La robòtica està molt bé, segons he conegut a través de La Contra de la Vanguardia i alguns articles periodístics més -pocs- que ara no podria referenciar.
Diria que es tracta de sensibilitzar la màquina en funció de les nostres prioritats. El factor experiència, doncs, seria la clau per a una familiarització gradual i compartida. De la dependència que se’n deriva no n’he sentit a parlar, però no cal ser gaire badoc per adonar-se que l’èxit del progrés rau precisament en aquesta variable. Condició, millor.
Tots els paradigmes tecnològics es poden pensar en clau de dependència. Pensar la cultura és ben bé això, també: De la dependència tecnològica se’n deriven noves formes d’interdependència entre els humans. Les sociabilitats, per entendre’ns.
Ara bé, si el robot és capaç d’aprendre de la nostra experiència (també en termes emocionals) i esdevenir més assertiu que el company de feina, què?
El dia que a les reunions de veïns cadascú es faça acompanyar pel seu robot, què?
Les ganes que acaben pronte no mos les llevarà el robot, no patiu. O sí?
Tot és molt confús, ara que tot és una novetat. Aparentment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!