De menut ma iaia m’explicava vivències de quan era xica i vivia encara a Les Cases. Històries dels pescadors, del col•legi, dels jocs, de les inquietuds dels grans observades i païdes per uns ulls de xiqueta que tenia un besavi i un avi amb terres i mules i una mare pobra i elegant que baixà
Cort, corraleta, conillar, estable, galliner, quadra.
Tothom coneix l’aforisme d’en Fuster sobre la manera seriosa de llegir. I hi ha lectures lleugeres, amenes i d’altres que es fan pesades, fins i tot insolents. Suposo que qualsevol lector comparteix esta premisa. Jo relleixo els Evangelis, els Psalms, en Pedrolo i la Rodoreda. I de l’Espriu, Laia, sempre poc abans de l’estiu. En
La por és un concepte bíblic, és una emoció congènita, vull dir, és el témer que, si baixo de l’arbre, l’antílop m’esguardarà abans que jo endevini la seua presència. Però si no baixo de l’arbre, potser l’amenaça serà més gran, tard o d’hora. Si prenc el valor suficient, si confio amb els meus recursos, si
Roselles xiques. Les pluges primaverals. Rosades verdes. Platges, maresmes. Aquarel•les marines. Camins retrobats. Piles de llibres. Carpetes, àlbums, llençols. Silenci nocturn. Gats, llops, guineus, serps. Heu vist les cabres nedar? I els lloros volar? Tremp, Sort i Rialp. Masdenverge i Amposta. Montblanc i Poblet. Neva de bell nou. Maduixes que maduren. Trineus i xiscles. Poetes
Tothom sap que les conviccions tenen més potència que les raons. Què dius, ara, Solà? Hom diria -i amb sentit- que les conviccions estan vestides per les raons. Sí. Però jo prefereixo referir-me a les raons (pròpies) de cara a plantejar solucions. Si m’allunyo de les conviccions per posar a prova les raons, la solució
Hi ha paraules que esperen surant en la pell dels rostres. Romanen xisclant com xisclen los dofins dels oceans, al migdia, a plena llum del sol. Són paraules inèdites, mai sospitades, car no existeixen per natros. Desapercebudes, potser, ignorades, potser, com tot allò que hom, després d’un gran ensurt, obvia, no veu, no té, corprès.