La Ruta de la Plata (“Camino” 2a part) D

 L’estiu de 2004, quatre futurs arquitectes fan per segon any consecutiu el Camí de Santiago en bicicleta, aquest cop des de Sevilla, l’anomenada "Ruta de la Plata"; després d’haver fet el camí francès, des de Roncesvalles l’any 2003, decideixen repetir l’experiència… 

Etapa 3 Dc 18 Monesterio-Zafra-Los Santos de Maimona 53 km

 

Etapa 3 Dc 18 Monesterio-Zafra-Los Santos de Maimona 53 km

Presoners de Zafra

Després de pedalar tot el matí, arribem a Zafra, que encara que no l’havíem sentit mai, és una ciutat (petita) força coneguda i turística. Passem per un centre històric que sembla important, emmurallat, però anem afamats i preferim anar a dinar; a part, a l’entrar al poble he punxat roda, que ja canviaré després d’omplir la panxa.

El bar és en un petit parc molt tranquil, que ens convida a jeure sota els arbres després de l’àpat. En Josep es queda a la taula escrivint notes al seu quadern, mentre els altres tres despleguem els aïllants i fem una mica de migdiada. Algún vianant es podria ofendre de veure aquests bruts estirats a la via pública, però nosaltres poc que hi pensem. Reposem còmodament, després d’un matí que ha sigut productiu, i a l’expectativa de fer una bona passejada per Zafra i després els pocs quilòmetres que ens falten fins a l’objectiu d’avui. Amb aquests plans, un racó de ciutat tranquila amb quatre pardals refilant, aquest cel tant blau i una temperatura excel·lent, amb el cap sense cap mena de preocupació i tot el cos relaxat, m’adormo amb la sensació que estic tastant la felicitat absoluta.

És l’hora i en Josep ens desvetlla, jo he de canviar la roda abans de reprendre el camí, a hores d’ara ja un pur tràmit. Però després de canviar-ne una, m’adono que l’altre també va fluixa, tornem-hi, ara la de davant, i no sense problemes aconsegueixo finalment enllestir-la. I després, ja en una situació burlesca, en Joan ha de canviar la tercera roda de la tarda quan ja ens enfilàvem a les bicis. Mentrestant, amb en Josep anem a peu a buscar alguna font amb aigua, però sembla que Zafra no ens vol deixar marxar i hem de voltar força estona fins a trobar-ne una que ragi. Havent perdut tant de temps, hem de renunciar a la volta per aquelles muralles que hem vist massa de passada, però per fi podem continuar el nostre camí.

Tranquilitat i exaltació

Els pocs quilòmetres que ens queden són força durs i de pujada, però per sort, són pocs. Després d’haver especulat amb la presència de gossos, que a mi personalment no em fan gens ni mica de gràcia, albirem Los Santos des del camí que començarà a descendre a partir d’aquest moment. Sembla un poble força dinàmic, de pocs milers d’habitants, amb carreteres prou importants que hi arriben, un parell d’escoles que podem desxifrar d’entre els equipaments, i una gasolinera en primer terme. Quan arribem a nivell veiem que hem de tornar a pujar dalt d’un turó on es troba l’alberg, per un camí de molta pendent. En Sergi té ganes d’arribar i s’ofereix per anar a comprovar que no errem el camí, i ens deixa parats amb quina canya el comença a pujar com si res. Efectivament és aquest i el seguim fins a arribar a un alberg molt ben parit, amb habitacions, dutxes i una àmplia cuina. Però per obrir-lo cal anar a buscar les claus al poble, i sortosament per mi, no els fa res que em quedi aquí vigilant els equipatges, que avui estic mandrós. Mentre ells baixen al poble, també per comprar menjar, torno a tastar la tranquilitat, aquest cop en una solitud forestal esplèndida, mentre es van fent petits dins el paisatge que governo des del mirador on es situa l’alberg. Arriben a la gasolinera, on encara els segueixo els moviments, i més tard desplego el gros mapa d’en Sergi a veure si em situo on som i el què hem fet i el que ens queda; miro les formigues que escalen la plataforma enrajolada on m’ajec, i els edificis que conformen Los Santos, i les esquerdres del camí, i aquella pedra de forma curiosa, i aquells molins de vent molt més enllà…i finalment, una hora més tard, com els meus estimats companys de viatge arriben per trencar el silenci solitari i plaent que poques vegades tornaré a sentir aquests dies.

Durant el sopar, parlem de la disciplina que ens hauríem d’anar imposant per llevar-nos més d’hora, i acordem que demà jo m’ocuparé de fer de sergent i de despertar-nos a tots i cuidar que no fem el dropo; però que, ep, ens ho haurem d’anar tornant. Avui qui m’acompanya fins a última hora, encara mirant una estona la tele que hi ha a la cuina, és el Josep, que es fa un porro abans d’anar a dormir. A fora un grup de joves han pujat a fer ?oebotellón?, deu ser un lloc habitual de trobada, i ens donaran la tabarra fins que ens adormim. Abans però, faig una repassada a la meva visió política d’Espanya, al meu catastrofisme, em vaig exaltant i acabo cridant ben fort, i per què em sentin els de fora a través de la finestra, ¡¡però en qué puta mierda de país vivimos!!; en Josep em deixa fer, ell anar fumant tranquil …l’endemà es recordarà que no me’n va oferir i es disculparà, tot i que jo tampoc n’hi vaig demanar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *