Al final hi ha l’ombra
d’un matí emboirat
que s’arrapa a les oliveres.
Més enllà, a la serreta,
hi ha els margallons
i les matisses, la garriga.
L’ocellam calla i escolta.
La terra va xopant-se,
la remor dels trons
escapça el silenci.
Aviat seran les dotze,
cosa de cada dia i anar fent.
L’enclusa calla,
la xemeneia escampa el fum,
la taula està parada.
Nietzche arribarà xop
de cap a peus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!