Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Em retrobo amb “l’encaixada”

0

Durant molt de temps vaig acabar els correus electrònics dient “Una encaixada”. Això generava algunes bromes del tipus “Una queixalada, dius?”; però a mi m’agradava acabar encaixant (la mà) en acabar els textos. Després, la funció pública en què treballava em va acostumar a fer servir la fórmula “Cordialment” i vaig deixar estar les encaixades. Més cap aquí, sobretot des de que m’he jubilat, he començat a escriure “Una abraçada” i de debò que ja gairebé sempre és el que empro.

Ve’t aquí però que aquest dia vaig fer un correu a un conegut i em va sortir l’encaixada, talment reviscolada. I així ha estat com m’hi he retrobat i he sigut conscient del canvi de la fórmula al llarg dels anys.

Em sembla que em quedo amb l’encaixada…

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Per un llenguatge administratiu millor

0
Publicat el 4 de gener de 2023

Diu que el govern ha decidit millorar el llenguatge administratiu, per fer-lo més directe, més clar, més entenedor. I això està molt bé. Tot i que em temo que hi inocularan la doctrina desastrosa de l’anomenat llenguatge inclusiu.

Passa però, que l’administratiu té unes peculiaritats de llenguatge que són inevitables i a això no s’hi podrà renunciar. El procediment administratiu que tenim és molt garantista i fa necessari que, a gairebé tots els documents, hi hagin de constar els fonaments legals del que et diuen, les vies de recurs a què pots acollir-te… És a dir que, a més de paraules d’argot, de termes jurídics, hi apareixen uns formulismes que, pràcticament, són coses de gestors o advocats, difícilment assequibles per al ciutadà normal i corrent.

Per això, sempre he pensat que el canvi de debò als documents administratius passaria per capgirar l’ordre dels paràgrafs en els textos i començar per una explicació planera de què va la cosa, en llenguatge universalment entenedor, i després seguir amb els paràgrafs destinats als especialistes en dret. Podem estar segurs, però, que el canvi no anirà per aquí. Que es limitaran a fer construccions sintàctiques actives i no passives -això fa dècades que es diu que s’ha de fer-, a introduir-hi ideologia LGTBI, etc. En definitiva, de “llenguatge administratiu millor”, al meu entendre, res de res.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

L’empenta que es veu que necessita el català

0
Publicat el 1 de gener de 2023

Fa setmanes, l’actriu Mercè Martínez va cridar l’atenció perquè el públic no omplia les funcions de l’obra teatral musical en català “Golfus de Roma” i hi va haver resposta positiva de seguida, fins al punt que em sembla que no m’equivoco si dic que ha estat un èxit de taquilla. És com si els catalans necessitéssim que ens facin un SOS perquè ens mobilitzem, com si no hi hagués dinàmica natural i espontània d’estar amatents a l’oferta en la nostra llengua.

 

A començament de desembre, des del compte de Twitter DoblatgeEnCatalà es va començar a fer campanya perquè la gent anéssim a veure la versió doblada al català de la pel·lícula “Avatar: el sentit de l’aigua”, els mitjans de comunicació se’n va fer ressó i la Generalitat tot seguit engegà una propaganda amb el lema “El teu gest compta”. El resultat, molt bo, malgrat que són poques les sessions en la nostra llengua i en pocs cines, menys n’hi ha en el format 3D i les ofereixen en horaris no gens pràctics, en general: allà on hi ha hagut català i 3D, malgrat els horaris, el públic ha respost. Novament però sembla que ha calgut una empenta important per a poder parlar-ne en positiu, malgrat les condicions difícils.

 

La pel·lícula “Alcarràs” va ser un èxit de taquilla a tot el mercat espanyol, però molt remarcadament a Catalunya, on esdevingué un fenomen d’ençà el seu triom a la Berlinale. Quan s’estrenà comercialment a final d’abril de 2022, hi hagué cues als cines per a veure-la i hi va estar en cartellera durant diverses setmanes; però amb un flux decreixent d’espectadors, com si l’empenta que se li donà d’entrada fos superior al paper del boca-orella posterior.

 

Cas contrari ha estat el del film “Suro”, del qual no hi ha hagut prou promoció prèvia com a pel·lícula en català i comercialment ha punxat a casa nostra igual que ha fet a la resta del mercat espanyol: només ha tirat bé al Cine Verdi de Barcelona, al Truffaut de Girona i a un cine basc. En aquest cas, el comportament ha estat més avinent el normal d’una pel·lícula d’autor que fa vida a les sales de VO. Però hem d’esmentar l’excepcionalitat del Truffaut gironí: allà hi hagué bona promoció prèvia, el públic de la ciutat l’ha identificada com a pel·lícula en català i “seva”, que interessa, i n’han hagut d’allargar encara una setmana més la seva exhibició.

Aquest 2022 ha quedat clar que hi ha gent sensible a la llengua que, mobilitzada, respon; però si no hi ha empenta… la cosa no acaba de funcionar. El desig fóra la normalització, que el públic “per se” trobéssim les coses en català i així les consumíssim; però, en no estar normalitzats, depenem molt del factor “interès pel català” perquè les taquilles vagin bé. I això s’ha d’estimular, cada vegada, i mirar d’arribar fins i tot als que no hi són tan sensibles!

 

També hi ha, sobretot per les xarxes, la campanya “Mantinc el català” perquè els catalans no canviem de llengua en trobar-nos un castellanoparlant i perquè fem servir d’entrada el català en relacionar-nos amb serveis, comerços, institucions, etc. Una altra empenta, que també està obtenint força ressò, i que sembla igualment necessària.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Quantes Catalunya hi ha?

0

Tot i que no em feia gràcia que guanyés Espanya ni el Marroc, al partit que els enfrontava del Mundial de Qatar, he de confessar que em va caure prou bé la celebració festiva dels marroquins per la seva victòria, amb un castell i certes declaracions afalagadores… Tant és així que, en llegir l’article d’Alaaddine Azzouzi a Vilaweb (La Catalunya d’en Youssef i la celebració dels afeccionats del Marroc), vaig compartir-lo al meu mur de Facebook. Un bon amic que sempre em fa pensar, però, em va replicar “Salvador, el primer paràgraf no es pot admetre. Els que segueixen tampoc (..) Tenen tot el dret del món a celebrar-ho, com els madridistes que viuen a Catalunya quan guanya el Real Madrid; a qui no li agradi s’haurà de fotre. Però el discurs d’aquest periodista no es pot admetre ni Vilaweb l’hi hauria d’haver publicat (..) No faré el discurs que els immigrats i fills dels immigrats nascuts a Catalunya han d’ésser del Barcelona i no del Real Madrid. No comparteixo aquest discurs. Però el discurs d’aquest xicot marroquí o d’origen marroquí va molt més enllà i no és correcte ni ponderat el que diu des del primer paràgraf, per no dir que és fals, ingenu, trampós o mal intencionat. És un tema tabú i ningú s’atreveix a pensar ni a parlar-ne obertament. Ja vam observar l’1 d’octubre que molta gent de Bellvitge, per posar un exemple, eren andalusos o extremenys etc i de Bellvitge”. I m’ha fet rumiar. I m’he rellegit l’article, detalladament.

Esclar, em plantejo, llegint l’article: “Quantes Catalunya hi ha?” Tantes com persones hi vivim, segurament; cadascú amb la seva percepció de les coses. Però aleshores puc preguntar “Quants Marrocs hi ha?” i “Quin Marroc celebraven?” I el mateix podríem dir de tot arreu: “Quantes Espanya hi ha?” i “Quina volia guanyar l’altre dia?”; “Quantes França hi ha? i “Quina vol guanyar el Mundial?”

El caràcter històricament integrador de Catalunya ens fa estar oberts a la integració d’en Youssef i de qui visqui i vingui a quedar-se al nostre país; però el terme clau és “integració”, respectant els orígens, els costums, la llengua, les creences…, tanmateix integrant-se a la nostra comunitat, que té uns orígens, uns costums, una llengua, unes creences… eixamplant la mateixa noció de “català”.

Quan diem “Catalunya”, sabem el que volem dir, entenent que cadascú en té una percepció particular; però “Catalunya” no és una excepció al món i no és una realitat polisèmica.

FOTO: Manllevada de Vilaweb.

 

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Antoni Monguilod

0

Quan, fa tres anys, va morir l’Antoni Monguilod, només vaig poder transmetre el meu condol. No em sortien les paraules. Permeteu que avui en digui algunes coses personals, que tenen a veure amb el meu vincle amb ell.

Jo el coneixia de ser del poble, Malgrat; del seu lligam amb l’escoltisme, moviment de què jo havia format part i hi tornaria més endavant, i també, com a lector, li havia seguit la tasca com a corresponsal d’algun diari de Barcelona -crec que era a “El Correo Catalán”-. I, evidentment, hi havia tingut contacte ran de mobilitzacions culturals i cíviques, fos al voltant del Congrés de Cultura Catalana, fos per Can Campassol, etc.

