FOC PÀL.LID, la veu d’un torracollons cregut

 

mydans-carl-novelist-vladimir-nabokov-looking-out-of-car-window-likes-to-work-in-the-car

Nabokov la sabia molt llarga. Per això Foc pàl.lid és un artefacte (si les novel.les poden ser un artefacte) que esclata però no de cop, no al final. Va fent esclats petits i algunes piules, puf, puf, pufff. Per bé o per mal, el comentarista és qui té l’última paraula, diu el narrador personatge -doble personatge, testimoni fals o interessat- narrador gens fiable de la novel.la que no és novel.la fins que no la tens del tot. I no l’arribes a tenir mai, del tot. Si li vols anar seguint la veta, et farà anar d’una banda a l’altra amb les seves fitxes codificades que comenten un poema, el poema, vers a vers. De seguida veus que és egocèntric i segurament boig, el narrador (com a personatge). I no saps si seguir-li o no seguir-li el joc. No tots els lectors ho volen fer. Hi ha gent a qui fa mandra llegir les aventures d’un rei de Zembla que ha fugit perseguit per uns, uns què?, uns comunistes? I ha fugit amb els seus aires una mica…Tot i que “en realitat” és o es transforma en un professor universitari, en un crític literari que encarrega, o potser no, un poema que després ell mateix s’afanya a comentar (un cop l’autor és mort). Però el que molesta i el gran encert és el to del narrador, entre cregut, egocèntric i paranoic. Erudit, rebuscat i ximplet. Perillós, també. De fet, a un poema (i a cada text literari) se li pot fer dir qualsevol cosa. És la grandesa i el preu d’escriure i ser llegit: la gent s’ho agafa com vol. I l’autor, a callar. Però l’autor, l’autor ja ho necessita que hi hagi tot aquest embolic. De fons, diuen, la història que hi ha de fons és un conte de fades. La resta és la típica novel.la americana d’ambient universitari o bé un thriller o bé una conya marinera o una gran sàtira dels que s’agafen a la literatura amb paper de fumar. Perquè, repetim-ho, per bé o per mal, el comentarista és qui té l’última paraula. Un joc. Qui vulgui jugar, que jugui. Qui vulgui llegir la novel.la tota seguida, que ho faci. Però de joc en trobarà a cada pàgina. Nabokov, ja ho sabeu els que el coneixeu, és un xic fred. Però bo. I el seu narrador, en aquest cas, un gran torracollons cregut. Un grandíssim mentider (vegeu post meu anterior). Ehem.

 

Focpal.lid

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *