I quan la foscúria del novembre
s’arromangue les mànigues i em trobe
pels racons d’Ulldecona,
jo deixaré que em prengue les mans
i em llance a terra i vulga Déu que plogue
per fer del gest un altre episodi
on la culpa siga definitivament meua.
Així serà el principi de la primavera,
un daltabaix a la meua manera,
un exemple penós de la meua existència,
un seguir celebrar la verema.
I és possible que em quede dormint
arran d’una vorera
i un que pel carrer passe i em conegue
pense que he traspassat la frontera.
Però això rai, que jo somniaré
amb la roba posada,
qualsevol història per força inacabada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!