Com aquell personatge de l’exprés de Pere Calders

“Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.”

La compassió, el silenci. Esperar en l’andana un tren que segurament no tornarà a passar. L’obligaren a baixar-ne, del tren en què anava des de feia molt de camí, en la penúltima parada, per uns problemes tècnics que el conductor no sabé solucionar: la llum s’engegava i s’apagava intermitentment, les rodes feien massa soroll contra unes vies que s’anaven estretint i eixamplant, els vagons se sacsejaven sense un perquè aparent. La megafonia ho anuncià bilingüement per mitjà de la veu metàl·lica: “Señores pasajeros, les informamos que por motivos técnicos deben bajar en la próxima parada. / Senyors passatgers, els informem que per motius tècnics han de baixar en la pròxima parada”. El nostre personatge caldersià, doncs, no tingué cap altre remei: es posà la jaqueta marró, agafà les maletes, baixà els estreps i va seure en el primer banc que trobà. En aquell precís instant, li hauria agradat que li agradara fumar: s’haguera encés un cigarret i haguera acomplit tots els requisits d’una espera interminable a l’aire lliure, però no portava tabac per a poder realitzar el tòpic.

Diuen els que hi passen, a prop, cada matí que segueix allí, assegut en el banc, amb la jaqueta marró i les maletes. Ningú, però, no s’atreveix a parlar-li: el veuen tan concentrat mirant a l’horitzó, amb unes ulleres que li ennegreixen la part superior de la cara alhora que li empal·lideixen la resta del rostre, que els sap greu acostar-s’hi. Això sí que és un exemple de constància i de perseverança!, va exclamar un dia una dona del poble del costat. Què collons esperarà?, interrogà un pare al fill, mentre aquest alçava els ulls del mòbil i feia una ganyota de menyspreu. Mentida: he dit que ningú no s’atrevia a parlar-li, i he mentit. Quan feia dos mesos que gairebé s’havia fusionat amb el paisatge, m’hi vaig identificar tant que vaig seure al seu costat. Al principi, no es va estranyar ni va girar el cap, fins que li vaig oferir un caramel. Em va observar, va iniciar el que a mi em semblà un lleu somriure i va tornar a mirar al davant. Aquest gest, vaig voler entendre’l com un senyal per a iniciar una conversació (tot i que, potser, vaig abusar amb una metralladora de qüestions): És vosté de fora, veritat? Per què s’està ací des de fa quasi dos mesos carregat amb totes aquestes maletes? Que potser ningú no li ha dit que l’últim tren va passar fa uns quants anys? Llavors, sense tornar-me la mirada, m’ho va confessar: Sé que la gent creu que sóc un boig, o un sensesostre, o un idiota, per esperar-me ací des de fa tantes setmanes. Tanmateix, xiquet, al contrari del que pugues pensar, no és el tren el que espere, perquè ja ho veig, que ja no hi ha ni vies, ni estació. Hi sóc, ací, perquè el narrador que està fent-me parlar no trobava una altra manera d’expressar l’al·legoria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *