Tinc l’ànima del cel rogent i només l’Esperit em salva: Déu, Jesús, la seua pau que em retorna quan reso i sento que el temps i la joia, la grandesa del Parenostre, s’enlairen al bell mig dels oceans assedegats d’amor i tendresa i de sobte ja no cal témer res. Guaiteu els núvols blancs dels
L’ombra de les oliveres em guia la mirada cap a la lluna i sospito que em vol a soles, en la meua quotidiana solitud, per passar acompanyada la tristesa d’aquesta nit de tardor il•luminada. I no em reca pas la seua voluntat, sinó la meua temença en l’oblit de les meues esperances mesclades en un
‘L’oli per a l’amo ha d’ésser fet majorment d’oliva madura. Si hi ha gelades quan colliràs l’oliva, fes l’oli passats tres o quatre dies: aquella oliva, si vols, posa-la de sal. Mena ben calentes tafona i botiga.’ M. Porci Cató: D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.