com ho fan partits com Ciudadanos y el PSC. Els presos polítics catalans són, ha dit, “polítics presos”.

I amb les seves paraules es posa al servei del que creu millor postor.

Però per a més de 2.000.000 de catalanes i catalans i per als observadors imparcials Duran és com el nan del conte que creia que era un gegant i que al veure’s en un mirall es digué vanitosament “soc el gegant més petit del món”. I tal com el nan va fer Duran segueix el seu postureig davant de la indiferència dels vianants.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *