PAISATGE AMB OVELLES

Nadal-14-Reis-15 089

Ja ho sabia, però avui hi he pensat més concretament. Hi ha un camí, moltes vegades el seguim, que porta a casa dels meus besavis, allà on va néixer la meva àvia, i que si el continues et porta a la casa dels meus avis, allà on va néixer la meva mare. Totes dues cases estan abandonades. Ara que l’hivern sembla que s’estova, tot i que és enganyós, m’han vingut ganes de posar la foto d’un ramal d’aquest camí i, per acompanyar-la, un poema de Vinyoli. Un poema que es diu Paisatge amb ovelles i que fa aquest efecte tan gran…

Permanència feliç de l’aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós, l’ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d’una borda,
i els camins
s’enfilen per les roques cap als cims
d’on he vingut del fons del meu passat.
Què se’m va perdre en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m’hi perdé la por de no trobar,
i de cercar faig compte sempre més.

 Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984).

 

Nadal-14-Reis-15 090

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *