L’exuberància del Valle de Viñales és cosa que no cal explicar. Tenim fotografies a dojo del paisatge i la gent. Bellesa caribenya amb el verd, els mogotes, la Cueva del Indio, els carros que encara hi circulen, els barrets de palla, la dona amb el balancí al porxo fumant caliquenyos, la noia movent les mans i els braços per explicar i replicar, un cel únic, la brisa que mou la palma. L’estampa que em ve al cap avui, però, és el d’aquest cel imposible tot ennegrit de zopilotes. I un home sense camisa i amb catiuskes dient que aquelles aus que rondaven eren chivatos, perquè per culpa seva, per culpa de la seva presència, per culpa del seu vol inquietant, les autoritats descobrien que en aquella casa i a aquella hora s’estava fent la matança del porc. El cas és que durant els anys del periodo especial, que són els que ara em tornen a la memòria, no es podia fer la matança, era una activitat il·legal, de fet, es veu que tota la carn era un bé nacionalitzat (si més no això explicava el bon home de Viñales). I mira que el motiu del sacrifici del pobre puerco era rostir-lo per celebrar el 26 de juliol, la festa nacional cubana. Sigui com sigui, espantant com podia els zopilotes, el guajiro de Viñales matava d’estranquis el seu porc i al mateix temps es mostraba totalment a favor de Castro i la Revolución. Potser perquè oficialment el que es celebra el dia vint-i-sis de juliol és el Día de la Rebeldía Nacional.

Allò d’allà és el Singuerlín, deia algú referint-se als blocs de pisos penjats dalt d’uns turons que es veuen entrant a Barcelona venint de Vic. I et quedes amb la imatge i el nom, i des de petit ho tens classificat dins l’apartat més o menys abstracte de, ui, no sé si hi viuria! Fins que aquest divendres decideixes anar-hi perquè és el lloc més proper on fan el documental La teoria sueca de l’amor. Hi arribes de fosc. La primera impressió del barri i de tota la Santa Coloma de Gramenet que travesses és prou bona. Vas recordant que això és la dura Santako. A la biblioteca ja hi ha assegut aquest públic que a Catalunya és la base de tots els actes culturals: dones d’entre cinquanta i vuitanta anys. Arriba més gent. Alguns homes i alguns joves. Una quarentena de persones van esperant que s’apaguin les llums de la sala (la biblioteca del barri de Singuerlín). Les dones, que seuen darrere nostre (es nota que són un grup), comenten, en castellà, que la pel·lícula serà en versió original (anglès i suec) amb subtítols en català. Una d’elles diu, més o menys, “com serà que no ho entenguem, si més no amb els gestos, bé que miràvem el Xarlot i l’enteníem”. Una altra li diu que ella té el nivel B de català, però, això de llegir subtítols pot ser complicat. Van parlant, majoritàriament en castellà, però també diuen coses en català. Les anem escoltant. Baixa l’encarregat de passar la pel·lícula i diu que hi ha la opció de veure-la amb subtítols en català o en castellà. Ja hi som, penso jo. Se senten unes veus que diuen, sense grans escarafalls:

-En castellano.

I unes altres, també tímides, a les que m’afegeixo:

-En català. Així practiquem.

L’home diu votem. Més o menys hi ha empat. No sembla que la gent s’exciti gaire amb el debat. Al final diu: Va, passem-la en català així practiquem.

Engega el documental que potser ja heu vist. És força impactant. Parla de la solitud que ha portat l’estat del benestar a Suècia amb la seva dèria de voler preservar l’autonomia de les persones per damunt de tot. Així, després de quaranta anys, la meitat de la població viu sola. Mor sola. Molta també engendra sola. En fi, un documental força recomanable sobre la interdependència i la necessitat dels altres. A la sortida, ningú parla dels subtítols. Tothom comenta la solitud  dels vells suecs i com van les coses aquí. Tothom parla amb tothom. A fora cauen gotes.

Anem cap al bar del mercat. Allà mateix. Ple com un ou d’aquell públic de barri. Entrem i em sento com a casa entre una gent que parla, gesticula i comenta. Llengua a part, com m’ha passat altres vegades, noto que s’assemblen molt a la gent amb la que jo he crescut: gent de poble de la Catalunya profunda. Les classes populars parlem fort, ens mirem descarats, mengem a gust i sense gaires manies, compartim espais que no sempre són amples. La cambrera, jove, ens atén en català amb gran naturalitat. Les tapes, boníssimes. Algunes de les dones del grup que hi havia a la biblioteca entren i ens saluden. Paguem. Sortim. Fa un xim xim agradable. Deixem el barri del Singuerlín i la “dura” Santako amb bon gust de boca.

