I quan la foscúria del novembre s’arromangue les mànigues i em trobe pels racons d’Ulldecona, jo deixaré que em prengue les mans i em llance a terra i vulga Déu que plogue per fer del gest un altre episodi on la culpa siga definitivament meua. Així serà el principi de la primavera, un daltabaix a
M’alço dematinet i em prenc un got de llet. Me vestixo rapidet mentres escolto la radiet. Surto de casa i munto a la furgoneta, que la voldria més neta. Arribo al corral i canta el gall. Surto pasturar, que és cosa de xalar.
‘En aquell temps, Jesús alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home, la gent us odiarà, us rebutjarà,
Ara pensava en fer un viatge amb ma filla. Es precís que ma filla conegue Girona, el barri vell, on vaig viure tres anys en l’altra vida d’arqueòleg. Arribaríem la vespra del divendres i aniríem a sopar, després de deixar la maleta a la pensió. Després sortiríem a sopar. Un sopar al gust de l’Aran.
Espera’m, somriure. Ara la nit m’engolirà, potser per sempre. Espera’m, somriure.
Embriaguem-nos com amics i deixem que el sol se’ns lliure als ulls lleganyosos de llàgrimes en l’hora nostàlgica de la tardor.
I Deixaré que la nit m’aculle a l’hora que ella s’apiade. Lo vent fa caure l’oliva, los divendres rego les bajoques, cada dia pasturo les cabres i esta nit espero la nit per a que m’aculle l’ànima i el cos repose com un garrofer una vesprada de juliol. Deixo que el plor emigre a l’Emilia
Les cabres no ho saben, però estic cardat. Les putes apnees de la son fan que dorme amb aire assistit que em fa somniar d’una altra manera, potser sí que menys rebuscada, digue-me, més calmada, però no m’hi acabo d’avesar. Este matí he fet lo cafè a Sant Rafel i he esmorzat a Xert.
Guaitar al paradís és jaure al marge del bancal, encara vestit d’estiu, i observar com les cabres mengen l’esbarzer després de ploure i després d’haver plogut. I témer una mort prematura, però sense capficar-se en los detalls.