ANTICATALANISME I CATALANOFÒBIA: ELS SÍMPTOMES D?UN CONFLICTE

Jaume Renyer Alimbau

Article publicat a "L’Espill" número 24, hivern 2006-2007

Què és el catalanisme? Hi ha un acord generalitzat en definir-lo com el moviment que propugna el reconeixement cultural i polític de la nació catalana. Doncs bé, si acceptem aquest punt de partida convindrem també que l?anticatalanisme és la posició contrària a la consecució dels objectius del catalanisme.

En una primera aproximació podríem coincidir en què l?anticatalanisme i la catalanofòbia són termes sinònims que defineixen les reaccions d?animadversió contra l?existència mateixa de la catalanitat o, més específicament, contra el reconeixement cultural i polític de la comunitat nacional catalana per part d?elements externs o per part d?aquells que, essent-ne originaris, en reneguen. Filant més prim podem matisar ambdós termes i analitzar l?anticatalanisme i la catalanofòbia des de diverses perspectives: així, el primer, és un fenomen polític promogut o emparat des del poder estatal, mentre que el segon és un comportament xenòfob, individual o col·lectiu, contra persones d?origen català que es pot manifestar en qualsevol dels àmbits de la vida social. Podem distingir dues menes d?anticatalanisme: un de caràcter estructural que deriva de la mateixa configuració de l?Estat espanyol en època moderna i un altre de conjuntural que apareix en moments de confrontació amb projectes de canvis institucionals promoguts des del catalanisme. Pel que fa al primer, totes les constitucions que han estat vigents al Regne d?Espanya, i també durant les dues Repúbliques, només han reconegut l?existència d?una única nació, l?espanyola, han negat per tant la catalana i els successius governs han menat polítiques adreçades a consolidar l?assimilació de tota la població compresa dins de les fronteres espanyoles. Certament, hi ha hagut projectes polítics que han proposat formules de reconeixement constitucional de la plurinacional de l?Estat, però no han prosperat ni s?han arribat a aplicar. La Constitució de 1978 esmenta l?existència de nacionalitats, però ni les enumera ni els hi atorga cap transcendència jurídica. Aquest no reconeixement no ha impedit que en determinats moments històrics (la Mancomunitat, la Generalitat republicana i l?autonomia actual) el catalanisme no hagi formulat i posat en pràctica subsistemes polítics propis que han estat tolerats, tutelats o admesos pels governs espanyols coetanis però sempre coexistint dins de règims en els quals l?espanyolitat integral ha estat el pilar fonamental de l?Estat.

Integrisme d?estat

La catalanitat no forma part dels valors fundacionals d?aquest ordre estatal, ans al contrari és objecte de desprestigi i repressió alhora que es fomenta la disgregació de la comunitat nacional en els aspectes cultural i comunicatiu. A més, l?Estat no és neutre en les seves decisions econòmiques, judicials o quan planifica les infraestructures i els serveis públics, sinó que condiciona l?evolució social i actua diàriament a través de l?escola, els mitjans de comunicació i la mateixa administració en el sentit de consolidar els mecanismes d?adhesió per part de la població a l?ordre establert que es percebut així com a natural.

Un aspecte que cal no oblidar és que l?Estat espanyol està construït sobre la victòria militar dels exèrcits castellans que van annexionar Navarra (1512) i successivament els diferents territoris catalano-aragonesos a partir de 1707. Aquesta marca originària impregna des de fa tres-cents anys el sistema institucional i la cultura política basada en la dominació i l?assimilació forçosa dels diversos pobles peninsulars al patró de l?espanyolitat. El recurs a força ha estat l?últim argument al qual han acudit els sectors dirigents quan hi ha hagut crisis institucionals que han posat en qüestió la unitat estatal o s?ha plantejat la possibilitat de reordenar l?Estat a partir de bases igualitàries entre els diversos subjectes nacionals presents al conjunt peninsular. El franquisme ha sigut el darrer i més evident exemple d?aquesta apel·lació a la violència com a suprema expressió de la raó d?estat.

