El camp de l'Erra

Era guapassa la Roig i les fotos que li va fer la Pilar Aymerich són una obra paral.lela (de la que encapçala el post d’avui no en sabria dir l’autor; sé que la Roig és la de la dreta, la de la pancarta és la Maruja Torres i penso que la de l’esquerra podria ser la Pessarrodona). Recordo el dia trist de la mort de la Montserrat Roig (avui fa vint anys). Ahir vespre vaig tenir la sort de poder escoltar la seva amiga Marta Pessarrodona, a Canet…

La Marta Pessarrodona està en aquella edat -no sé ben bé quina- que fa que la gent que ha viscut i li ha aprofitat sigui de molt bon escoltar. Per això hi havia tanta atenció a l’auditori de l’Escola de Teixits, ple fins a dalt. Va explicar moltes coses i algunes xafarderies. Em quedo amb dos detalls que no sabia: que el premi Víctor Català el pagava la Caterina Albert de la seva butxaca i que la Roig, que de joveneta el va guanyar, quan ho va saber encara va estar més contenta.  L’altra cosa, que mig sabia però que no recordava, és que la Roig va estar temptada d’entrar al món del teatre. Això em va fer pensar que una xicota barcelonina que vaig tenir m’explicava que la seva tia (que havia voltat molt pel Lliure de Gràcia en els temps del Puigcerver) tenia una llibreta de la seva amiga Montserrat Roig. Sort que no va tirar pel teatre, va dir ahir vespre la Pessarrodona, perquè ens hauríem perdut els seus llibres. També ens va parlar de la Roig militant heterodoxa del PSUC i de les tibantors amb la Teresa Pàmies. I del viatge a Leningrad, convidada per l’Estat Soviètic, perquè escrigués un llibre sobre el setge, en espanyol. La Roig va complir l’encàrrec (amb un llibre que segons l’oradora d’ahir vespre, semblava censurat) i va aprofitar l’experiència viscuda per escriure’un un altre, aquest en català; un dels millors llibres de viatges, assaig, dietari, digueu-li com us vingui de gust, en la nostra llengua. L’AGULLA DAURADA. Una joia. La Pessarrodona anava de la Roig a la Lessing i de la Lessing a la Rodoreda i de la Rodoreda a la Woolf. Va reivindicar Aurora Bertrana. Va parlar dels dinars a la Punyalada amb la Rodoreda i de com algun cop li havia parlat de la Roig (la Rodoreda la veia com un epígon seu). La Pessarrodona anava obrint parèntesis interessantíssims i d’altres parèntesis dins aquells primers i els que l’escoltàvem pensàvem “ara es perdrà!” Però no es perdia, magnífica oradora com és.  

..va portar… set carbasses. Que no, que van ser vuit. Deu carbasses! Abans d’aquest “bàrbar” costum de buidar-les i ficar-los candeles dins, les carbasses ja ens transportaven. Però, de quina guerra venia el pare carbasser?
No se sap. Com tantes coses, viu al fons de les desenfocades instamàtic de la nostra infantesa. Venia el pare carbasser, normalment una tarda plujosa, al porxo de l’escola, perquè no es podia jugar al pati. No recordo felicitat més gran. En canvi, la carbassa simbolitza el rebuig amoròs: es veu que a pagès, si el fadrí que havia anat a festejar una noia es trobava el segon dia que la mare d’ella li oferia un plat de carbassa,  això volia dir que ja no calia que hi tornés. Tot plegat molt fi. Les carbasses dels exàmens vindrien d’aquesta mateixa simbologia del rebuig. També es parla de la carbassa que duien els pelegrins amb aigua: donar carbassa voldria dir, “fes el teu camí o ves-te’n lluny!” Els que hi entenen més, però, diuen que tot això ja ve de l’antiga Grècia. Es veu que allà la carbassa es considerava antiafrodisíaca. Diuen. Jo no m’ho crec. Perquè, d’on vénen les carbasses? Qui les va portar a Europa? Ja hi eren de sempre? D’on coi venia el pare carbasser? Per sort, torna a ploure. 

Senyors clients, els vostres ous seran revisats a la caixa. Diu un cartell, en dos idiomes. Que no se n’adonen? Vull dir que, òstima, aquesta cua no avança. Casum les velles que parlen i parlen. De què vols que parlin, de malalties. Ésclar. Va, va, que tinc pressa. Són les, què cony sé! I es mira el rellotge, però està parat. Des d’allà es veu el carrer per una vidriera. Cauen gotes…
Van caient unes gotes. El vell se’n fot: els seus ous seran revisats per la caixera. Conxo. Conxo. Tot plegat una odissea, amb les bosses, el paraigua, si tingués paraigua. Va dir una dona que regalaven la Vanguardia en català, al tren, collons de trens, cada dia més impuntuals. Traspassos. Traspassos. Sí, sí, senyor, afanyi’s, que els seus ous seran examinats a la caixa. Doncs una versió nova de l’Odissea, en vers, suposo. J. Francesc Mira. El mateix de la Bíblia i de la Divina Comèdia. Vam competir per un premi. Quins collons, ara fot un xàfec. És més amunt que hauria de ploure! Bolets. Llenegues. Ecs. Va dir la dona del tren que la regalaven, la Vanguardia en català, perquè no es deu vendre. Les ganes! Era la típica dona de Llavaneres que parla un castellà de funcionària d’alt rang. Tota blanca i de cotó. Llavors, a l’hora d’anar a buscar bolets, passa per decathlon. Passa-hi! Hi ha unes malles… Ous de reig a la brasa, fan. Els seus ous de reig seran revisats. Clar, podrien ser amanites. L’Ulisses no, l’Odissea! En vers. Per guanyar lectors. Vam competir. No la deven vender, va dir amb un deix de despreci, la dona de Llavaneres. Va pujar a Llavaneres. Funcionària d’alt rang. Disset amb trenta? No, no cal bossa. Si vol li ensenyo. Perquè ho revisi. Va, va, que tenim pressa. La consciència flueix i hi ha un narrador focalitzat i un altre que desenfoca: els vidres estan enllorats i el carrer es veu borrós, cada cop més borrós, fins que ja només es veu a dins. Collons, s’ha encès un fluorescent. Ara sí que veig el canvi, nena! Va, va, va, que no avancem. Res de Joyce, Homer. Simpson. Ara ho has dit, va dir l’home que anava darrere d’ell.

Ara deu fer un any que van treure les darreres parades d’ocells de la Rambla de Barcelona. Sembla que faci més temps. L’altre dia, pujant de la llibreria Documenta xino-xano, em va sorprendre veure per allà una parada anunciant “coques de Perafita”…
No recordava haver-m’hi fixat abans. És igual. La cosa és que aquestes parades noves, com tants altres invents, no acaben de trobar el seu lloc. La Rambla, les Rambles, van a la seva. Ja pots ofertar artesania vagament modernista, torrons d’Agramunt i formatges de Borredà, que la gent demana -sobretot aquesta tardor calenta- sucs de fruita natural, aigües de litre i mig gelades i, tot l’any, allò que no falla mai: toros, manolas i vanos de topos. Sí que també es venen samarretes del Barça, però la qüestió no és aquesta. Les parades del mig de la Rambla cada dia s’assemblen més a les de les vores de la Rambla i les de les vores de la Rambla cada dia s’assemblen més als basars de Calella i Lloret, amb les seves navalles d’Albacete, els seus barrets mexicans i aquests toros amb banderilles que alguns troben tan “potents”…artísticament parlant. Jo pensava: sí, com la crucificció, un altre gran tema de la història de l’art… “el pathos del moment en què el crucificat tomba el coll!” Ja sembla que els sento. Clar que encara no he sentit ningú que demani que es crucifiqui gent per mor de l’estètica i de l’art i de la “gran tradició cultural que representa”. Però no era d’això que parlàvem, era del xaronisme del souvenir en general i de les noves parades de la Rambla en particular. Doncs em va fer gràcia, l’altre dia que pujava tot xino-xano, que després de trobar la parada de coques de Perafita (una certa enveja la vaig tenir, no ho puc amagar: Perafita és el poble veí i costa d’acceptar que ells puguin plantar el seu  nom al cor de Barcelona i el nostre poble no), doncs després de la parada de les coques, en vaig trobar una altra de “dedicada”, vaig llegir fixant-m’hi molt, “a promocionar l’art tradicional del vidre català”. I, ehem, el cartell que ens prometia tan alta dedicació, estava mig tapat de… calla, calla, no m’ho diguis…. de vanos, manolas i toros. I gent amunt i avall. I mapes. I càmeres de fotos. Senyor, senyor, com enyorem aquelles cotorres, aquells canaris, aquells periquitos. 

Si no és que teniu un gos que se’n diu o coneixeu la cantant d’un grup de rock simfònic amb aquest nom o sabeu d’un cafè de Tours que així s’anomena (i on vau descobrir la tartelette, per exemple), Balzac us deu sonar a gran, gran, Gran Què… 

No hi ha res pitjor que ser un Gran Què. Tothom n’espera molt dels grans quès. Hi  ha gent, com ara jo, que sovint sospita i es revolta contra els grans quès i llavors es perd coses. A mi  m’havien dit a les classes de literatura de batxillerat que Balzac era el mestre del realisme francès. Ja en vaig tenir prou. D’això se’n diu crear un prejudici. Amb els anys les grans descobertes es van tornant escasses i arriba un dia que penses que per sort encara queda una via per explorar: la de desfer prejudicis. Amb l’ajut de l’autor, si realment s’ho val, la cosa pot donar molt de si. De manera que aquest estiu m’he obert a noves experiències: Balzac. Eh que ho trobeu fort, alguns de vosaltres, que no en fos un seguidor boig? Doncs no sóc l’únic. Engegar amb El pare Goriot és apostar pel llebrer guanyador. El pare Goriot és alguna cosa més que realisme. Són petits sotracs que es van acumulant en una trama efectiva, tensa, emocinant. L’edició de cátedra, que tradueix el títol al castellà com “El tio Goriot” amb uns arguments que a mi no em convencen, té la virtut de voler explicar, al pròleg, el perquè d’aquesta força fosca, depriment i excitant que té el llibre. Jo no sóc crític ni ho pretenc ser, però el Pare Goriot toca: l’ànima humana (si és que n’hi ha una d’animal) surt ben retratada, amb el millor i el pitjor. He de dir que en vida meva he conegut algun pare Goriot… més aviat alguna mare Goriot. Per ella ploro. Rastignac era un grimpaire de bona fe, ehem. Balzac era un grimpaire, ehem. El món és ple de grimpaires (mireu a totes bandes). Una pensió com la de Madame Vaqueur és un petit món de misèries humanes (si és que n’hi ha d’animals) i és una cosa realista, sí, realista. És tan realista la descripció de la pensió, dels menjars, de París, que va més enllà. Són tan realistes els tipus humans i les ambicions que s’hi retraten,a El pare Goriot, que la cosa sobrepassa el realisme. Per això la literatura sempre és millor -i pitjor- que la vida. Balzac? Provem-ho!