MILICIÀ de la cultura

Vet aquí que la Mireia volia que li aconseguís unes dades i elogiava, molt amablement, la meva presumpta influència cultural.

Vaig procurar satisfer el seu desig, però en el correu de resposta li aclaria:

-“Però si jo no sóc altra cosa que un milicià de la cultura!”      

És una autodefinició que em va sortir d’una manera espontània, perquè no recordo que abans l’hagués emprat mai. La vaig comentar amb el Dani, que em va dir: 

-“Està molt bé, però, si ets d’una milícia, has de tenir clar contra qui vas”.    

Òndia! I ara què?  

Es tracta, em sembla, d’establir un sistema de valors culturals contrastat. O sigui, a favor i en contra de determinades maneres d’entendre la cultura i, segons com, la vida.

A favor de tot el que sigui enfortir el coneixement, afavorir la diversitat, abolir fronteres -sobretot, les mentals-, vincular cultura i drets humans en el sentit més ampli…

En contra de qualsevol expressió, ni que sigui il·lustrada, que porti a la vexació, la discriminació, l’empobriment material i espiritual, l’obscurantisme… La tortura animal, per exemple: els toros -que són cultura, i tant!- en serien una de les manifestacions més paradigmàtiques.

A favor de cercar i oferir eines -en qualsevol format- que tendeixin a fer-nos més sensibles, més cultivades o cultivats sense deixar de ser solidaris, amb més comprensió de la complexitat. Tu i jo sempre en el món, sense deixar de ser mai nosaltres…

En contra de la barroeria, la manipulació, fins i tot les formes més refinades de sadisme -de les quals la cultura, no siguem angèlics-, tampoc se n’escapa.

A favor d’afavorir, a determinats nivells, la contradicció; de fomentar la paradoxa; de fer-se el major nombre de preguntes tot i procurar-se l’obtenció de respostes.

En contra del dogmatisme i de qualsevol mena de pesnsament únic, que duen sovint a la crema d’heretges…   

¿No us sembla que pot ser apassionant aplicar aquest sistema encreuat a les novel·les que ens han seduït, als films que contemplem amb avidesa, als quadres que admirem en silenci, als poemes que ens fan reviure, als assaigs que poden transformar-nos, a les músiques que ens fan tocar el cel?      
    
Malauradament, una societat més culta no és sempre més plaent, en el sentit de justa i lliure. Hitler pujà -democràticament!!!- al poder, tot i que el poble alemany disposés d’una tradició cultural envejable…

Crec que la cultura ha de servir, sobretot, per a potenciar el sentit crític i vincular-lo a uns valors ètics que ens previnguin contra la barbàrie. Hem avançat força, en aquest sentit -al món occidental, si més no-, però és obvi que encara no s’ha trobat la vacuna definitiva…  

Sebastià Alzamora, en l’article publicat a El Temps (5-11) “Una idea de la cultura”, vol que aquesta sigui fèrtil, inclusiva, audaç i sòlida“. Com a milicià que en sóc, així és també com jo la vull. I em disposo novament a combatre en pro d’aquests i altres adjectius que volen expressar, d’alguna manera, la civilitat més alta.  

A l’hora d’il·lustrar un post com aquest, no volia fer-ho amb les típiques i tòpiques imatges de milicians i milicianes, perquè no és la violència -ni que sigui defensiva– el que estic potenciant. Per això vull endolcir una mica la cosa i remetre-us al personatge d’El més petit de tots, creat durant la Guerra Civil per la reconeguda dibuixant i narradora per a infants que fou Lola Anglada. Es tracta d’un nen vestit amb la granota blava dels milicians, aixecant el puny esquerre i portant la senyera -ara, segurament, seria una estelada– a l’altra mà…

Sobretot, la cultura ha de servir-nos, en aquestes curtes vacances que constitueixen la nostra vida a la Terra, per a preservar-nos -o retornar-nos-la, si s’escau- la dignitat, personal i col·lectiva.