Ha arribat lo temps d’emprendre l’alegria pel sol fet de viure i pel fet de sentir-nos pobres en este món dels rics. Ha arribat lo dia de no témer la llibertat, d’omplir les motxilles de proses i poemes, d’abraçades i somriures i de llàgrimes si convé. Ara, en este instant, proclamo el dret a canviar
Quan sigue, que els bancals s’alcen com los pins i sorgeixin les paraules de la raó dels pobres. Que els bancals s’alcen com los pins i les paraules esdevinguen realment fronteres en favor dels pobres i desvalguts. Que els bancals s’alcen com los pins i arreu esdevinguen realitats en favor dels presos, els malalts i
‘Cada vegada que passe per ací, em ve a la memòria el pobre Faus. Era ximple, buit, irritant. Però una bellíssima persona: allò que solem anomenar una ‘bellíssima persona’. Va tenir l’encert de morir-se quan controlava sis o set prebendetes i ja s’havia fet concedir tres o quatre condecoracions. El seu enterrament resultà molt ornamentat:
Agarra’m la mà. Este camí no avança. Només volem ser. — No existeix l’amor en la perfecció, sinó en la voluntat canviant d’estimar.
Mos llencem a la mar i l’eco de les onades retorna amb calma per damunt dels cossos. No tenim coratge, tampoc tenim escates. Per damunt dels cossos, la puta llevantada mos separa i tu rius.
Moixó de la pau, no vingues a afligir-me. Dolça alegria. — Recordant una cançó de Mikel Laboa.
Ulls de pruna, pell de cor de ceba, les voltes que he viscut vora la mar contemplant les boies de colors més enllà dels fars del moll, de nit, i a la fi esdevenien vaixells que venien a rescatar-me. Oh, sonets que mai escriuré per ineptitud, vaixells ancorats a la platja on mon besavi arrossegava
Un dia d’esta setmana passada vaig vore per ‘la seua’ l’anunci del Gran Recapte. No tinc res en contra que es recapten diners, menjar i el que calgue per ajudar les víctimes que este sistema capitalista i antihumanista s’emporta per endavant cada dia, però vull fer notar que el supermercat del meu poble llença cada
Al final hi ha l’ombra d’un matí emboirat que s’arrapa a les oliveres. Més enllà, a la serreta, hi ha els margallons i les matisses, la garriga. L’ocellam calla i escolta. La terra va xopant-se, la remor dels trons escapça el silenci. Aviat seran les dotze, cosa de cada dia i anar fent. L’enclusa calla,