El camp de l'Erra

Ara deu fer un any que van treure les darreres parades d’ocells de la Rambla de Barcelona. Sembla que faci més temps. L’altre dia, pujant de la llibreria Documenta xino-xano, em va sorprendre veure per allà una parada anunciant “coques de Perafita”…
No recordava haver-m’hi fixat abans. És igual. La cosa és que aquestes parades noves, com tants altres invents, no acaben de trobar el seu lloc. La Rambla, les Rambles, van a la seva. Ja pots ofertar artesania vagament modernista, torrons d’Agramunt i formatges de Borredà, que la gent demana -sobretot aquesta tardor calenta- sucs de fruita natural, aigües de litre i mig gelades i, tot l’any, allò que no falla mai: toros, manolas i vanos de topos. Sí que també es venen samarretes del Barça, però la qüestió no és aquesta. Les parades del mig de la Rambla cada dia s’assemblen més a les de les vores de la Rambla i les de les vores de la Rambla cada dia s’assemblen més als basars de Calella i Lloret, amb les seves navalles d’Albacete, els seus barrets mexicans i aquests toros amb banderilles que alguns troben tan “potents”…artísticament parlant. Jo pensava: sí, com la crucificció, un altre gran tema de la història de l’art… “el pathos del moment en què el crucificat tomba el coll!” Ja sembla que els sento. Clar que encara no he sentit ningú que demani que es crucifiqui gent per mor de l’estètica i de l’art i de la “gran tradició cultural que representa”. Però no era d’això que parlàvem, era del xaronisme del souvenir en general i de les noves parades de la Rambla en particular. Doncs em va fer gràcia, l’altre dia que pujava tot xino-xano, que després de trobar la parada de coques de Perafita (una certa enveja la vaig tenir, no ho puc amagar: Perafita és el poble veí i costa d’acceptar que ells puguin plantar el seu  nom al cor de Barcelona i el nostre poble no), doncs després de la parada de les coques, en vaig trobar una altra de “dedicada”, vaig llegir fixant-m’hi molt, “a promocionar l’art tradicional del vidre català”. I, ehem, el cartell que ens prometia tan alta dedicació, estava mig tapat de… calla, calla, no m’ho diguis…. de vanos, manolas i toros. I gent amunt i avall. I mapes. I càmeres de fotos. Senyor, senyor, com enyorem aquelles cotorres, aquells canaris, aquells periquitos.