Collia les ametles
31 d'octubre de 2023
0 comentaris
L’amor sempre venç. Collia les ametles. He pensat massa.
L’amor sempre venç. Collia les ametles. He pensat massa.
Allò que passa és canviant, potser contradictori, però el temps és ben bé això: les coses que passen, mentrestant. Esta nit la lluna penja d’una teulada, d’una nit aponentada, d’unes campanades que anuncien que, en efecte, allò que passa s’haurà acabat per sempre -la sort, l’alegria, l’esperança, el desig- excepte el migdia. La claror del
De nit tot és diferent. De nit el ressò de les campanes recorden que tot ve a néixer per després tornar a la bonesa de les emocions més universals de les ànimes solitàries, dels bancals solitaris, dels ullastres solitaris, de les carrasques solitàries, de les llàgrimes que xorregen del cor, també solitàries, com les virtuts,
I encara em manca un últim bocí de complicitat, de companyonia. De la teua companyonia. D’una manera de silenci. D’una forma de mirar-nos. La brutal sort de fer-nos l’amor i després confessar-nos amb paraules que pretenen espentejar la nit i emprendre un viatge en somnis, l’un al costat de l’altre, encara amb els sexes rogencs.
I arribà el dia que vaig quedar per darrera volta amb el meu bon amic de l’ànima Joan, en ‘Panta’. El ‘Panta’ del col•le, el ‘Panta’ confessor, l’amic que sempre hi és amb aquella saviesa i aquella bonhomia que sempre l’ha caracteritzat. Només una darrera nit. Una ratafia. Un darrera posada en solfa a una
Quants milers de persones estan disposades a contradir i a prendre partit per tot just el contrari al que estic a punt d’exposar? Milers. Milers de ciclistes que cada cap de setmana ocupen les vies de circulació rodades en grup o a soles. Ciclisme arreu, a les carreteres nacionals, a les vies secundaries, a les
Viuràs ben feliç. No et farà por la basarda de la nit. L’alegria al cos.
Arran dels camins de l’alba borda el gos del pastor. Els àngels jeuen als oliverars. Ara arriba l’hora dels orfes, dels amics de Jesús.