L’octubre de 1977 arribà la sortida al carrer de la revista “Som-hi!”, que en Toni capitanejava, amb en Pepito Mora. Un projecte que feia temps que movia la cua i al qual, anys abans, jo hi havia fet una molt modesta aportació econòmica -quan en Mora, aleshores cap d’Agrupament, ens va demanar als del Consell d’Agrupament (jo amb 14 anys ja en formava part) de participar-hi-. Em va saber greu que s’edités el número 1 de la revista i ningú no m’hagués dit de publicar-hi res. Vaig fer saber el meu descontentament a algú, que m’indicà allò tan elemental de “ves a la reunió de la redacció i els dius que en vols formar part”. Així ho vaig fer i de seguida hi vaig ser acollit amb calidesa. Érem al novembre de 1977 i jo ja tenia vint anys -en aquell moment encara estudiava la carrera a Barcelona i baixava els caps de setmana a Malgrat-. De mica en mica hi vaig anar escrivint, embolicant-me cada vegada més en articles que volien una certa preparació -“investigació” modesta, se’n podria dir- i a vegades tenien alguna cosa de polèmics. Encara els escrivia a màquina. En Toni Monguilod em va ajudar molt, a escriure millor, a documentar-me el més bé possible, a ser respectuós i crític alhora. A les reunions, en Toni era generós amb tothom i no s’estava de plantejar qüestions i dubtes quan d’algun article n’apareixien. Val a dir que ell era sempre el que més es carregava de feina, no tan sols compaginant, sinó corregint-nos el català, redactant el que quedava pendent, recollint informacions de “tutti quanti” per a publicar-les, etc. Més d’una vegada, sobretot al començament, jo li vaig provocar una tasca complementària: arreglar i retallar i ajustar els meus textos massa llargs, de manera que no perdessin contingut i “hi cabessin”.

Quan el 1979 -enllestida la carrera- vaig incorporar-me al Cineclub Garbí -amb les sessions als divendres, dia que coincidia amb les reunions de la redacció- vaig haver d’allunyar-me un pèl de la dinàmica de la revista, però no hi vaig perdre el contacte; si bé l’abril de 1980 me’n vaig anar a Andalusia a fer el servei militar durant 13 mesos. Era una època d’ebullició i participació a Malgrat, amb el primer ajuntament democràtic -hi vaig estar particularment lligat mitjançant la Comissió de Festes, fins i tot en la distància-. De manera que tornat al poble el maig del 1981, amb més temps lliure que mai, vaig reemprendre tanta activitat com em fou possible -si bé la del Cineclub és la que més em va agafar- i de mica en mica vaig tornar-me a vincular amb el “Som-hi!”. Com a pont entre el món del cinema en què ara em movia i la premsa local, a què la revista pertanyia, vaig començar la meva tasca de comentarista cinematogràfic, en què en Toni Monguilod va tenir un paper clau. En primer lloc, perquè em va permetre dedicar-hi una secció cada mes a “Som-hi!”; en segon lloc, perquè em va posar a la meva disposició l’ordinador de casa seva, on vaig escriure no pocs textos -fou, a més, la meva iniciació a la informàtica-; en tercer lloc, perquè va fer possible que, amb el seu suport, pogués acreditar-me a festivals de cinema -entre els quals, Canes, durant força anys-, autèntica escola de formació en el setè art i font de contactes personals que després han estat molt importants a la meva vida. En Toni i la Magdalena eren tot generositat i, més enllà de saber que així es dotava la publicació d’un contingut diguem-ne especialitzat, eren conscients que col·laboraven al meu creixement. Sempre recordaré aquelles llargues estones al carrer Indústria!

Em sembla que he estat molt injust amb en Toni i, en vida, mai no li vaig agrair prou tot el que féu per mi i tot el que va fer per Malgrat.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Junqueras

0
Publicat el 13 de juny de 2022

Junqueras avui en dia em fa patir.

Abans que passés a primera línia de la política, m’agradava sentir-lo per ràdio, amb el seu parlar afable, cordial, sobre coses que hi entenia.

Quan feu el pas a la primera línia política nacional, el seu tarannà em seguí agradant. Tenia una imatge pública que em mereixia respecte i fins admiració, tant quan fou europarlamentari com quan va entrar al govern. He de confessar que, quan va passar a gestionar políticament, vaig tenir dubtes de si en seria prou competent, perquè una cosa és la retòrica, el discurs, i l’altra portar temes que han gestionat autoritats en la matèria anteriorment. Però, fins i tot en aquest concepte, em va convèncer prou, atès que arribaven bones notícies de la conselleria al capdavant de la qual hi era ell.

