Élisabeth Vigée Lebrun, l’exili i el retorn. II

louise-elisabeth-vigee-le-brun-madam-queen-marie-antoinette-vigla-with-rose

 

Élisabeth Vigée Lebrun,la bella retratista  ha fugit de París i de França, de la revolució, de la guillotina, de la por. Els palaus, la cort, l’aristocràcia, Versalles … és el món que ha d’abandonar. Plora per la reina, la seva amiga, tenen la mateixa edat, han cantat a duo mantes vegades, n’ha escoltat les confidències, la retratà per primer cop amb el vestit blau i la rosa, eren tan joves…vint-i-quatre anys tenien, eren tan felices, trenta vegades la retratà, mai més no la veurà, ja no hi haurà cap altre retrat de la reina amiga. El vestit blau, la rosa…fa només deu anys i sembla que n’han passat més de cent. França ja no és França, no hi ha monarquia, ni cort, ni aristocràcia, ni salons, només el poble que odia tot allò que ella estima. Plora.

Arriba a Itàlia, retrata la famosa Lady Hamilton però no hi troba el reconeixement artístic que ella creu merèixer, hi sojorna tres anys, marxa a Viena on retrata les dames de la noblesa, després de quatre anys es dirigeix a Sant Petersburg on és rebuda com la gran artista que és. Júlia és sempre amb ella, és la nena que sense ésser noble conviu amb la noblesa, la que té com a companys de jocs els nens prínceps de tota Europa,per a ella la imatge del pare és tan sols un record ennuvolat d’infantesa … a Sant Petersburg quelcom es trenca per sempre entre les dues dones, Júlia que té 20 anys s’enamora del director del Teatre Imperial i s’hi casa contra la voluntat de la mare. És l’any 1800, Élisabeth no deixa de pintar, la pintura és la seva vida i la seva manera de viure, retrats de dones, dones nobles, princeses, baronesses … No abandona cap del seus principis, monàrquica, realista,, obsessionada per l’ordre. Anota totes les despeses, les vendes, duu un llistat de totes les seves obres, de les seves trobades i enyora la vida al París de na Maria Antonieta, als salons i jardins de Versalles, a l’encantador castell de Madame Du Barry a Louveciennes, se sent sola malgrat els seus èxits artístics, Júlia l’ha abandonada i segueix sentint aquella por angoixant a la “xusma” i als burgesos revolucionaris . Recorda amb rancúnia i odi els dies abans de la fugida, no oblidarà mai el 7 de setembre de 1789, el dia que fou obligada a ofrenar a l’altar de la pàtria revolucionària les seves joies , robes luxoses , barrets i ornaments, l’ofrena de “les dones artistes”. Lebrun, l’ex-marit, ho recordà a les autoritats per a facilitar-les la marxa  a l’exili, fins i tot publicà un llibre sobre la vida “de la ciutadana Lebrun”. Ella, l’orgull de França, convertida en ciutadana, humiliada i inclosa en la relació sospitosa de persones “emigrades”.

Han passat quatre anys, Napoleó Bonapart regna a França. Júlia ha estat abandonada pel marit i s’endinsa en una vida de prostitució i alcoholisme.  Élisabeth Vigée Lebrun retorna a París, l’alegria de viure de la seva joventut i l’època turbulenta que mai no comprengué han acabat. És la gran retratista reclamada a tota Europa. S’adona que no n’hi ha prou amb l’èxit per a ésser feliç.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *