I
Deixaré que la nit m’aculle
a l’hora que ella s’apiade.
Lo vent fa caure l’oliva,
los divendres rego les bajoques,
cada dia pasturo les cabres
i esta nit espero la nit
per a que m’aculle l’ànima
i el cos repose com un garrofer
una vesprada de juliol.
Deixo que el plor emigre
a l’Emilia Romagna.
El plor o la nostàlgia
disfressada de novembre,
d’albada de novembre,
de claror de novembre
entrant amorosament al corral.
II
La gent que s’embriaga en divendres
encomana l’eufòria als mortals
que passegen i es troben al mercat.
Cinc euros d’olives trencades,
dos quilets de raïm moscatell,
de la Terra Alta, de Vilalba.
Una rosa per a l’amiga,
un gerani per a la mare,
un record per qui està a l’hospital.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!