Durant el procés, engrescava i fins em creava neguit, per com “de fàcil” ho plantejava.

Després va passar el que va passar i acabà a la presó, jutjat i condemnat, conjuntament amb d’altres polítics i líders socials; mentre d’altres anaren a l’exili. Desconec la lletra menuda dels esdeveniments i perquè cadascú va actuar com va actuar. Però tots m’han merescut respecte i solidaritat, pensant que no hi hagué mala fe, que es van prendre les decisions ben preses, amb rigor i sabent el que es feien. Al cap dels anys, m’han entrat dubtes de si era així; però ara no vull tocar-ne aquest aspecte, entre altres raons, perquè em falta molta informació contrastada.

Quan eren tancats a la presó, veia força cartells i pintades que reclamaven “Free Junqueras”. Evidentment, jo també en volia la llibertat; però sempre vaig pensar que personalitzar-ho en un aïlladament era injust, que calia reivindicar justícia per a tots. Ja sé que una cosa no treu l’altra, però hauria preferit que no hi hagués la reclamació aïllada.

L’Oriol Junqueras ha seguit al capdavant d’ERC i quan l’han indultat ha mantingut i potenciat l’estratègia del diàleg amb el govern de Madrid -per molt ridícul que sigui-, el delit per eixamplar la base -tot mantenint i ampliant el suport a l’inefable Rufián-… tot amb el mateix tarannà afable que sempre l’ha caracteritzat. Però ara no engresca i el neguit que em produeix és perquè em fa patir. Sembla més una persona derrotada que el líder d’un projecte per al present i cara al futur. Aparentment, no ha fet una evolució ideològica a partir dels fets d’octubre de 2017, sinó que el càstig a la presó l’ha deixat amb un discurs sense força, amb una por interioritzada i la voluntat de gestionar el poder que els ha atorgat la retòrica -ara buida, falsa, com ho demostra l’altre inefable, Sergi Sol, cada dos per tres-, miserablement.

Penso que Oriol Junqueras hauria de retirar-se de la política, acceptar la realitat de la derrota i no fer-se còmplice de la mentida del discurs actual d’ERC.

No m’agrada quan llegeixo que li diuen “mossèn”, que li faltin al respecte pel que està fent. Però em fa patir.

Hauria de retirar-se.

Publicat dins de País | Deixa un comentari

Soc un fervent oïdor del “Tot Costa” i no m’interessa l’esport…

0
Publicat el 12 de juny de 2022

No m’interessa l’esport, encara que soc culé per tradició familiar i per allò que el meu entorn és més feliç quan el Barça guanya. M’havia agradat molt la ràdio, n’era un addicte, abans que l’omplissin de tertúlies amb quotes partidistes i que els magazines esdevinguessin fórmules d’emplenar hores amb temàtiques qualsevol no sempre tractades amb prou interès ni ganes d’aportar informació als oients.

Per tant, si no m’interessa l’esport i passo una època que la ràdio m’atrau poc, com és que estic enganxat al “Tot Costa”, de Catalunya Ràdio?

D’entrada, ho he de confessar, els temes que tracten ni em fan mal ni em solen deixar preocupat, cosa que a la meva edat, agraeixo. Però és que admiro la passió i coneixements que, des de la humilitat i professionalitat, sense atabalar, hi demostren cada dia de cada dia en Jordi Costa i la Sònia Gelmà, rodejats d’un simpàtic i eficient equip de col·laboradors. Però de tot el programa, el que més m’atrau és la tertúlia. Sí. Perquè, en general, respecten qui està parlant, no se solen posar uns damunt dels altres, oferint entre tots una visió plural del que tracten. I la quotidianitat els du a fer-se bromes que els oients compartim, perquè en som còmplices. Això no treu que en ocasions puntuals els tertulians es posin nerviosos i vulguin dir-hi la seva encara que el micro el tingui un altre. O que la Sònia Gelmà o la Gema Herrero alguna vegada hagin de fer valer la seva veu femenina enmig dels mascles que els envolten. Però són circumstàncies excepcionals, rares, i per tant aguantables.

Tot i que jo soc partidari de la ràdio només en català, al “Tot Costa” es porta molt bé el tema lingüístic, començant pel fet que els tertulians que s’expressen en castellà demostren ser valuosos amb les seves aportacions i, en general, la resta de participants a les converses mantenen el català quan s’adrecen a ells, en una convivència molt plausible.

Publicat dins de De tot | Deixa un comentari

Fem servir “encotillat” i “mamarratxo”!

0
Publicat el 2 de juny de 2022

Jo sóc obedient de mena. M’agraden les institucions i el joc institucional. Hi crec. Em sap molt de greu quan llegeixo menysteniments a les institucions. I entre aquestes hi ha l’Institut d’Estudis Catalans i en particular la seva Secció Filològica. Jo no soc del ram i pateixo quan llegeixo filòlegs que respecto molt dient-ne pestes. Tanmateix, jo miro de seguir el que diu l’IEC. Fins i tot he cedit amb el tema dels diacrítics -per bé que em costa!-. Ara, el que han dit avui passa de taca d’oli per mi. I m’indisciplino. I us proposo que us indisciplineu. Han eliminat del diccionari en línia les entrades “encotillat” i “mamarratxo”, que em semblen ben vives. No anem sobrats de res com per anar eliminant paraules que fem servir. I és que si bé de “cotilles” ja no se’n fan servir gaires, de coses “encotillades” n’hi ha un munt… I de “mamarratxos” n’estem plens!

Per tant, us proposo desobeir l’IEC -pobre de mi, qui m’ho havia de dir!- i fer servir encara més “encotillat” i “mamarratxo”.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Geopolítica, uix! Però…

0
Publicat el 14 de maig de 2022

La geopolítica no justifica res, però explica moltes coses. Per geopolítica, els nord-americans no van poder admetre els míssils soviètics a Cuba, lluitarien contra una Mèxic comunista, van propiciar entre altres el cop d’estat de Pinochet a Xile i, de fet, van aguantar la dictadura de Franco a Espanya. Per geopolítica, Finlàndia i Suècia s’han mantingut neutrals durant anys i semblaria prudent que Ucraïna ho seguís essent. La sobirania política dels països queda limitada pels interessos geopolítics de les grans potències. Contra aquestes imposicions “imperialistes” és lícit rebel·lar-se, però és molt perillós ficar-s’hi. Perquè les velles potències no dubten a recórrer a les armes i a desestabilitzar-te, sense cap més consideració que la dels seus interessos. Per això és preocupant que Suècia i Finlàndia, en ús de la seva legítima sobirania, gosin plantejar d’entrar a l’OTAN, perquè és perillós posar més forces occidentalistes a les fronteres de Rússia, que no ha renunciat al seu status de potencia militar ni vol veure condicionat el seu pas per la Mar Bàltica. La geopolítica, uix! Però és inevitable.

Publicat dins de De tot | Deixa un comentari

Pobres sinus i cosinus…

1
Publicat el 11 de maig de 2022

Ma Carme Junyent, a qui admiro i respecto molt, ha proposat que, per a complir la sentència del 25% de castellà a l’escola, s’ensenyi en aquest idioma el castellà i les matemàtiques. Automàticament m’ha vingut el cap l’aprenentatge que vam fer del llenguatge matemàtic a la carrera, quan vam començar a fer les classes en català. Allò dels sinus, els cosinus, etc. I he pensat que, si es passés a fer matemàtiques en castellà, es perdria tot aquest vocabulari… Pobres sinus i cosinus… tan monos que són!

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Contra el retorn de l’impost de successions

0
Publicat el 16 de maig de 2016

La CUP ha proposat que retorni l’impost de successions a com estava a l’època del tripartit. Tota una gressió a les classes populars. Rebre una senzilla herència paterna o materna es pot convertir, així, en un malson econòmic per als treballadors que, amb el seu sou que els permet anar tirant (això si tenen feina i cobren cap sou), han de fer front a l’impost de successions. Sembla que la CUP vol ajudar els grans beneficiaris del mercat hipotecari, en provocar que molta gent de les classes populars s’hagi d’hipotecar per a pagar l’impost o renunciar a la casa dels pares.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Banda de música de Palafolls

0

Dijous al vespre vam passar una estona molt agradable al Fòrum Palatiolo de Palafolls, tot sopant a la fresca mentre escoltàvem una banda de joves flamencs i la banda del MID de Palafolls. Quan veig com xalen els joves tocant, de quina manera més viva se’ls ha proporcionat un lleure enriquidor, no puc sinó pensar en la idea que l’alcalde Mora, de Malgrat, tenia de crear una banda musical al nostre poble, precisament per aquests motius. No ho aconseguí. A Palafolls se’n surten i de quina manera!

Publicat dins de De tot | Deixa un comentari