TRIESTE/TRST (el lloc on sempre tornem)

Què coi té Trieste, que sempre hi tornem? Amb la imaginació, clar. O amb les lectures…per Sant Jordi em van regalar El viatjar infinit (edicions de 1984), de Claudio Magris i ja torno a tenir el cap ple de Trieste. De Trst, que diu la minoria eslovena de la ciutat (el 5 per cent)… 

Faltada d’art -en comparació amb altres ciutats italianes de la seva mida- i sobrada de vent (diuen que allà hi ha la lluita entre la Bora, que bufa del nord, i el Xaloc, que puja del sud) la ciutat és molt i molt literària. Diré només uns quants noms d’escriptors que hi han nascut o viscut: Joyce, Rilke, Italo Svevo, Umberto Saba, fins i tot la Susana Tamaro va néixer allà. El mateix Magris (que vaig tenir la sort de trobar al cafè San Marco, l’única vegada a la vida que hi he entrat, i per qui em vaig fer dedicar Microcosmos, un dels seus llibres essencials). Stendhal també hi va passar i explica que va ser emportat quatre passes pel vent. I Josep Pla, que en una pàgina brillant diu que a la ciutat hi ha uns passamans per agafar-se en alguns carrers on la Bora bufa molt! Trieste és, també, una babel de llengües i dialectes. Frontera entre el món eslau i el llatí, entre el món germànic i la mediterrània: va ser el principal port de l’imperi d’Àustria-Hongria, ciutat de referència per a molta gent d’Ístria (la península on es barregen croats, eslovens, venecians, italians, fins i tot descendents de romanesos que hi porten segles) i va ser una de les ciutats d’acollida dels italians que el 1947 van haver d’abandonar Fiume (avui la Rijeka dels croats). Formant part d’aquell èxode impressionant -milers i milers de persones- hi havia Marisa Madieri, esposa de Claudio Magris, morta ja fa anys. D’ella és l’esplèndida i inoblidable crònica Verde agua, editada per Minúscula, un llibre que si encara no heu llegit no sabeu el que us perdeu!

Sigui per culpa d’una nova lectura de Magris o de Svevo o de Madieri o de Pla (o un conte del darrer llibre de Susanna Rafart), sigui per l’aroma intensa d’un cafè, per la llum fina de l’Adriàtic (que ens arriba d’una foto, d’un documental) o per estar repassant la complicada història de mitteleuropa, un món decadent que a Trieste s’aboca al mar…sempre, sempre hi ha una excusa per tornar a Trieste. Amb la ment, si més no.

6 pensaments a “TRIESTE/TRST (el lloc on sempre tornem)

  1. Bon dia.
    Una nova recomanació d´un escriptor triestí: “La isla” de Giani Stuparich, també editat per aquesta petita gran editorial que és Minúscula. En aquest llibre també hi ha un petit epíleg de Claudio Magris que parla de la generació dels esciptors de l´època de Stuparich.

    Santi.

  2. Grandíssim llibre Verde agua i grandíssimes les ganes que tinc de visitar algun dia Trieste. Deu tenir alguna cosa especial per haver esdevingut ciutat literària per excel·lència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *