El camp de l'Erra

Diu la meva terapeuta que a ella li va molt bé, que li és un relax, estendre la roba…

Es veu que tot el procés de fer bugada aplega un fotimer de teràpies alternatives, que, com els manaments de la llei de Déu, es redueixen a tres: cromoteràpia, aromateràpia i acupuntura (des del punt de vista de qui clava les agulles). Contemplació, doncs, dels colors i les combinacions de colors de les peces de roba, ensumada de la barreja de detergent i suavitzant que fa la roba neta i, també, allò d’anar clavant les agulles a l’estenedor, aquell nyic, nyic, nyic. A tot això s’hi haurien d’afegir les virtuts curatives -per al cos i l’ànima- de l’exposició a l’aire lliure (encara que sigui poca estona i des d’una finestreta d’un celobert), el petit exercici d’estiraments que suposa l’anar penjant les peces cada cop una mica més enllà, i el sentit de purificació que ofereix tot plegat; tenir unes peces de roba brutes, posar-les a rentar i després, un cop netes, estendre-les al vent, no necessita gaires explicacions. La bugadateràpia és molt útil, doncs. Això diu la meva terapeuta. I em recomana que ho faci més sovint, que m’anirà bé, que em relaxarà. També ho recomana a les entitats, els partits, les famílies, els clubs, les colles. Hi ha dues coses, però, que cal tenir en compte. Una és que a cada bugada es pot perdre un llençol i l’altra és que la roba bruta s’hauria de rentar a casa.
(A la foto, titellaires de Roba estesa)