Temps era temps, la Caixa Catalunya donava llibres per sant Jordi. Hi havia cases on no antraven altres llibres que aquests. Calculo que era el 1987 que l’entitat va regalar l’Agulla Daurada als seus clients. Jo n’era un. Com que els regalaven, tothom corria a agafar-los. I per la mateixa raó, de vegades eren poc valorats. Vull dir que quan es feia canvi de casa o de mobles els primers sacrificats eren uns llibres que m’imagino que us deuen sonar: Shogun, Clochemerle, Catalans Universals, Eric Cantona, Ceràmica catalana, Un senyor de Barcelona, La chica de las bragas de oro, etc. I aquest llibre que dic. Si feu una cerca a internet veureu que és fàcil trobar exemplars de l’Agulla Daurada en edició de Caixa Catalunya a un euro o dos. A Alcaudete de la Jara, Toledo, el venen a 4’32 euros. Concretament el té la llibreria de vell El Mercadillo de Miguel. Diu que el llibre s’ha fet servir. Home, ja és alguna cosa. Hi ha més ofertes. Algunes diuen que l’exemplar que tenen a la venda és molt bo, sense senyals d’ús. En fi. Ja estaria tot dit. Em vénen al cap imatges de buidar unes lleixes i trobar-hi llibres d’una Caixa o altra, ben empolsinats. Records de primaveres i paraigües, oficines petites amb aromes d’ambientador, calendaris i corbates, lleixes mig buides de cases de coneguts. Tot canvia i encara no sabem si per bé o per mal. Avui em quedo amb l’estrany viatge fins a Alcaudete de la Jara d’un llibre de la Montserrat Roig que va regalar Caixa Catalunya als seus clients. L’Agulla daurada, els que el coneixeu ja ho sabeu, és un llibre que fa de molt bon llegir i que deixa una petja forta. Les ventades s’ho han endut gairebé tot, però el llibre s’ha quedat aquí. I la Roig.

La llet no està de moda. Aquesta frase fa pensar. I si la poso en forma de pregunta? La llet ja no està de moda? Se suposa la de vaca. Això em ve al cap avui que es veu que l’Amèrica profunda, la dels Estats del Mig (del Mig Oest), i d’altres, han volgut aixecar un dit per dir, som aquí colgats de blat de moro. És una manera de parlar, ja m’enteneu.

Però jo parlo d’aquí mateix. M’imagino unes granges ben modernitzades, tota una pasta invertida per joves grangers d’aquí, d’aquelles que tenen unes sales de munyir on les vaques hi van soles. A hora foscant de tardor es veu una lluminària en aquell racó de món. Més enllà una casa amb llum carbassenca. Més enllà una altra. Podrien arribar a fer un poblet. Tot això vist de lluny, bo i circulant per la carretera amb el cotxe, ara que de seguida es fa de nit. Empordà, Lluçanès, Urgell, Solsonès, Garrotxa. Què passarà d’ara endavant? Què anirà venint? Perquè a mesura que la gent vagi abandonant el costum de beure llet i es vagi passant a la soja, la civada, l’arròs, el què coi sigui, el suc que sigui, aquestes llumetes s’aniran tancant. En fi, les coses evolucionen. La gent vol viure una vida més sana i ara per alguns es veu que aquest desig passa per no tolerar la llet de vaca. Després vindrà la de cabra. Després què? Perquè avui dia tot són intoleràncies. Això podria significar terres despoblades, llums apagades. Potser canviar granges de vaques per granges de porcs? Ai coi! Perdem un llençol per aquí, perdem un llençol per allà. Més contaminació per purins, podria voler dir. O potser no. M’imagino uns camps pensats per fer-hi créixer menjar per les vaques. M’imagino aquests camps finalment deixats, erms. I els camps del costat, fins fa poc conreats amb cereals com ara l’ordi i el blat, també abandonats perquè els cereals de varietats autòctones i tradicionals, els que ara estan de moda, no donen prou per viure. Diuen els pagesos. Podrien dir això. I d’aquesta manera s’aniria despoblant la part més despoblada del territori. O potser s’ompliria de vaques de carn. Contentes elles de poder rondar amb els seus vedells fins que els els prenen per anar-los a deixar a l’escorxador. I llavors podria ser que la gent també anés deixant de menjar carn de vedella, tan dolenta per a la salut, i així allà on hi havia hagut prats s’hi podria muntar una granja de pollastres amb els seus fluorescents que no s’apaguen mai. Fins que els pollastres també caiguin en desgràcia, passin de moda, i el paisatge vagi quedant buit, amb granges abandonades, camps erms, cases buides, pins, processionària. I de tant en tant se senti el mugit d’una vaca asalvatjada que algú es va deixar oblidada i que s’alimenta de bolets, fanàs i fulles. Ben boja, pobreta. Topant de cap amb una i altra soca. I més avall tot ciment. I lladrucs de gossos tancats en balcons. I la gent sana com mai. O potser no. Són preguntes que em faig avui, nou de novembre.

Ens van donar una estatueta que no es diu Òscar, es diu Pep. La tenim per casa. Però a mitjans d’octubre se’ns va acabar el “regnat”, osti noi! Ens va doldre. Érem una colla d’arreplegats de les lletres catalanes convidats pel centre Quim Soler de la literatura i el vi a participar en el programa Priorat en Persona (d’aquí el PeP de l’estàtua). El resultat de la nostra estada de l’octubre del 2015 s’ha posat a la vista aquest 2016. Hi hem anat a donar i rebre el “retorn”.  Han sigut dies de discrets nusos a la gola, bona companyia i bons vins. De retrobar els altres escriptors i la gent del Priorat. Els nostres escrits, en format diccionari, els podeu llegir a la pàgina web prioratenpersona.cat. Potser us sorprendran. Crònica, conte, retrat, poema, retret, somni, estampa…Entreu-hi i flipareu.

I si algú vol saber més coses del PeP, aquí hi poso una crònica que un servidor va fer l’any passat per a la revista Núvol.

Aquest camp fa temps que està en guaret. El cap de setmana passat dues persones em van demanar que què coi passava amb El camp de l’Erra. Volien saber si el pensava tancar definitivament o si encara hi havia alguna possibilitat de salvar-lo de l’oblit. M’agradaria trobar el temps per anar-lo revifant. Potser es podria anar preparant la terra per sembrar-lo de nou. Aviam. No em comprometo a res, però avui hi he entrat amb ganes de llaurar-lo una mica. Em sabria greu que es convertís en un ermot escombrat pel vent de la fam.