El règim constitucional vigent és equiparable formalment als altres sistemes parlamentaris occidentals (amb la singularitat significativa del redactat de l?article 8 de la Constitució que encarrega a les Forces Armades la defensa de la unitat i integritat de l?Estat), però es pot constatar igualment que tot l?edifici estatal descansa sobre l?afirmació d?una única nacionalitat, l?espanyola (que no es altra cosa que l?extensió de la castellana), i la conseqüent negació de les altres identitats nacionals. Un règim basat en la dominació política no significa necessàriament que sigui una dictadura, sinó un ordre compatible amb aspectes propis d?una democràcia limitada.

En la tradició política espanyola, la continuïtat i unitat de l?estat es situa per damunt de la democràcia que és concebuda com una concessió més que no com un dret. El reconeixement de les expressions de catalanitat (autonomia, llengua) està articulat en base a una relació de jerarquia que les sotmet permanentment a una situació de subordinació (per exemple l?autonomia pot ser suspesa en aplicació de l?article 155 de la Constitució). Aquesta dominació es correspon amb un sentit de la submissió, (profundament interioritzat per part de la població catalana) que pot tenir dos orígens: l?habituació inconscient, és a dir l?alienació dels dominats, o la voluntat d?obediència per part dels qui, estant subjugats, neguen aquesta evidència per interès o per por. Certament hi ha hagut en el passat, i evidentment es dóna també avui, l’adhesió conscientment interessada o alienada, d?amplis sectors socials catalans a l?ordre econòmic i polític espanyol. Aquesta acceptació majoritària es tradueix en un sentit de pertinença dual, catalana-espanyola, que abasta la franja central de la població segons les conclusions que ofereixen les reiterades enquestes que s?interroguen sobre la identitat dels ciutadans. Malgrat això un anticatalanisme preventiu subsisteix fins i tot davant de la peculiar forma catalana de ser espanyols que assenyalen les enquestes.

L?anticatalanisme és doncs estructural i es manifesta en termes excloents quan percep la possibilitat que s?alterin les relacions de poder per la presència de persones o entitats catalanes en llocs clau. Aquesta reacció afecta, si cal, els sectors econòmics i empresarials quan pretenen incidir en l?ordre establert: la reacció de la patronal espanyola contra la pretensió de Gas Natural i la Caixa d?adquirir Endesa i el rebuig a que Joan Rossell, president del Foment del Treball Nacional, aspirés a dirigir la CEOE en són dos exemples. És significatiu que des de l?època del general Prim i dels presidents catalans de la primera República (i si n?exceptuem els casos de Maura o Samper), mai més cap altre català no ha ocupat la presidència del govern de l?Estat. La patrimonialització de l?Estat i dels centres de poder en mans castellanes demostren que la igualtat entre tots els ciutadans que predica la Constitució no és real ni efectiva. Suposa també el reconeixement del fracàs de l?assimilació completa dels catalans, considerats poc de fiar.

D?aquesta situació deriva també la crònica carència de continguts realment compartits de caire cultural i històric sobre els quals edificar una espanyolitat comuna. L?absència de referents intel·lectuals partidaris de la diversitat nacional entre els rengles de l?espanyolitat mostra el persistent temor irracional a no trobar una identitat col·lectiva que no inclogui el factor català, basc o gallec. Postures com la del professor Ramón Cotarelo que afirma: "puedo ser (y soy) nacionalista de una nación que reconoce a sus componentes el derecho a separarse de ella", són l?excepció. L?espanyolitat no es capaç d?imaginar-se en termes d?igualtat amb la catalanitat i, per exemple, resulta impossible traslladar a escala estatal el reconeixement mutu que es dóna a Gran Bretanya respecte de les identitats escocesa, irlandesa, gal·lesa i anglesa. La tradició jurídica i política espanyola es basa en la dominació i en aquest punt s?assembla a la francesa, en la qual també és dogma la identificació entre estat i nació, recobrint-se en el cas jacobí d?una aurèola de supremacia cultural i de valors allò que realment és un projecte d?assimilació forçosa. L?evolució del nacionalisme espanyol en els gairebé trenta anys de règim constitucional es il·lustrativa en aquest sentit: ni es reconeix a si mateix com a tal ni s?admet l?existència dels nacionalismes de supervivència de les comunitats no castellanes.

L?Estat espanyol ha viscut de la mort de Franco ençà un procés de modernització econòmica i social sense precedents: a hores d?ara és un estat fort, amb una economia potent i un ordre social i polític consolidat. Si fins als anys vuitanta del segle passat Barcelona encara era la capital econòmica per davant de la capital política que era Madrid i existia una classe empresarial que feia de contrapès al poder monopolístic de la hisenda estatal, ara aquest equilibri ja no existeix. La concentració del poder polític i econòmic a Madrid ha anat en paral·lel amb la provincianització de l?economia catalana i la desaparició de la seva classe dirigent en tant que nucli influent a nivell espanyol. A hores d?ara no hi ha límits al centralisme econòmic espanyol i els gran desequilibris en els fluxos fiscals i financers ho demostren.

El nacionalisme espanyol té a començaments de segle XXI un sentiment de superioritat, no solament en l?ordre econòmic sinó també en el cultural, que no tenia fa vint anys. Espanya s?ha incorporat a la Unió Europea i a l?OTAN, s?ha integrat econòmicament als mercats internacionals, per primer cop hi ha multinacionals espanyoles i el poder polític ha fet de Madrid una megalòpolis. Ha sigut, però, un desenvolupament econòmic que no ha comportat una millora sensible de la "qualitat de la democràcia": no s?ha avançat en el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa, subsisteix el verticalisme en les relacions entre Estat i societat, persisteix la falta de transparència de l?Administració (l?ocultació de les balances fiscals entre comunitats autònomes n?és una mostra), el cabdillisme intern i la cooptació són la norma de funcionament dels partits espanyols (PSOE i PP) i la divisió de poders entre legislatiu, executiu i judicial és molt feble, aspectes que combinats permeten la progressió de plantejaments autoritaris.

Entre la classe política i l?opinió pública espanyola existeix la convicció que els règims autonòmics basc i català van ser assolits en uns moments de debilitat de l?Estat que ara caldria neutralitzar en un clar procés d?involució, que reclama limitar les competències autonòmiques o modificar el sistema electoral per reduir la representació dels partits nacionalistes perifèrics. L?ordre estatal descansa en la dominació i aquesta activa els seus ressorts en moments de crisi. L?existència de dinàmiques polítiques pròpies tant a Catalunya com a Euskadi són percebudes, per si mateixes, com a factors de desestabilització. En aquest context s?ha desenvolupat des de mitjan anys noranta el segon tipus de nacionalisme espanyol, el de confrontació, que cerca la provocació de situacions conflictives tot capgirant el paper dels nacionalismes perifèrics per fer-los passar com a fenòmens totalitaris amb comportaments opressius sobre la població espanyola que viu subjugada en terres catalanes. Aquests falsejaments de la realitat busquen la reacció institucional i social per acabar definitivament amb tot vestigi cultural i polític susceptible de possibilitar el desenvolupament de la catalanitat en qualsevol de les seves expressions. L?anticatalanisme en aquest sentit porta implícita, i a vegades explicita, l?amenaça de l?ús de la violència com es va veure en les declaracions que justificaven la negativa a retornar els "Papers de Salamanca" o es pot comprovar en les continuades referències, als discursos dels mitjans de comunicació com El Mundo o la COPE, a la situació viscuda els anys anteriors a la guerra civil comparant-la amb l?actual.

El que resulta nou respecte a altres moments històrics, com els anys posteriors a la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898, o el període anterior a la guerra del 1936, quan el catalanisme era una força en ascens i la decadència de l?Estat i del nacionalisme que el sustenta era una evidència, és que a hores d?ara, el 2006, l?Estat es més fort que mai i no té, almenys en l?àrea catalana, un projecte emergent que justifiqui la revifalla de la dinàmica de confrontació per part del nacionalisme espanyol. Subsisteix arreu dels Països Catalans, amb major o menor grau de consistència, un entrellat social amb voluntat de pertinença a una identitat específica i això en un context en el qual els canvis socials i econòmics es produeixen sense mecanismes d?intervenció política substancial que n?assegurin la continuïtat. Aquesta realitat autòctona subsistent es la que voldrien assimilar definitivament ara, acomplint així un designi que no s?havia pogut assolir en els segles precedents.

Banalització i inhibició

No abunden els estudis rigorosos fets des d?una òptica nacional catalana relatius als efectes que sobre la vida social, l?evolució econòmica i la mentalitat col·lectiva causa al llarg del temps la dependència respecte a l?ordre estatal espanyol. La negació de la seva existència o la banalització de l?anticatalanisme és l?actitud preponderant entre els professionals de la politologia i els opinadors mediàtics al nostre país. També entre la majoria de les forces polítiques que han contribuït a la consolidació del règim constitucional i autonòmic sorgit de la transició postfranquista. La banalització consisteix a argumentar que les reaccions anticatalanes que han proliferat els darrers anys tenen caràcter anecdòtic (pràcticament al mateix nivell de les picabaralles o rivalitats locals entre "espanyols") i episòdic (són la resposta a un excés puntual -la reforma de l?Estatut- de la classe política catalana que, deixant-se endur per la rauxa, ha desafiat inconscientment i sense seny l?ordre establert).

Per a aquests sectors polítics i culturals, la nació catalana és només una referència simbòlica desproveïda de contingut polític real. Ho va sintetitzar Joan Raventós afirmant que "Catalunya és una nació, però jo no soc nacionalista", és a dir, s?afirma l?existència de la nació però és prescindeix del compromís de potenciar la comunitat nacional a través d?un projecte polític específic que es basi en el dret de decidir sobiranament el futur del poble català. Els que així actuen, prioritzen l?estat-nació espanyol del qual l?element català n?és un component més. Les reflexions polítiques d?aquests sectors tendeixen a donar aparença de consens a allò que realment és un sistema de dominació política: l?acceptació de la sobirania única del "poble espanyol" suposa el no reconeixement de les diverses comunitats nacionals que conviuen al territori de l?Estat. Instal·lats en aquesta lògica, acceptar que existeix l?anticatalanisme significaria reconèixer que hi ha un conflicte que el règim constitucional i autonòmic no ha resolt.

La qüestió nacional havia estat un tema secundari pels intel·lectuals més o menys marxistes que han mantingut una posició hegemònica en el terreny de la cultura i la historiografia catalana des dels anys seixanta fins a l?actualitat. Des de l?obra de Jordi Solé-Tura Catalanisme i revolució burgesa, aquests sectors han considerat el catalanisme una estratègia burgesa de defensa dels seus interessos durant el procés de construcció de l?Estat espanyol liberal i, tot i que Josep Termes va demostrar ben aviat el caràcter popular del nacionalisme català, van reduir el catalanisme a una reivindicació cultural susceptible de ser integrada en el projecte de transformació socialista que tenia, evidentment, àmbit estatal. En aquests plantejaments es separa nítidament la qüestió social de la reivindicació nacional i es deslegitima expressament l?independentisme, per tant tampoc es conrea l?estudi del fenomen nacional ni es contempla la complexitat de factors que hi conflueixen. La sensibilitat col·lectiva, el sentiment de catalanitat, els valors morals que en l?etapa del nacionalisme republicà dels anys trenta es van difondre com a propis són bandejats amb una actitud rígida i esquemàtica.

Aquest capteniment ha sobreviscut al declivi de la ideologia i a la caiguda dels règims que se?n reclamaven. Ni tan sols la constatació de la vitalitat del nacionalisme català ha portat a una revisió autocrítica dels plantejaments reduccionistes que es limiten a considerar els aspectes formals del problema, com si només es tractés d?encertar en la formula d?encaix en l?estructura institucional espanyola o de trobar una interpretació constitucional més favorable. Aquesta actitud preventiva i plena de prejudicis s?ha mantingut vigent durant els anys noranta del segle passat i amb l?entrada del nou mil·lenni ha evolucionat en diverses direccions: des de l?anticatalanisme pretesament liberal al cosmopolitisme apàtrida. Totes amb tret comú, el pas des de la inhibició respecte de la qüestió nacional a l?animadversió manifesta envers tot plantejament de construcció cultural i polític basat en la catalanitat. És significativa en aquest sentit l?evolució dels hereus de la burgesia franquista barcelonina (Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Eugenio Trías), que als anys seixanta varen adoptar aparentment postures progressistes i que han esdevingut els instigadors de l?anticatalanisme reaccionari que ha centrat en la llengua (en l?etapa Foro Babel) l?aversió contra la comunitat nacional catalana de la qual, per elitisme, mai no s?han sentit part integrant.

La interrupció des del 1939 de la línia de continuïtat amb els intel·lectuals, científics i artistes que projectaven la transformació social, la modernització política i la consolidació de la identitat catalana ha menat a l?assimilació de pautes de pensament abstractes que provoquen que a la desfeta de l?ideal socialista el substitueixin altres abstraccions igualment deslligades de la realitat social i nacional pròpia.

Un nou tipus d?argumentació ha agafat impuls a partir dels de les potencialitats que ofereix la societat de la informació a l?hora d?interpretar i transformar la realitat social. Entre els sectors culturals, periodístics i polítics instal·lats en el món mediàtic es viu un enlluernament per la societat en xarxa, de la qual són protagonistes destacats, basada en l?intercanvi permanent, en la creació de noves realitats a partir de la barreja d?elements preexistents. Els defensors de l?Estat-nació espanyol tendeixen a contraposar aquesta potencialitat transformadora, pròpia de l?era de la globalització, amb les identitats concretes com la catalana, desproveïdes d?estat de referència i que han d?apel·lar a la voluntat de permanència i a l?esforç continuat de cohesió per subsistir en el món global. Un nou relativisme favorable a la confusió d?identitats reposa sobre la idea de que tot és manipulable i disponible, per tothom i en qualsevol moment, en una mena de mestissatge sense fronteres que reclama la plena disposició sobre els referents col·lectius dels pobles. Aquests defensors del cosmopolitisme es mostren ferotgement intolerants davant la resistència a l?assimilació en incertes identitats difuses per part de les identitats col·lectives sotmeses a processos de minorització. La catalanitat és un destorb i la seva mera existència una imposició.

Hi ha una sublimació de les identitats difuses, de les solucions globals com a via per a no afrontar la problemàtica concreta de la qual es vol fugir, en aquest cas les tensions catalanisme-espanyolisme que es viuen a la societat catalana. Entre les persones que han donat el pas de renunciar a la pròpia identitat d?origen, fins i tot renunciant a l?ús de la llengua catalana, hi ha una reacció d?hostilitat envers allò que han deixat enrere que troba aixopluc en aquest tipus de plantejaments. La possibilitat mateixa d?un projecte de construcció política d?una comunitat nacional, que inevitablement s?ha de bastir sobre factors compartits d?homogeneïtzació del conjunt humà afectat, sembla horrorosa i mereix ser combatuda.

La nostra no és una societat homogènia, ans al contrari hi ha encreuament d?identitats, relacions de superposició i col·lisió, tant a nivell col·lectiu com personal que provoquen reaccions diverses: assimilació al patró dominant espanyol, integració a la catalanitat, sentiment d?identitat complementària. La catalana és una societat en transformació amb les contradiccions derivades d?aquesta circumstància però amb la dificultat afegida que aquests canvis demogràfics, econòmics i culturals es produeixen en un context marcat per les condicions de dependència que resulten l?ordre estatal.

Vigència del nacionalisme i del conflicte català

Arran del llarg debat estatutari viscut a la Catalunya estricta ha anat proliferant l?argumentació, basada en la constatació de la realitat segons els seus divulgadors, en virtut de la qual les necessitats de la "Catalunya social" son alienes, i fins i tot contradictòries, respecte de les reivindicacions de la "Catalunya nacional". Les importants són les primeres mentre que les segones són una entelèquia ja superada que només serveix per fer "soroll". En aquesta distinció coincideixen, curiosament, des de la patronal Foment del Treball Nacional fins Comissions Obreres quan demanen a la classe política atenció prioritària a l?economia i les reivindicacions laborals. El PSC tenia per lema electoral en les passades eleccions al Parlament de Catalunya precisament "la Catalunya social", que podia haver estat també el d?ICV, ja que ambdues formacions coincideixen en destacar allò social per davant del factor nacional. Per la seva part, tant els "Ciutadans" (patrocinats per la Brunete mediàtica madrilenya) com el PP porten la distinció a l?extrem de negar l?existència mateixa de la qüestió nacional: l?única nació política jurídicament existent és Espanya, i punt. Per a aquestes formacions no existeixen els drets col·lectius de caràcter nacional, això és, el dret d?autodeterminació dels pobles, almenys pel que fa a la seva aplicació al poble català.

Des del camp de l?intel·lectualitat progressista s?ha elaborat la tesi segons la qual catalanisme i el nacionalisme són dues nocions diferents, el segon és una construcció abstracta dels nacionalistes, mentre que el catalanisme és una mena de particularisme compatible amb l?espanyolitat integradora. Ernest Lluch va insistir i divulgar aquesta distinció que ha estat assumida ràpidament i sense un debat aprofundit per l?esquerra de tradició socialista i comunista. El catalanisme és un punt d?encontre de persones de totes les procedències mentre que el nacionalisme és excloent per essència en reduir els components de la comunitat nacional als que comparteixen un projecte polític que passa necessàriament per la ruptura de la unitat de l?Estat i de la convivència que aquest garanteix. Amb aquesta interpretació s?eludeixen les contradiccions entre Estat espanyol i nació catalana i es justifica l?ordre establert.

Des del neoliberalisme autoritari de la dreta nacionalista espanyola, la Fundación FAES per exemple, s?ha posat en circulació la construcció teòrica segons la que més enllà dels individus només hi ha l?Estat (espanyol per suposat), que és neutral i dispensa un tracte igualitari a tots els ciutadans. Copiant els dogmes del jacobinisme francès afirmen que les identitats col·lectives són una ficció que va contra la llibertat i la igualtat dels ciutadans. Fet i fet, es tracta de dissociar l?individu del col·lectiu, la nació de la societat, la catalanitat del nacionalisme amb la finalitat de preservar un ordre estatal, inqüestionable i immutable. Suposa la negació dels factors d?evolució social i política, que sempre són col·lectius, i que només es donen quan s?articulen en un projecte polític les aspiracions personals i les socials, és a dir quan tenen caràcter nacional. Per sostenir aquest discurs cal descontextualitzar històricament la realitat que es pretén emmotllar i així es prescindeix de les causes econòmiques i polítiques que han conduït a guerres, repressions i imposicions lingüístiques i culturals contra les nacions sotmeses a l?ordre estatal.

Tots els corrents que coincideixen, amb major o menor intensitat, a negar el lligam entre els aspectes socials i nacionals de la realitat política catalana tenen com a objectiu comú la defensa de l?ordre per davant de la llibertat, del dret formal per sobre de la democràcia, de l?estat contra el poble. El nacionalisme no és, com es vol fer creure des dels mitjans de comunicació addictes, una problemàtica deslligada de les relacions de poder dins d?una societat. Ben al contrari, el nacionalisme espanyol es l?element cohesionador dels sectors que exerceixen l?hegemonia social i política que l?Estat representa (i que aplega també l?adhesió de la població que no participa dels rèdits però se sent identificada amb les representacions mítiques d?aquest). L?espanyolisme és també la ideologia dominant dels sectors empresarials, mediàtics i financers hegemònics en el subsistema social català. El catalanisme és combatut des del poder, des de tots els poders, pel seu potencial aglutinador d?una majoria social amb unes necessitats socials, culturals i lingüístiques contradictòries amb les prioritats imposades per l?ordre estatal. En el conjunt nacional català (Principat, Illes i País Valencià) està establert un sistema de dependència respecte de l?ordre estatal, però no hi ha consciència de conflicte per capgirar aquesta situació, l?única voluntat de confrontació la manifesta l?espanyolisme, des del govern a València i Mallorca i des de l?oposició a Barcelona. Per contra, el catalanisme cerca el pacte que eviti el conflicte polític. Mentre el catalanisme busca la cohesió social, des de l?espanyolisme s?aprofundeix en la divisió identitària com a forma de mantenir la dominació política. Des del catalanisme s?intenta articular alhora un discurs social i nacional, mentre que des de l?espanyolisme s?intenta desvincular ambdós aspectes.

Ni el pujolisme ni el nacionalisme republicà han estat capaços, fins ara, de bastir un projecte de construcció nacional. Els processos de reforma estatutària viscuts recentment no han estat més que reestructuracions de l?ordre autonòmic vigent des de la transició que en res afecten l?estabilitat de l?Estat. La feblesa de les iniciatives polítiques del catalanisme s?ha pogut apreciar en les contradiccions i l?abrupte final del procés de reforma de l?Estatut de Catalunya. S?han acabat imposant les forces d?ordre i des dels cercles intel·lectuals addictes es promou el discurs de la necessitat d?una "rectificació" de les actituds dels partits catalans perquè tornin a una realitat en què tota reivindicació nacional resulta sobrera. Es pretén així deslegitimar fins i tot la mera iniciativa per canviar l?estat de coses. I tanmateix, l?espoli fiscal continua malgrat el nou Estatut i els interessos socials majoritaris de la població catalana quant a serveis, infrastructura i cultura divergeixen de les prioritats de l?Estat que es reserva les competències clau en aeroports, ferrocarrils i immigració. No hi ha a curt termini un projecte de construcció nacional i social amb possibilitats de ser electoralment majoritari i amb capacitat per resistir el conflicte polític que des del nacionalisme espanyol es planteja contra tota eventualitat que pugui alterar el sistema constitucional espanyol.

En el govern d?entesa nacional de progrés que s?ha constituït a Catalunya sota la presidència de José Montilla conviuen l?esquerra estatalista i l?esquerra nacional que alhora que són socis de govern són rivals estratègics i malgrat que prevalen les postures d?ordre que prioritzen la Catalunya social davant la nacional, la dinàmica dels interessos catalans i de l?Estat són divergents i la correlació de forces al si de l?esquerra es pot invertir a mitjà termini. Tot depèn de la capacitat i la voluntat dels sectors polítics i socials, no només d?ERC, per bastir un projecte amb una ideologia pròpia, (recuperant el republicanisme com a referent diferenciat tant respecte del liberalisme com del socialisme) i una estratègia de construcció nacional amb objectius més enllà de la reforma estatutària.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *