BALZAC I ELS GRIMPADORS
Si no és que teniu un gos que se’n diu o coneixeu la cantant d’un grup de rock simfònic amb aquest nom o sabeu d’un cafè de Tours que així s’anomena (i on vau descobrir la tartelette, per exemple), Balzac us deu sonar a gran, gran, Gran Què…
No hi ha res pitjor que ser un Gran Què. Tothom n’espera molt dels grans quès. Hi ha gent, com ara jo, que sovint sospita i es revolta contra els grans quès i llavors es perd coses. A mi m’havien dit a les classes de literatura de batxillerat que Balzac era el mestre del realisme francès. Ja en vaig tenir prou. D’això se’n diu crear un prejudici. Amb els anys les grans descobertes es van tornant escasses i arriba un dia que penses que per sort encara queda una via per explorar: la de desfer prejudicis. Amb l’ajut de l’autor, si realment s’ho val, la cosa pot donar molt de si. De manera que aquest estiu m’he obert a noves experiències: Balzac. Eh que ho trobeu fort, alguns de vosaltres, que no en fos un seguidor boig? Doncs no sóc l’únic. Engegar amb El pare Goriot és apostar pel llebrer guanyador. El pare Goriot és alguna cosa més que realisme. Són petits sotracs que es van acumulant en una trama efectiva, tensa, emocinant. L’edició de cátedra, que tradueix el títol al castellà com “El tio Goriot” amb uns arguments que a mi no em convencen, té la virtut de voler explicar, al pròleg, el perquè d’aquesta força fosca, depriment i excitant que té el llibre. Jo no sóc crític ni ho pretenc ser, però el Pare Goriot toca: l’ànima humana (si és que n’hi ha una d’animal) surt ben retratada, amb el millor i el pitjor. He de dir que en vida meva he conegut algun pare Goriot… més aviat alguna mare Goriot. Per ella ploro. Rastignac era un grimpaire de bona fe, ehem. Balzac era un grimpaire, ehem. El món és ple de grimpaires (mireu a totes bandes). Una pensió com la de Madame Vaqueur és un petit món de misèries humanes (si és que n’hi ha d’animals) i és una cosa realista, sí, realista. És tan realista la descripció de la pensió, dels menjars, de París, que va més enllà. Són tan realistes els tipus humans i les ambicions que s’hi retraten,a El pare Goriot, que la cosa sobrepassa el realisme. Per això la literatura sempre és millor -i pitjor- que la vida. Balzac? Provem-ho!