LA PRIMAVERA A PALMA

A Mallorca sempre hi plou. Vull dir quan jo hi vaig, que és quasi mai. I, anant-hi l’altre dia, em vaig trobar a l’aeroport de BCN una treballadora de seguretat que, en el més pur estil peixatera, cridava: “boootas, botiiiines, zapatos de taaacón…” I tot seguit, dirigint-se a unes senyores grans i alemanyes d’aquelles amb un bolset que ja es veia que tenien por que els el robessin, va i els pregunta: “ordenadores?computer?” I les senyores grans i alemanyes no acabaven de veure on s’imaginava aquella peixatera/segurata que podien dur elles amagat el computer….i jo, que duia dues bosses negres, a mi no m’ho va pas preguntar. Envoltat, doncs, de gent gran i alemanya, vaig arribar a Palma. I com sempre, hi plovia…

 

Plovia amb un dolç xim-xim mallorquí, com una vegada que hi vaig ser al novembre. I el cel era gris i baix com una vegada que hi vaig ser al juny. Per trobar en el meu record una Mallorca amb sol continu hauria de recular cap al viatge de fi de curs que vaig fer als catorze anys…inoblidable Can Pastilla! Els illencs es fan estimar, però arriben a ser tan exagerats que, en comptes de trucar per telèfon “criden” i en comptes de preocupar-se “passen pena” i en comptes de cognom tenen “llinatge”, com ja sabeu. Però tornem, tornem a les bosses de les senyores grans i alemanyes que van volar amb mi (perquè em vaig passar tot el viatge pensant què hi podien dur i també, amb una certa aprensió, intentant esbrinar per què no volava cap més persona jove ni mediterrània en aquell avió d’Air Berlin que feia olor, no d’arrencat, sinó d’eutanàsia activa). I doncs, m’imagino que hi duien un mocadoret de butxaca, una ampolleta de colònia, uns caramelets d’herbes suïsses….res, tot cosetes en diminutiu. I potser un mòbil, però dubto que duguessin cap computer. Ni una blackberry. I un home gran i alemany, quan ja érem a l’autobús que ens duia de la pista a l’aeroport de Palma, va aixecar un barret de palla (que s’havia comprat a Barcelona emportat per l’optimisme) i, bo i mirant al seu voltant -tot ple de testes blanques i teutones, menys la meva- i contemplant els tristos vidres regalimosos del bus i mirant les desenes d’avions vermells aparcats sota la pluja i que nomien Berlin, va dir, amb gran desencís: Mallorca!

Jo, en canvi, trobo que Palma sota la pluja és una delícia. I també m’encanta anar-hi per alguna cosa relacionada amb els llibres, amb la mateixa naturalitat que aniria a Manresa, La Seu d’Urgell o Morella. Per cert, tot i el persistent xim-xim, la Rambla de Ciutat de Mallorca estava plena de palmes i palmons. Símbol de primavera com n’hi ha pocs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *