Solcades

De nit tot és diferent. De nit el ressò de les campanes recorden que tot ve a néixer per després tornar a la bonesa de les emocions més universals de les ànimes solitàries, dels bancals solitaris, dels ullastres solitaris, de les carrasques solitàries, de les llàgrimes que xorregen del cor, també solitàries, com les virtuts, com els records. De la pluja solitària, de l’ordre i un plat a taula. Una taula solitària. Un ordre mai compartit.

Qui vulgui peix que es mulli el cul. El cul solitari, principi i final dels pets solitaris.

Les banderes dels vencedors, solitàries si les comparem amb les dels perdedors, les dels pobles dispersos, ocupats i pobres.

Gent, tot això també és a causa del ressò de les campanes, perquè en realitat només n’és una, de campana, la que mos invita a viure amb mesura.

Oh, la campana que tard o d’hora serà despenjada per ànimes que hauran perdut el Nord de les seues vides perquè hauran escollit el camí de la ineptitud per mandra o per por al fracàs, de ben segur que sense adonar-se del fracàs universal d’una espècie, de la nostra espècie.

Jo, en aquesta nit, faig bandera de la solitud i de la seua gràcia, vull dir, de la seua virtut, perquè la solitud no coneix el vici. Res li pertany, és una dimensió que no gosa mostrar mai el seu coratge, ni les seues raons per continuar existint.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!