Amb PEDRO GUERRA, des de la GARROTXA de natura i cultura

L’actuació del gran Pedro Guerra al festival Planastiueja’t, a Les Planes d’Hostoles, constituïa una magnífica excusa per a organitzar un cap de setmana de natura i cultura per la Garrotxa, ni que només fos pel seu entorn meridional. És el que vam muntar-nos, amb la parenta, l’últim finde. Ara feia un cert temps que no hi anàvem, però aquests verds, aquests prats, aquestes fagedes, aquestes volcàniques roques encantades… donen gust i et permeten retrobar i retrobar-te, respirar a fons, gaudir intensament. I, si és amb música, molt millor! 

Tenia moltes ganes d’anar a un concert de Pedro Guerra, a qui admiro des de fa anys però que no havia escoltat mai en directe. El cantautor canari reeditarà pròximament, amb noves versions, el seu primer disc, Golosinas, que a partir del 1995 el projectaria ràpidament com un dels millors en el seu gènere.

La Torre dels Til·lers de Les Planes d’Hostoles constitueix  un dels escenaris -superb- d’un festival que s’està consolidant en l’estiu garrotxí, la qual cosa mereix tots els aplaudiments  https://www.planestiuejat.cat/programacio. Si més no, en comparació a d’altres festivals de més anomenada però que programen, sovint, artistes a preus exagerats i, en més d’un cas, astronòmics. 

Va anar de poc -hagués estat un desengany- que el concert no s’hagués de suspendre, perquè una plugeta fina no afavoria que es pogués iniciar. Però va parar a temps -oh, miracle!- i Guerra, amb una primera part totalment acústica, ens va demostrar tot el que ha anat aprenent amb els anys, des d’aquelles primeres lletres suposadament ingènues, com la de la dolça cançó Peter Pan:

En canvi, en temes més tardans -que ens va interpretar amb l’acompanyament eficaç d’una molt reduïda banda- li surt més mala llet.  Veiem-ho, per exemple, a Miedo, on Pedro sap clavar, de forma exacta, el conjunt de les moltes pors que ens paralitzen…

O a Debajo del puente:

En fi, podríem parlar i escoltar força més a propòsit d’un canari estimat perquè demostra que té, com vam veure l’altre dissabte, molta qualitat humana, a més de la seva creativitat artística. Però us deixo ara amb el post que vagi penjar el 2016 amb, entre alguna altra, les cançons de Café Libertad 8, el cau madrileny des d’on el de Güímar (Tenerife)  tant es va projectar   https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269220.

Però un cap de setmana a la Garrotxa, ni que sigui només per un sector, dóna per a molt. I és important, no cal dir, que disposis d’un bon camp base com a allotjament. Nosaltres ho vam fer a l’hotel de muntanya La Salut, adjunt al santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, situat a l’entorn del coll de Condreu, al terme municipal de Sant Feliu de Pallerols  https://guiacat.cat/restaurant/hotel-restaurant-la-salut-sant-feliu-de-pallerols

Aquest establiment disposa, a més de restaurant, d’un bar mirador amb esplèndides vistes panoràmiques, a una altitud de 1.050 metres… 

Des d’allí podeu fer una fàcil i bonica excursió per una fageda adjunta que us durà, en poc temps, a les conegudes com a Roques Encantades, o suggestives formes minerals plenes de molsa, i que trobareu enmig del bosc  de  l’Espai Natural Protegit del Collsacabra https://www.sempreviaggiando.com/ca/2015/11/16/excursio-nens-roques-encantades-la-salut-garrotxa-olot/.

Encantades… potser també perquè són envoltades de personatges de la natura com follets, dones d’aigua, martinets, fades, bruixes

I de baixada podeu prendre alguna coseta, per exemple, enmig de la plaça de Sant Feliu de Pallerols, poble plàcid i atractiu per on passa el riu Brugent.

I si, gairebé ja a la Garrotxa, hi accediu per la comarca de la Selva, passareu per Amer, una vila que, a més d’un antic monestir benedictí, disposa d’una gran plaça porticada, la tercera més gran del país després de les de Vic i de Balaguer. A tocar de la plaça s’hi troba la pastisseria Puigdemont, que regenta la família del nostre president a l’exili. En record d’ell, i de tots -i totes- els represaliats, hi podeu adquirir els Capricis d’Amer, o carquinyolis característics. No massa durs, força dolços i que ens evoquen un dels fets més terribles de la història de la població: els terratrèmols de l’any 1427.

Ara tornem a ser en temps de terratrèmols, per sort només polítics i de convivència, però també malèfics, al cap i a la fi… Oi, president Carles Puigdemont? Oi, presos i exiliats? Oi, totes i tots els qui creiem que la llibertat de Catalunya,  que no volen ni ens deixen que aconseguim, s’ho val?

I és que, si Pedro Guerra és un gran artista, la nostra guerra nacional ha esdevingut sinuosa, aspra i complicada. Però per a guanyar-la democràticament necessitem, encara, més efectius. Estic del tot segur que aquesta és condició necessària, però no sé si prou suficient…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*