Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Estic impressionat! Els valencians m’han impressionat!

0
Publicat el 7 de març de 2025
Estic impressionat! Els valencians m’han impressionat! El govern castellanitzador de dreta extrema s’havia empescat una consulta ‘sui generis’ als pares de família, amb la clara intenció d’arraconar el valencià de l’ensenyament. Aquesta perversa iniciativa política ha comportat una mobilització extraordinària, de famílies, de centres educatius, de mestres i alumnes, de joves i grans, de gent valenciana, en defensa de la seva llengua, amb un esforç extenuant a contracorrent de la posició i propaganda dels poderosos que ho han tirat endavant. I el resultat ha estat una victòria incontestable de defensa del valencià:
Un 56% dels centres ha triat majoritàriament el valencià per a l’ensenyament, proporció que s’incrementa fins al 65% quan mirem només els centres públics.
Davant d’aquesta realitat, d’aquest fet, d’aquest triomf de la gent senzilla, del poble ras, de la gent de tota la vida, dels que s’estimen el seu país, la seva parla i en volen un futur millor per als seus fills, em ve a la ment la cançó d’en Raimon:
… Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
De gent que va alçant-se
Des del fons dels segles
De gent que anomenen
Classes subalternes
Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg
… Jo vinc de les places
I dels carrers plens
De xiquets que juguen
I de vells que esperen
Mentre homes i dones
Estan treballant
Als petits tallers, a casa o al camp.
… Jo vinc d’un silenci que no és resignat
D’on comença l’horta i acaba el secà
D’esforç i blasfèmia, perquè tot va mal
Qui perd els orígens, perd identitat.
… Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
De gent sense místics
Ni grans capitans
Que viuen i moren
En l’anonimat
Que en frases solemnes, no han cregut mai.
… Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant
Jo vinc d’un silenci que romprà la gent
Que ara vol ser lliure i estima la vida
Que exigeix les coses que li han negat.
… Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg
Jo vinc d’un silenci que no és resignat
Jo vinc d’un silenci que la gent romprà
Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Avui em conjuro definitivament pel català

0

Avui em faig el ferm propòsit de mantenir-me en català amb les quatre (literalment, en són quatre) persones castellanoparlants amb què parlo en espanyol, mal que entenguin el català. És un mal costum que he agafat al decurs dels anys, certament limitat a aquestes poques persones, i ho he d’esmenar. Em conjuro definitivament per mantenir-me en la meva parla!

En converses privades o telefòniques que tinguem, en xerrades per whatsapp que puguem fer, a les visites que els faci, a les consultes que els plantegi… en català!

“Hola, benvolgut/benvolguda. Us envio aquest missatge, amb tot l’afecte que us tinc, a les persones que, tot i entendre’m perfectament quan parlo en català, he vingut canviant la llengua al castellà a les nostres converses. A partir d’ara, us parlaré i escriuré en català. Sé que ho entendreu. Afectuosament, Salvador Montalt Torrent. Malgrat, Dia Internacional de la Llengua Materna”: demà, 21 de febrer de 2025, enviaré aquest text per whatsapp a aquestes quatre persones.

Sé que fent públic aquest compromís amb mi mateix, m’ajudo a fer el pas.

Mantinguem la nostra llengua, no ens la deixem perdre, parlem-la també amb els que no la parlen! Compartim-la, rica i viva, bonica com n’és!

 

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

‘Ditijoc-1’: 300 dites il·lustrades per endevinar

0

Ditijoc és una col·lecció de quatre llibres, que ens repten amb 1.200 frases fetes, locucions i refranys il·lustrats, en català, un cada dia, per jugar a endevinar el significat com si fos un senzill jeroglífic. I ja n’ha aparegut el primer volum! (Ja és a les llibreries).

Un llibre que és ideal per…

*Als que estiguin aprenent i estudiant català, per a conèixer el nostre refranyer i les seves dites d’una forma divertida.

*Fer un regal per Nadal o Reis (o Sant Jordi!), especialment per a avis.

*Fer exercicis de memòria per a la gent més gran, perquè són ells els que coneixen millor el refranyer català.

*Als més menuts, perquè coneguin les nostres dites. Seria oli en un llum si juguessin plegats amb els seus avis!

*Totes les escoles del nostre país, perquè aprendre tot jugant sempre és molt més senzill i amè.

*Tota persona que estimi la nostra llengua i vulgui posar-hi el seu granet de sorra.

N’és autor l’amic en Rafel Pla Creus (Malgrat, 1957), que precisament ho presentarà el dia 21 de febrer de 2025, a Malgrat, a les 19h, a la Biblioteca La Cooperativa, al marc del Dia Internacional de la Llengua Materna.

 

 

 

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

PSOE-PSC: el català el parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó (i encara a l’Alguer)! Visca la unitat de la llengua!

0

El primer tinent d’alcalde de Rubí, Víctor García, del PSOE-PSC, en el ple municipal de l’Ajuntament de Rubí, va negar la unitat de la llengua catalana. El molt espanyolista i anticientífic, tanmateix llicenciat en filologia hispànica, va assegurar que el català, el valencià i el mallorquí no són la mateixa llengua. “Sintàcticament, no ho són i tenen diferències grans”, va arribar a dir. I el PSOE-PSC no pren mesures en contra seu, quan se l’hauria de desautoritzar, o millor encara fer dimitir.

Contra la barbàrie, l’evidència!:

Les Illes:

País Valencià:

Catalunya:

País Valencià:

Les Illes:

Catalunya Nord:

L’Alguer:

Catalunya:

País Valencià:

Les Illes:

Andorra:

Catalunya Nord:

Les Illes:

Catalunya:

Patrimoni:

L’enyorada i lluitadora Teresa Rebull, que s’estigué anys a la Catalunya Nord:

Catalunya:

Illes:

Catalunya:

País Valencià:

L’Alguer:

Illes:

Catalunya:

 

País Valencià:

Illes:

Catalunya:

Publicat dins de Llengua, País | Deixa un comentari

Visca les llengües romàniques!

0

Essent nascut el 1957, vaig tenir l’escola en espanyol i el català, que l’he parlat sempre, vaig començar a escriure’l a l’escoltisme, després en vaig aprendre una mica amb un llibret, però no el vaig estudiar fins que, ja ben gran, em vaig treure el nivell C i em vaig preparar per al nivell D (examen al qual no em vaig presentar… perquè vaig prioritzar anar-me’n al Festival de Canes!). Al batxillerat estudiàvem el francès com a llengua francesa i ben aviat em va cridar l’atenció com algunes construccions sintàctiques, alguns girs, l’ús de prenoms, certs mots… ben diferents al castellà tenien algun vincle amb la nostra estimada i reprimida parla. I ja escoltant cançons italianes xalava de valent amb coses similars..

No en tinc cap mena de dubte que la meva obertura al francès i a l’italià em van fer prendre consciència de l’entitat, vigor, bellesa, riquesa del català! I em va desacomplexar totalment de la prepotència de l’espanyol: ells tenen una llengua també molt bella i pletòrica (que, malgrat que he hagut d’aprendre a la força, aprecio i m’agrada practicar), però el món no s’acaba en les seves formes i maneres, en les seves paraules i expressions.

Lamentablement, avui en dia, amb el domini internacional de l’anglès (som a l’imperi ianqui!), s’ha renunciat molt al coneixement de les llengües romàniques (no en sentim les ràdios ni en veiem les TV, no se n’escolten cançons, no en llegim…) i, vulgues que no, anem perdent autoestima i deixem de pouar en la riquesa que compartim tanta i tanta gent de la riba mediterrània.

No he esmentat el portuguès, perquè no hi tinc tant de vincle, però quan vaig ser a Lisboa en vaig fruir, de debò, tot i el seu vocabulari força diferent, que per a mi era ‘nou’: m’apassionen les llengües romàniques!

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Músiques del ‘meu’ cinema…

0
Publicat el 7 de gener de 2025

Són molts els temes musicals de pel·lícules que m’han robat el cor. Així, fent memòria i d’una revolada:

‘By the Sea’. Eleni Karaindrou, per a “L’eternitat i un dia”, de Theo Angelopoulos:

Zbigniew Preisner per a “Tres Colors: Vermell”, de Kieslowski:

‘El tema de Claudia’, de Clint Eastwood, per a la seva “Sense perdó”:

‘El tema de Deborah’, d’Ennio Morricone, per a “Hi havia una vegada a Amèrica”, de Sergio Leone:

La clàssica ‘Amapola’ versionada per Ennio Morricone (“Hi havia una vegada a Amèrica”):

Angelo Badalamenti va compondre aquesta magnífica banda sonora per a “The Straight Story”, de David Lynch:

Adaptació de l’obre teatral, “Les misérables”, de Tom Hooper, te´aquest tema ‘Do You Hear the People Sing?’ que sempre m’ha embalat:

El ‘meu’ Lluís Llach

0

Després de la meva etapa musicalment més italiana, vaig fruir de valent amb la cançó, de la ma, sobretot, d’en Lluís Llach i la Maria del Mar Bonet. També és clar, d’en Raimon, en Francesc Pi de la Serra, l’Enric Barbat, l’Ovidi Montllor, el Toti Soler… però els meus cantants de capçalera eren en Llach i la Bonet, especialment en Lluís Llach.

Les diverses etapes del de Veges també les vaig anat visquent de maner diferent. Adolescent encara, m’embalava el “Cal que neixin flors a cada instant”; però després em van interessar especialment les seves cançons més íntimes o melòdiques. És clar que “L’estaca” l’he cantada moltes vegades, però a tall militant; ara bé, no ha estat aquesta vessant la que més m’ha atret d’en Llach (i per descomptat, de “La gallineta”, gens…). Tampoc vaig estar gaire amatent als seus darrers treballs, que els he trobat sempre massa ‘ennuvolats’…

Ai… ‘El jorn dels miserables’, quina força! Per mi, potser la millor d’en Llach:

Evidentment, les cançons que tenien un vincle dialèctic amb l’època, m’embalaven, ja fos ran de la revolució dels clavells portuguesa…

o la revolta contra els coronels grecs… ‘Vaixell de Grècia’!

El mar (i els ressons de la mitologia grega) sempre ha estat important en les lletres i músiques llaquistes, però per mi l’excel·lència és ‘Maremar’

Al mític concert del Camp Nou jo hi era, emocionant-me especialment entre tant i tant milers amb aquell ‘Cant de l’enyor’ entonat amb la Maria del Mar i la Marina…

‘Cançó a Mahalta’

El tema dedicat a l’enyorada Laura Almerich…

‘Un núvol blanc’

‘Amor particular’

‘A força de nits’

Les nits fosques d’en Lluís Llach i la promesa de l’alba… ‘Despertar’

Aquell Llach dels primers anys, amb missatges que, de ben jove, t’enganxaven i empenyien..:

Impacients com estàvem per arribar a la llibertat…

I el somni, res d’abaratir-lo!

Tanmateix, si arribeu…

Hi ha un Lluís Llach molt arrelat a la gent de la seva terra…

al seu país…

Em seria impossible fer una antologia completa del de Verges, però per acabar-ne aquest ‘resum’:

la veteraníssima ‘Vida’…

i finalment, ‘Que tinguem sort’:

***

Visca la claror!.. i vols que t’ho digui?, ‘O sole mio!

0

Ja hem tombat el 20 de desembre. Avui entrem a l’hivern. Deixem enrere una tardor que ha estat molt plujosa i amb la desgràcia de la DANA. Esperem que aquest hivern segueixi esmorteint-nos la sequera (sense malvestats, tanmateix) i alhora (per demanar, que no quedi!) que ens faci aquells meravellosos dies de fred (suportable) i solet que escalfi.

I anem cap a la claror. Ho torno a dir (com cada any): visca la claror!

Ho celebro, amb alegria, escoltant aquesta meravellosa versió, en napolità, de l’O sole mio, cantada per Massimo Ranieri:

Che bella cosa na jurnata ‘e sole!…

N’aria serena doppo a na tempesta…

Pe’ ll’aria fresca pare giá na festa…

Che bella cosa na jurnata ‘e sole!…

 

Ma n’atu sole

cchiù bello, oje né’,

‘o sole mio,

sta ‘nfronte a te…

‘O sole,

‘o sole mio,

sta ‘nfronte a te…

sta ‘nfronte a te!

 

Lùceno ‘e llastre d”a fenesta toja;

na lavannara canta e se ne vanta…

e pe’ tramente torce, spanne e canta,

lùceno ‘e llastre d”a fenesta toja…

 

Ma n’atu sole

cchiù bello, oje né’,

‘o sole mio,

sta ‘nfronte a te…

‘O sole,

‘o sole mio,

sta ‘nfronte a te…

sta ‘nfronte a te!

 

Quanno fa notte e ‘o sole se ne scenne,

mme vène quase na malincunia…

sott”a fenesta toja restarría,

quanno fa notte e ‘o sole se ne scenne…

 

Ma n’atu sole

cchiù bello, oje né’,

‘o sole mio,

sta ‘nfronte a te…

‘O sole,

‘o sole mio,

sta ‘nfronte a te…

sta ‘nfronte a te!

…i la gran Iva Zanicchi!

0

Un bon amic, en veure el meu apunt sobre la ‘canzone’ melòdica me n’ha passat una gran llista de temes d’Spotify, en el que ha estat un magnífic, esplèndid, anticipat regal de Nadal, que m’està fent molt feliç. I m’ha permès retrobar-me amb més cantants i cançons que em commovien i m’emocionen…

Ai, la gran Iva Zanicchi (malgrat la seva deriva política berlusconiana)!

Quina bellesa de veu! Quina melodia! Em fa surar l’ànima! Com m’agrada escoltar-la!

I, a la llista de Spotify no paro de fer retrobaments amb temes i cantants, com aquesta LONTANANZA i l’immens DOMENICO MODUGNO:

Tot recordant el ‘Canto general’, de Pablo Neruda – Mikis Theodorakis

0

Arran d’una mudança, fa uns quants anys em vaig desfer de tots els discos que tenia. Em va saber greu, perquè formaven part de la meva memòria; però no hi havia remei: no tenia ja reproductor de discos i, per altra banda, destraler com he estat sempre amb les agulles dels tocadiscos i amb els mateixos LP i singles, estaven ben picats, si no ratllats.

Un dels discos més gastats que tenia a casa era el ‘Canto general’, de Pablo Neruda, per Mikis Theodorakis: m’embalava. Aquí podem escoltar-lo sencer:

 

Visca la ‘canzone’ melòdica!

0

Musicalment, jo soc un desastre, em sembla que a les orelles tinc pedres… l’ovella negra de la meva família, en aquest sentit, amb un pare i un tiet molt amants del jazz, amb una mare que havia tocat el piano i es delia quan escoltava alguns temes, amb un cosina especialment melòmana, etc. Però, abans que m’agradessin i seguís els de la cançó catalana, quan era ben jovenet, ves per on, fruïa de valent amb la ‘canzone italiana’, que seguia nocturnament per la ràdio de la RAI, i durant molt de temps vaig seguir (amb tanta o més passió que ara faig amb els festivals de cinema) el mític Festival de Sanremo i encara més tard aquell programa anomenat Canzonissima. És a dir que, mentre els meus amics xalaven amb The Beatles, Rolling Stones, Credence Clearwalter…, Jethro Tull, The Who, Electric Light Orchestra, etc., etc., jo em quedava amb la Mina, la Milva, la Patti Pravo, en Domenico Modugno, el Pino Donaggio, la Gigliola Cinquetti, en Jimmy Fontana, en Nicola Di Bari… Massimo Ranieri (de qui en comprava els discos a can Puig, de Malgrat)… Fins i tot alguns em deien ‘Salvatore’…

MINA:

la MINA és que no te l’acabes mai:

MILVA:

i que n’era de gran, la MILVA (aquí cantant Theodorakis), quina veu!:

PATTY PRAVO:

DOMENICO MODUGNO:

PINO DONAGGIO:

GIGLIOLA CINQUETTI:

JIMMY FONTANA:

NICOLA DI BARI:

més NICOLA DI BARI:

i encara una altra d’en NICOLA DI BARI:

MASSIMO RANIERI (jo, com si fos napolità, el seguia ferventment):

va, una altra d’en MASSIMO RANIERI:

i no me’n puc estar d’afegir-ne una altra d’en MASSIMO RANIERI:

Quantes vegades hauré cantat allò de ‘Come un vecchio ritornello che nessuno canta più…” és ‘Sempre’, Gabriella Ferri:

I m’hi passaria hores evocant aquelles (i moltes altres) cançons!

FOTO: San Remo, el cor de la ‘canzone’ melòdica…

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 9: les conseqüències.

0

Sí, seguint la dieta i fent exercici em sento bé, em trobo francament millor amb mi mateix i, de resultes, estic de bon humor, em miro la vida amb optimisme, socialitzo més -certament, després d’anys d’estar pèl reclòs al meu despatx de Direcció a l’oficina i d’enclaustrar-me força treballant a casa a l’ordinador, m’havia anat aïllant (oimés la temporada de pandèmia!) i ara em relaciono amb molta més gent-. És a dir, n’estic enormement satisfet, perquè em noto sa, físicament a to i anímicament pletòric.

Esclar que, fer règim comporta d’altres conseqüències, com ara que et trobes amb (més o menys) pelleringues al cos, amb canvis a la roba, ho notes a l’economia domèstica, passes a dormir més… I el temps, el que necessites per fer-ho i com se te’n transforma la percepció, afortunadament.

LES PELLERINGUES.

Ja em perdonareu la fotografia, que resulta molt exagerada, però no n’he trobada a la xarxa cap de més eloqüent. El cas és que ja duia uns quants mesos que anava musculant i baixant de pes i m’anaven quedant algunes pelleringues a la pell (als braços, a les cames, a la panxa…). No pas gaires, de debò; però vaig mirar de reduir-les, perquè estèticament no queden bé i la imatge que hom té de si mateix també és important per a notar-se millor. Va ser així quan vaig entrar en contacte amb SvetaStudio, al centre Creu Blava. Era la seqüència lògica que pauta la Dra. Jauri Villarroel, adaptant-la al cas de cada pacient seu, en paral·lel a l’atenció a la nutrició: tot primer, només caminar, després gimnàs, a continuació -i si és el cas- estètica, per a seguir practicant exercici, mentre mai s’ha de descurar la dieta. SvetaStudio em presentava la possibilitat de tres tractaments: Wonder -de seguida en parlem-, Medestec i/o Criolipolisis. Després d’examinar-me bé, la Sveta Vasileva va concloure que amb la panxa poc que hi havia res a fer, perquè la pell del ventre ja la tinc molt dura i gruixuda i només amb una intervenció quirúrgica podria reduir-se’n el volum, cosa, la de l’operació, per la qual no passaré pas -no té tanta importància per a mi!-. Pel que fa a la resta del cos, algun remei tenia, gràcies a la tecnologia Wonder (combinació d’electromagnetisme, neuromusculació i ràdio-freqüència). Durant 4 mesos (de febrer a maig de 2024), a raó de 2 sessions setmanals de 45 minuts -dels quals, 25 són els que els elèctrodes treballen-, amb la fisioterapeuta Núria i la mateixa Sveta, vam estar treballant els braços, les cames, els glutis i en bona mesura també l’abdomen (per a rebaixar-lo tot el que es pogués sense tanmateix pretendre aplanar-lo com no es podia) i, amb la tonificació muscular i el reforç que en vaig obtenir, les pelleringues van quedar força disminuïdes. Tot el que es va poder, ja que tampoc volia allargassar-ho més setmanes (dels 2-3 mesos inicialment previstos, m’abellí acabar fent-ne 4, també perquè m’ho passava molt bé a les sessions, amb aquella estimulació electrònica, arribant a valors ben alts d’intensitat), i no vaig seguir-hi tant perquè l’objectiu s’havia raonablement aconseguit com perquè no m’hi volia gastar més diners (no és barata la tecnologia Wonder, malgrat que SvetaStudio l’ofereix a preu més assequible del que et trobes en altres llocs).

Per cert, parlant d’estètica. Hi va haver un moment que em vaig preocupar perquè, aprimant-me, no em quedés una cara xuclada. M’havien comentat (jo no ho recordava) que, ran de l’anterior règim, el meu rostre havia arribat a ser de malalt. I no volia pas que això em passés ara. De fet, amb l’alimentació plantejada per la Dra. Jauri, i l’exercici que feia, la cara no donava cap signe com per a inquietar-se; però vaig fer un pas per a evitar que pogués anar malament, em vaig comprar el llibre ‘Gimnàstica facial‘ (Catherine Pez, Pagès editors, 2008), que anuncia un mètode per a conservar naturalment un rostre bonic i et planteja cinc minuts d’exercicis cada dia per a mantenir en forma els músculs de la cara. Està molt ben editat, amb dibuixos avinents i fotografies il·lustratives dels exercicis que has de fer; però aviat el vaig deixar estar: els cinc minuts que diu, a mi se’m convertien en més estona, i, per altra banda, de mica en mica, vaig anar convencent-me que, amb aquest règim d’ara, la cara no se’n ressentiria.

LA ROBA.

Baixar de 111 Kg a 64 Kg comporta que hagis d’anar canviant de roba, a mesura que vas perdent pes i els pantalons, les samarretes, les jaquetes… tot et va quedant gros. Per exemple, de pantalons, he passat de la talla 60 a la 44. Afortunadament, a casa en teníem guardada de totes les mides que he necessitat. És que, ran del règim anterior, en vam haver de comprar i quan després em vaig tornar a engreixar, la vam desar, cosa que ara ens ha permès recuperar-la i disposar-ne. Fins ara, poc ens hem gastat per vestir.

Gairebé el mateix m’ha passat amb l’equipament esportiu. Res, a penes hem hagut de comprar algunes samarretes, algun pantalonet, un parell de xandalls… N’he pogut aprofitar prou d’entre el que tenia a casa. Potser alguna samarreta em va pèl baldera, però per a suar-la, tampoc cal que em vagi ajustada…

EL RÈGIM I L’ECONOMIA DOMÈSTICA.

Surt car, fer règim? A veure, de gastar-te’ls, te’ls gastes, sobretot si passes d’un menjar sense relleu a una alimentació qualificada, optant per productes de qualitat, tant perquè siguin saborosos com perquè, si els deses a la nevera, crus o cuits, se’t conservin bé. Potser, vulguis que no, se’ns ha encarit un pèl més aquests darrers mesos en haver de reforçar la proteïna (més carn, més peix, més llegums…), però això ha de ser només una etapa (fins que assoleixi el 40% de massa muscular al meu cos). Per altra banda, els complements alimentaris no són pas barats. Quant a l’exercici, home, caminar resulta gairebé gratis (si exceptuem la despesa periòdica en vambes…) i el gimnàs… ja he comentat que al G2 Sport tenen unes tarifes assequibles i si m’hi he gastat alguns calés extres ha estat perquè em dissenyessin rutines de musculació i, sobretot, em fessin classes individualitzades per a aprendre-les a fer bé i corregir-hi petits errors. Francament, la despesa més gran que he fet ha estat en voler beneficiar-me del programa Wonder, que no és pas barat. Al capdavall, tanmateix, tot plegat ha estat (i és) una inversió en mi mateix, en el meu benestar, la meva salut, el meu futur personal, cosa que no té preu (sempre que et moguis dins de la moderació, esclar). Val la pena pensar que, per a trobar-nos bé, també solem gastar-nos-els en viatges, compres diverses, etc. i, no es tracta de deixar de voltar pel món o d’adquirir coses que ens puguem permetre i que ens abelleixin, però novament surt la qüestió de les prioritats: si més no, tu vals tant la pena com el que et poden reportar aquelles activitats lúdiques i no has de renunciar a poder estar millor.

PASSES A DORMIR MÉS.

M’ho havien dit i jo me’ls escoltava, molt escèptic. Resulta que, als darrers anys, jo patia un cert insomni, em costava dormir més de 4 o 5 hores a la nit (i això que durant molts de temps havia estat un gran dormilega). Els metges em receptaven pastilles i potser ho arreglàvem una mica, però no acabava d’arribar a les 7-8 hores necessàries per a un son reparador. En aquestes estàvem quan vaig començar el règim i la Dra. Jauri, que em deia que havia de clapar unes 8 hores, em va pronosticar el mateix que m’havien comentat altres persones: que, a més del que hi ajudaria la resta de l’exercici físic, si caminava, dormiria més i millor. I així ha estat, certament, amb reconfortant sorpresa de la meva part. Sobretot si camino o passejo al capvespre, me’n vaig a jeure un pèl més cansat i m’estic al llit amb més gust i vorejant, efectivament, les 7-8 hores (hi ajuda també l’èxit d’unes pastilles de melatonina i zinc que em van receptar els doctors Manel Rodríguez i Xavier Rius, de la Creu Blava, i que em prenc a raó de dues diàries abans de retirar).

PARLEM DEL TEMPS.

“Tu rai, que estàs jubilat!” em diuen sovint, en veure el temps que dedico a les menges i a l’exercici. I és veritat, estant jubilat disposes d’horaris per fer el que calgui i d’hores per a esmerçar-hi. Perquè, com em sembla que he transmès en aquests apunts, en necessites de temps, per a preparar els àpats (a part del que vol anar a comprar-ho) i per al gimnàs. Ara bé, quan es treballa, per exemple, d’estones per a organitzar-te les menges també en pots trobar i els tàpers i les neveres són bons aliats per a conservar els aliments que t’aparellis, posem per cas, al vespre a casa. Quant al gimnàs, escolteu, al G2 hi ve molta gent en sortir de treballar o abans d’anar-hi i els gimnasos, cada vegada més, ofereixen uns ventalls horaris que, si no estan oberts les 24 hores, poc se n’hi falta, es pot dir tots els dies de l’any. Sense voler fer-me repetitiu, tornem-hi: és cosa de prioritats, de repartir-te el temps quotidià entre el que té valor per a tu i si cuidar-te en té, ja en trobes.

A diferència del que et passa en moltes coses de la vida, en què els tràfecs se’t mengen el temps, he ‘descobert’ que et relaxa, et permet estar per tu, estar per les menges, elaborar-ne els plats, cuinar-los, tant com fer exercici al gimnàs, mentre cadenciosament vas fent les sèries de repeticions o vas caminant (i ja no diguem quan tires per l’aire lliure!). Són estones que la ment se’t distén, en què elabores una cosa que va quedant vistosa i serà gustosa o en què pots badar o pensar, reflexionar. Un luxe que et concedeixes. Un valor afegit molt preuat.

NOTA SOBRE EL PES.

Durant els primers quatre mesos i escaig de règim no em vaig pesar, esperava amb delit la visita periòdica a la Dra. Jauri (solia ser cada tres setmanes o un mes, a vegades quinzenals). Així tampoc no m’enderiava sobre l’evolució d’aquest factor, deixava tranquil·lament que el balanç calòric em fos favorable i anés fent la seva feina. Però a mitjan setembre de 2023 vaig comprar-me una bàscula i vaig començar a pesar-m’hi un cop per setmana: ja rondava els vuitanta kilograms i em va semblar que sí, que valia la pena que anés controlant-ne el descens i posteriorment el manteniment. Hi ha una diferència de valor entre el que em surt a la bàscula de casa i la lectura que en fa la de la nutricionista, perquè jo em peso despullat, en dejú a primera hora del matí, i a la consulta la Dra. Jauri m’ho mesura que jo vaig descalç, certament, però vestit amb pantalons. Explico això perquè he de matisar l’afirmació que he fet tantes vegades sobre que m’he aprimat 47 kg en 16 mesos. A veure, just abans de començar el règim, a la consulta, pesava uns 111 Kg, i ara, a casa, vorejo els 64 Kg, per això parlo de 47 Kg tot i que les bàscules de referència i les condicions de les mesures no són ben bé iguals. A més a més, el pes oscil·la: per exemple, aquest setembre he arribat a lectures matinals de 63 Kg i escaig. La xifra de 47 Kg doncs em sembla un valor que reflecteix el canvi que he experimentat en aquest sentit.

També he dit que des de gener de 2024, que ja estic en fase de manteniment, el pes s’ha conservat més o menys, quan en realitat, hi ha hagut un gran alentiment en el descens, però hi ha hagut un lleuger i pausat descens. Passa que estem fent reajustaments menors a la dieta i l’exercici, per a optimitzar aquells altres factors que no són el pes (greix visceral, greix corporal, massa muscular, etc.), mentre les menges, el caminar i el gimnàs van fent correctament la seva feina.

PUNT I FINAL.

No és pas el ‘punt i final’ del tàndem ‘dieta + exercici’, perquè jo segueixo fent-ho, amb l’estil de vida que he adoptat: el que s’acaba aquí són aquests apunts en què he repassat la meva experiència, les sensacions que he tingut (i tinc) amb aquest règim. Espero que us hagin interessat o entretingut, que no m’hi hagi fet pesat.

Demano disculpes, per exemple, als que cuineu i prepareu menges amb cura i plaer, sense ser de dieta, perquè el meu relat (capítols 4 i 5) potser l’heu trobat ingenu, d’algú que, ves, quina descoberta que ha fet ara; però hi he intentat reflectir la meva vivència (i convicció, basada en la realitat) que seguir una dieta no té perquè ser res trist, ans el contrari, que pot esdevenir una cosa alegre, engrescadora, apassionant. I el mateix quant als que practiqueu exercici, per als quals, que jo hagi transmès la meva satisfacció amb el gimnàs, la musculació i el caminar (capítols 3, 6 i 7), tal vegada hagi resultat una obvietat que us és més que coneguda; però ho he volgut compartir.

Per descomptat, no he volgut impartir cap mena de lliçó, només posar-vos a l’abast el meu procés personal. Em feia (i em fa, certament) un pèl d’angúnia exposar-me, ser el protagonista del meu propi relat. Però m’han recomanat que ho fes, que us fes partícips del meu testimoni, per si us pot ser útil o, si més no i com dic, per si us pot interessar o entretenir. Especialment incòmode m’he sentit escrivint el capítol 8, en què toco, entre d’altres, el tema de la ‘força de voluntat’, perquè m’ha sortit discursiu; però m’ha semblat que ho havia de tractar i espero haver-me fet entendre.

***

AGRAÏMENTS.

El meu agraÏment:

A la Dra. Jauri Villarroel, del centre mèdic Creu Blava, per la seva humanitat, la cordialitat amb què m’atén, com m’ha animat des del primer moment a tirar endavant, com m’ha reforçat anímicament, com de manera eficaç, intel·ligent, complexa, seriosa i alhora comprensiva m’està dirigint el procés de dieta+exercici, la continuïtat amb què em fa el seguiment, la disponibilitat amb què quotidianament m’assessora i respon a les meves inquietuds i plantejaments, etc.

A la meva dona: el suport decisiu que m’està donant des que al començament la seva intervenció va ser clau perquè jo estava ben aclaparat i ella hi va posar fil a l’agulla, cosa que va permetre tirar endavant amb tot plegat. Un suport persistent, ajudant-me a organitzar-me i en la compra dels aliments i complements, dels estris necessaris, dels equipaments esportius que m’han calgut; ensenyant-me en l’aprenentatge culinari; fent-me veure el costat positiu de les coses als moments que he tingut dubtes o que em trobava en algun atzucac, etc.

Als doctors Yauriemir Paredes, del CAP Josep Torner i Fors, i Xavier Rius, del consultori Creu Blava, per les seves indicacions, seguiment i costat que m’estan fent al llarg del meu procés.

A l’osteòpata Paqui Ibars, per la cura amb què ha tractat el meu cos i com l’ha anat refent cada cop que hi he tingut algun problema. I pels seus consells.

Als empleats del gimnàs G2, per la seva amabilitat i acolliment; en especial al monitor Javi Catalán, per tot el que m’ha ensenyat i corregit, per a millorar.

A Núria Garres i Sveta Vasileva pel seu servei a Sveta Studio i haver anat adaptant els programes de la tecnologia Wonder a les meves successives necessitats.

Als establiments de Malgrat (i rodalies) i el personal que hi treballa que m’han permès trobar el que necessitava, tant en alimentació com en l’exercici.

A tothom que m’ha fet i m’està fent comentaris, en veure els meus canvis -físics i anímics-, perquè et reafirmen o et fan seguir apostant pel que estàs fent.  També vull agrair els missatges que vaig rebre engrescant-me a fer aquests apunts.

Dono gràcies a Déu que tot estigui anat bé.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 8: força de voluntat?

0

Deixeu que avui em posi una mica discursiu. Ja em perdonareu si m’enrotllo massa; però em sembla que d’això cal parlar-ne i que és bo pensar-hi. En tots aquests mesos que duc fent dieta i exercici, sovint se me n’ha remarcat ‘la força de voluntat‘ que mostro. Sí, gràcies a Déu en tinc, però tot plegat no és ben bé cosa de ‘voler’ ni, en el fons, de ‘voluntat’, segons com s’entengui. Ja he comentat anteriorment que, a mi, la metgessa i tants de professionals de la salut em van dir que ho havia de fer i m’hi vaig posar en entendre finalment que era cosa de salut. Per tant, no ha estat ni és qüestió de si ‘em ve de gust’ o no, de si ‘vull’ o no: sobretot, és cosa de salut. Si no ho feia, podia acabar pagant-ho car. La decisió i mantenir-la ha estat (i és) cosa de coherència: no menjo el que no em toca perquè no em va bé, no estic sedentari perquè no em convé. Dit això, com em sembla que m’he fet entendre en els capítols anteriors, seguir una dieta adequada i practicar l’exercici escaient no s’ha de fer a ‘disgust’, com una imposició, una càrrega, ans al contrari, pot ser molt gratificant, opino que ha de ser-ho, és ben possible.  I veure que el cos et va responent, de mica en mica, però responent, t’anima. I veure que et vas trobant millor, et reafirma. Si fas un règim que no és per motiu de salut, sinó ‘per gust’, ‘per marcar línia’, ‘perquè el bikini et vagi millor’, potser la voluntat és més fàcil que se’t doblegui; però no hauries de cedir: en qualsevol cas, vas a trobar-te més bé, físicament i anímicament i, encara que no et preocupi, la teva salut hi sortirà guanyant, esquivant a més a més l’alternativa, que és empitjorar. Tenint un motiu, s’esdevé la motivació. Cal que ens motivem, que assumim profundament que ho fem (i ho hem de fer) perquè a mig termini estiguem més sans o no acabem anant malament (la línia o el bikini, si de cas, seran el reflex d’aquesta millora).

No s’han d’enyorar aquells plats que abans menjàvem, les begudes que preníem… i que ens feien mal, encara que no ho patíssim. Certament, sempre hi ha el dia d’excepció a la regla, en què en mengem (millor si en controlem la ració i ens avenim el màxim a la dieta) i en bevem (amb mesura); però no s’ha de veure com una feblesa personal, com una derrota de la voluntat, sinó com un fet puntual, que queda corregit de seguida, retornant a la dieta i a l’exercici. Per descomptat, no s’ha de renunciar per res al Nadal, ni a les festes majors, etc. -només faltaria!-: jo no me n’he perdut cap d’aquestes celebracions, això sí, reduint els canalons a 1, del rostit quedant-me’n el pollastre i decantant-ne el suc, deixant-me estar dels limoncello… En totes aquestes ocasions comptes, a més a més, amb el fet que la nutricionista t’ha prescrit, si el cos t’ho permet, unes pastilles per prendre així, excepcionalment, que absorbeixen els hidrats de carboni i part dels greixos i el sucre que ingereixis. No es tracta tampoc de fer-te trampes a tu mateix, de començar a saltar-t’ho tot a la lleugera, sense ordre ni control: el perjudicat en series tu i ningú més, el teu benestar i no pas el dels altres. I la constància en la dieta és tan important com la de l’exercici físic: cal fer-lo en la intensitat que es pot, amb la dedicació horària que sigui possible, però sense començar i parar o deixar-s’ho estar per temporadetes.

L’ENTORN.

Tot i que a casa m’han fet costat des del primer moment i m’han ajudat molt, soc conscient que l’entorn moltes vegades no ens ajuda als que fem dieta i exercici, perquè ells no en fan i tenen els seus plats de menjar i tal vegada no practiquen cap mena d’exercici (o sí), perquè sovint veuen que fem una cosa ‘diferent’ de la seva i evidentment del que estaven acostumats a veure’ns fer, potser perquè saben que anteriorment ja hem intentat seguir una dieta o fer exercici i hem acabat deixant-ho o ‘tornant a la “normalitat”‘. Les amistats, coneguts, companys, família…, amb els seus comentaris (sense mala fe) sovint no ens ajuden. Però la salut és nostra, personal, i nosaltres sabem el que ens hi va i que no és cosa de jugar amb foc. Per exemple, jo agraeixo les expressions d’admiració per la meva ‘força de voluntat’ o allò del ‘que bé que estàs’, ja que sempre reforça el que estic fent; però -tot i que també les valoro com a paraules fins i tot entranyables- sé que no he de fer cas (no en faig) dels ‘vols dir que no et passes (amb la dieta o l’exercici)?’, ‘vols dir que no t’ho agafes massa en serio?’, ‘com pots menjar tanta verdura?’, ‘no sé com pots!’, ‘no t’aprimis tant!’ etc. La meva salut és primordialment cosa meva. Tenir-ho clar va molt bé, sobretot quan et ve un d’aquells moments que potser et fan dubtar de tu mateix, del que estàs fent (ja sigui perquè aquell dia estàs cansat o has patit un problema intestinal puntual -pocs n’he tingut-, per exemple).

VIDA SOCIAL.

Quan et poses a fer règim t’apareix ‘el problema’ de la vida social, els àpats que tens amb el teu entorn, les activitats que topen amb els horaris que normalment tens reservats per a practicar exercici o estar per les menges. Això dels horaris, mira, és qüestió (com tot, com sempre) de combinar-t’ho, això sí, no deixant que ‘el llegir et faci perdre l’escriure’. I els dinars i sopars que et vagin sortint, des del primer dia, fas per manera que, al màxim de vegades que sigui possible, tinguin lloc en restaurants que ofereixin menús o cartes dúctils, en què trobis opcions avinents a la dieta, et controles amb la beguda, no hi menges postres… però l’àpat, la trobada pot tenir lloc i tu pots gaudir d’aquest acte social. Si és en una casa particular, en parles amb els amfitrions i normalment les menges es poden adaptar (si cal, hi aportes alguns ingredients dels ‘teus’): el cas és que també en aquest cas, l’encontre es produeix i tu t’has mantingut dins de les pautes establertes. I si no tens cap manera de poder ajustar-ho, sempre hi ha el recurs de les pastilles ‘miraculoses’ que he esmentat abans i menges i beus del que hi ha, controlant-ne la ració. No, tot això tampoc no és cap sacrifici, quan t’hi acostumes i la teva gent s’hi acostuma: es tracta de tenir prioritats en aquesta vida i tan important és compartir una bona estona amb amics, familiars, etc. com bregar per la pròpia salut, sense haver de renunciar a cap de les dues coses.

Com i perquè m’he aprimat (amb salut) 47 kg en 16 mesos. Capítol 7: seguir caminant…

0

En arribar la tardor i venir el mal temps, havia deixat de caminar a l’aire lliure i sort en vaig tenir de la bicicleta estàtica de què disposem a casa per a mantenir una activitat de càrdio. Aleshores encara no anava a les cintes del gimnàs. Amb la bici, a una resistència molt baixa, vaig assolir bones velocitats i m’hi estava estona pedalant -45 minuts diaris, arribant en algunes ocasions a l’hora i mitja o les 2 hores, sumant-hi com a conseqüència molts kilòmetres i cremant-hi força calories-. Però m’agrada més caminar que pedalar -a més havia de baixar de selló cada vint o vint-i-cinc minuts, perquè m’hi feia mal el cul…- i és així que vaig acabar anant a les cintes del gimnàs G2. Tot primer hi feia tirades d’uns 45-50 minuts, un mínim de 3 a 5 dies a la setmana (que és el que em recomanaven); però progressivament vaig anar passant a l’hora de durada, els set dies, i amb la cinta inclinada cada cop més -cosa que comporta muscular més les cames i l’esquena i cremar més calories-. Encara ho vaig optimitzar triant els programes de les cintes en què la inclinació va variant automàticament: hi ha el de ‘Turons ondulats’, que és el meu preferit, en què vas oscil·lant al voltant del 4%, anant de l’1% al 8%; però també he fet servir el de ‘Cims muntanyosos’, que va del 0% al 9%, i, tot jugant amb els canvis de pendent, he arribat a valors de l’11% d’inclinació -ben poques vegades, però-. Quant a la velocitat, allà lògicament te la pots graduar també i, després de provar d’anar a pas ràpid, la vaig moderar una mica, que em va millor.

Tot i que m’agrada més caminar a l’aire lliure, no em desplau gens fer-ho al recinte tancat de la sala de càrdio del gimnàs. M’hi noto la mateixa harmonia física i espiritual, mentre mous els peus, deixant que les cames vagin a un pas ferm, viu. No porto auriculars per a escoltar la ràdio o una música diferent a la que sona pels altaveus del local. Tampoc miro els vídeos o la TV que et permet la pantalla incorporada a l’aparell de la cinta. M’entretinc ja sigui badant -un luxe, disposar d’aquestes estones per badar!-, ja sigui mirant els indicadors de la màquina -els kilòmetres que vas fent, les calories que vas cremant, el temps que va passant, els objectius que vas cobrint…-, ja sigui pensant o reflexionant -de fet, bona part d’aquests apunts que esteu llegint, els he madurat mentre he caminat a la cinta…-.

Ara bé, tant el monitor del G2, en Javi, com la nutricionista m’han indicat que, a la tarda, millor que també camini una estona, que no hi caigui en el sedentarisme. Especialment la Dra. Jauri, m’ha encomanat que hi passegi. I així ho faig, durant una hora aproximadament -sempre que puc, a l’aire lliure, que així respiro aire net i veig natura i més gent, però si la climatologia no m’ho permet, torno a la cinta del gimnàs, això sí, ara a passejar-hi, és a dir, sense inclinació i a velocitat baixa-. Resulten especialment eficaces, aquestes passejades de tarda/vespre, tant perquè m’ajuden a dormir millor a la nit com perquè em fan abaixar el que en diuen el greix visceral -que, als darrers mesos, m’ha estat ballant, amunt i avall, entre valors tots ben correctes, però als quals hem estat amatents perquè no pugin cap a xifres indesitjades-.

Per a absorbir la vitamina D, tan necessària, també va bé caminar/ passejar a l’aire lliure, en hores de sol, esclar. Per això, durant la primavera i estiu d’enguany he canviat alguns dies la caminada del G2 per la d’arran de mar. Fins i tot els mesos de juliol i agost he xalat sortint a caminar/passejar a les 5 o 6 de la tarda, que a mi m’agrada molt que em torri el sol, anant a peu fins davant del Tanatori de Pineda -han estat tirades esplèndides i intenses d’hora i mitja-. I sí, els indicador analítics en diuen be, perquè m’han marcat valors de la vitamina D  com feia temps que no tenia. I m’he quedat ben morè -tot i que també he pres el sol a la terrassa de casa en hores que aquest picava de valent i alguns dies he anat a mar-. No obstant, no ho repetiré mai més, perquè, de resultes, la calor m’ha fet baixar la tensió arterial… -per cert, parlant de tensió arterial, ja us he comentat que abans de començar el règim era hipertens i que me’n medicava; doncs, mira, ja l’agost de l’any passat (quan només duia 3 mesos de dieta i exercici) em van haver de retirar tots aquells medicaments de la pressió, perquè ja m’havia baixat a valors absolutament normals (fins al punt que, si sotmeto el cos a estrès calòric, passo a tenir la tensió arterial massa baixa), cosa que, de rebot, va significar que podia començar a posar sal als menjars-.