I encara em manca un últim bocí de complicitat, de companyonia. De la teua companyonia. D’una manera de silenci. D’una forma de mirar-nos.
La brutal sort de fer-nos l’amor i després confessar-nos amb paraules que pretenen espentejar la nit i emprendre un viatge en somnis, l’un al costat de l’altre, encara amb els sexes rogencs. Un viatge oceànic fins als altars de la Grècia antiga. Arribar a l’hora de la livació, abans del banquet en honor a l’amor que et professo i que tu acceptes enlloc de fugir i deixar-me a soles, un divendres, regant les quatre cols i els enciams d’hivern.
Oh, m’endevines les intencions abans que el sol penetri per la tenda i els sacs de dormir, freds i humits però calorosos per dins, ja no ens calguin perquè tot ha tornat a néixer: el matí, el migdia, la tardor i l’hivern.
Jo vull ser tardor amb tu i el silenci de la nit que s’allarga. Jo vull que esdevinguem un reguitzell de tronades estrofes, obscenes, gairebé prohibides, a fe de Déu pecaminoses. I entaular-nos al nostre altar, un humil marge, i romandre encara discretament tristos per aquella joia que ens espera i que ens ha vingut regalada perquè mai hem jurat devades, ni promès sense témer el càstig del destí.
I a la fi, esperar una mort dolça i una cendra que el nostre confident escamparà al capvespre entre els oliverars que estimem i que m’han vist néixer i créixer.
Oh, no desitjo estimar-te sense abans professar que em sobreviuràs i el meu record et farà feliç. Potser això és el que més desitjo per a tu: que en sentir que l’ombra de les oliveres et despullen l‘ànima, el meu record t’assegure una dolça i tendra estada. Que l’hora més incerta siga també l’hora que et durà a la felicitat eterna, a l’amor. A un altre amor estrany i imperfecte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!