Poc abans del Nadal una colla de lletraferits m’invitaren a una de les seues reunions literàries. M’ho vaig passar d’allò més bé, tot escoltant els poemes i les proses. Gairebé tots eren aficionats a la lectura i a escriure poesia. I val a dir que em van sorprendre molt la bellesa d’algunes composicions. Una xica
Sabeu què em fascina dels clàssics? La seua sorprenent actualitat. En este sentit, no fallen mai. La visió del món d’Aristòtil, per exemple, la ‘categorització’ dels fenòmens i la capacitat de discriminar allò cert d’allò que no pot ser-ho en base a la lògica del raonament. I el que és l’ensenyament primordial que se’n desprèn:
La mort no ens iguala: Ningú mereix morir, ningú mereix una vida indigna. La filosofia pren partit. No sé per què o no hi vull pensar, però així, de sobte, sóc del parer que la mort no iguala a ningú, ni a res. Perquè no hi ha dues vides iguals i per allò que els
Escau un vaixell de vela blanca amb bandera blanca i una blanca matinada per a una postal de vacances. Blanca aurora, blanc capvespre, migdiades blanques com la sal, com una estrella, com un vi blanc per embriagar-nos de records i finals blancs i enamorats. Camins blancs, passejades solitàries.
La robòtica està molt bé, segons he conegut a través de La Contra de la Vanguardia i alguns articles periodístics més -pocs- que ara no podria referenciar. Diria que es tracta de sensibilitzar la màquina en funció de les nostres prioritats. El factor experiència, doncs, seria la clau per a una familiarització gradual i compartida.
Jo no tinc converses normals amb en Boada i és una sort. A voltes mos enramem massa, però, i fem volar els coloms o allò que se’n diu ‘el trellat’ amb una certa elegància i poca volada, en general. El cas és que l’altre dia vaig descobrir que el meu amic no acostuma a tenir
Ara mateix, plou. Plovisqueja: L’aigua suficient per xopar els carrers i que l’escenari prengue un altre aire. Per tornar a casa hem agafat lo taxi que mos ha deixat davant de casa. Jo, que em pariren i criaren a Sants, mai havia agafat lo taxi. Per anar i tornar del Clínic, les dos o tres
L’Espol és aquell que imagino en una plaça discreta, recollida i tranquil•la, prenent el sol. L’Eduard i en Joan són aquell parell d’amics que haurien de ser escoltats en alguna facultat de Física. En Gorienko és aquell personatge que no es perd cap òpera del Liceu. Solitari i canós. Dals és aquell poble que espera