El camp de l'Erra

La llet no està de moda. Aquesta frase fa pensar. I si la poso en forma de pregunta? La llet ja no està de moda? Se suposa la de vaca. Això em ve al cap avui que es veu que l’Amèrica profunda, la dels Estats del Mig (del Mig Oest), i d’altres, han volgut aixecar un dit per dir, som aquí colgats de blat de moro. És una manera de parlar, ja m’enteneu.

Però jo parlo d’aquí mateix. M’imagino unes granges ben modernitzades, tota una pasta invertida per joves grangers d’aquí, d’aquelles que tenen unes sales de munyir on les vaques hi van soles. A hora foscant de tardor es veu una lluminària en aquell racó de món. Més enllà una casa amb llum carbassenca. Més enllà una altra. Podrien arribar a fer un poblet. Tot això vist de lluny, bo i circulant per la carretera amb el cotxe, ara que de seguida es fa de nit. Empordà, Lluçanès, Urgell, Solsonès, Garrotxa. Què passarà d’ara endavant? Què anirà venint? Perquè a mesura que la gent vagi abandonant el costum de beure llet i es vagi passant a la soja, la civada, l’arròs, el què coi sigui, el suc que sigui, aquestes llumetes s’aniran tancant. En fi, les coses evolucionen. La gent vol viure una vida més sana i ara per alguns es veu que aquest desig passa per no tolerar la llet de vaca. Després vindrà la de cabra. Després què? Perquè avui dia tot són intoleràncies. Això podria significar terres despoblades, llums apagades. Potser canviar granges de vaques per granges de porcs? Ai coi! Perdem un llençol per aquí, perdem un llençol per allà. Més contaminació per purins, podria voler dir. O potser no. M’imagino uns camps pensats per fer-hi créixer menjar per les vaques. M’imagino aquests camps finalment deixats, erms. I els camps del costat, fins fa poc conreats amb cereals com ara l’ordi i el blat, també abandonats perquè els cereals de varietats autòctones i tradicionals, els que ara estan de moda, no donen prou per viure. Diuen els pagesos. Podrien dir això. I d’aquesta manera s’aniria despoblant la part més despoblada del territori. O potser s’ompliria de vaques de carn. Contentes elles de poder rondar amb els seus vedells fins que els els prenen per anar-los a deixar a l’escorxador. I llavors podria ser que la gent també anés deixant de menjar carn de vedella, tan dolenta per a la salut, i així allà on hi havia hagut prats s’hi podria muntar una granja de pollastres amb els seus fluorescents que no s’apaguen mai. Fins que els pollastres també caiguin en desgràcia, passin de moda, i el paisatge vagi quedant buit, amb granges abandonades, camps erms, cases buides, pins, processionària. I de tant en tant se senti el mugit d’una vaca asalvatjada que algú es va deixar oblidada i que s’alimenta de bolets, fanàs i fulles. Ben boja, pobreta. Topant de cap amb una i altra soca. I més avall tot ciment. I lladrucs de gossos tancats en balcons. I la gent sana com mai. O potser no. Són preguntes que em faig avui, nou de novembre.