Quants milers de persones estan disposades a contradir i a prendre partit per tot just el contrari al que estic a punt d’exposar? Milers. Milers de ciclistes que cada cap de setmana ocupen les vies de circulació rodades en grup o a soles. Ciclisme arreu, a les carreteres nacionals, a les vies secundaries, a les costes, arreu. En general, jo ho considero una temeritat i em pregunto: qui contempla aquesta pràctica que en molts casos genera estrès al volant i al manillar? Qui contempla els grups de 10, 15 ciclistes que ocupen tota la via i avançar-los suposa una temeritat ben evident? I els grups que ocupen la via sencera i de tal manera que en conjunt ocupen més de 50 metres els uns dels altres, per exemple? No estic gens convençut que aquesta pràctica esportiva no requereixi d’un reglament i d’una observança per part de les policies locals i els mossos. Perquè la vulnerabilitat és compartida entre conductors i ciclistes i és quan arriba una tragèdia -evidentment, sempre indesitjada- que hom s’adona d’aquesta desprotecció pels uns i pels altres.
Que les carreteres no estan fetes contemplant els ciclistes. Que les ciutats no estan adaptades pel ciclisme, diguin el que diguin. Que la vulnerabilitat és compartida. Que manca un reglament que obligue el ciclistes a no posar en risc la seguretat i la vida de tots. Grups de ciclistes aturats ocupant rotondes? Ciclistes ocupant carreteres nacionals, on el trànsit d’alt tonatge és molt freqüent? Etc.
No és just ni prudent advertir els conductors de vehicles que han de respectar les distàncies de seguretat quan a l’hora de la veritat et trobes amb grups dispersos de ciclistes que obstaculitzen les vies i impedeixen una conducció relaxada i segura. O ciclistes que emprenen velocitats desassenyades en els descensos.
És urgent un debat i repensar unes normes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!