Fent-ne balanç: I’m coming up only to show you’re wrong… (II)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar -més- atenció a la vida de les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has aprés un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història -o unes històries- al darrere que ens han portat a ser com són; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, és quan te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entés que el món no n’era l’enemic -o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses de la vida. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure La vida moderna amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. Una cervesa mentre esperem els avisos d’un castell de focs artificials. Un punt de llibre manual ple de significats que et deixa mut, a tu, que no calles ni a tirs. Un passeig per la València nocturna emulant molts segles després l’entrada de Jaume I. Un banquet al passeig marítim d’alguna platja alacantina, mentre la brisa d’un estiu encara no arribat et recorda que les jaquetes existeixen. Uns whatsapps de dissabte a la nit amb àudios rememorant les frases dels vídeos que heu vist al llarg de la setmana, mentre reflexiones humorísticament sobre l’olor que deuen fer els núvols. Uns acudits simples que obliguen o a voler-nos i unir-s’hi, o a odiar-nos amb cara de fàstic i esbufecs. Un comiat de quinze minuts abans que s’agafe un vol que us allunyarà uns mesos. Un dinar rere altre a les quatre de la vesprada mentre els llums del bar ens indiquen que hem de marxar. Un sofà de confidències lleidetanes amb el record de les aventures d’una nit als pubs de Bucarest. Unes caminates pels afores del poble, d’un extrem a un altre, mentre omplim els minuts de dotoreigs. Un vi amb sopars, ja siga una torrada, un xinés o una tapa, com una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim, dient a tot -per la sonoritat de la ‘j’ castellana- que “ojalá”. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, mentre l’última cosa que importa és el fred que et recorda -de nou- que les jaquetes existeixen i comencem a veure amanéixer. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un Google Maps que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les Delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. Un pis nou a Benimaclet on passes de ser-ne l’ensenyant a ser-ne l’aprenent, mentre t’injecten energia renovada cada vesprada-nit quan hi arribes. Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: “Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi”. Bé, o un de semblant, però tant se val. Tu, alterant una mica la frase, podries escriure: “Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si eres capaç de mantenir-la-hi”. És el que desitges i és el que pretens aconseguir; de part dels bons, que cantava l’alcoià, fins a la mort. Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral -perquè la vida és la que és i és com és, i ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera-, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula: la paraula. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *