Marta Rovira i l’empatia

En aquells dies fatídics de finals d’octubre en què es va perdre tot a canvi de res, hi havia tanta gent a les reunions que ara ja se sap tot. Marta Rovira, exaltada, amb crits i plors clamava per proclamar la República, aparentment sense sentir la més mínima preocupació per la sort dels seus amics, companys o socis polítics. Ni la presó ni l’exili, que ja es veien a venir, no van despertar en ella la més mínima empatia. Ara, als mítings, la veiem molt emocionada clamant als quatre vents per la gran injustícia que pateix el seu estimat Oriol. ¿Què devia pensar Junqueras en aquelles reunions fatídiques, quan ell, silenciós, espantat, contemplava com la criatura política que ell mateix havia creat i ascendit, l’empenyia amb fúria implacable cap a la presó?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *