Allò que passa és canviant, potser contradictori, però el temps és ben bé això: les coses que passen, mentrestant.
Esta nit la lluna penja d’una teulada, d’una nit aponentada, d’unes campanades que anuncien que, en efecte, allò que passa s’haurà acabat per sempre -la sort, l’alegria, l’esperança, el desig- excepte el migdia. La claror del migdia es mescla amb la pols. ‘Polvo sin mundo’: lo migdia és més lliure que el vent.
Dels records, dels pensaments horribles, de les nits angoixants: ‘polvo sin mundo’. Miguel Hernández: ‘Menos tu vientre’. Lo ventre que parí la meua vida.
En quin moment del migdia endevinà l’amic de l’ànima que jo havia sobreviscut a la vida? Oh, Jesús! Erra aquell que en té prou en viure sense el teu alè, sense la teua presència. Jo ho sé ‘i estic content i calle’. Estellés.
‘Polvo sin mundo’. Oh, ara llenço, aboco, totes les meues emocions en una palangana de zinc que ma iaia mai va llençar i que viu a les golfes, arran del cel. O al cel, perquè la casa de ma iaia és alta i gran, és un antic molí de vi. A voltes la seua veu retorna, arriba fins allà on hi havia la bodega, als baixos. A voltes, alguns migdies, se sent la ferum del most i les rialles dels qui passen pel carrer i entren pel portell, acotxant-se, i pugen a les golfes i és migdia, un migdia de novembre, i jeuen al jaç i desgranen panís. Es miren, bo i sabent que hi ha vi a la casa, i a les butxaques porten quatre olives fargues i a causa de la tendresa tenen la sort al seu favor.
‘Polvo sin mundo’, entre la tristesa, la melanconia i una felicitat fingida, estretament vivint a la vora del parlar de la gent que ara viu. D’una altra manera, el migdia seria un impossible, quelcom sense substància, que no es pot anomenar, ni pensar. Lo parlar nostre de cada dia, una buidor a l’estómac, un quotidià embriagament de mort, però d’una mort per amor, a causa d’un amor excepcional, a fe de Déu imprevist.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!