Cal Perxe ha acollit una nova edició del cicle Priorat en Persona, que organitza Roser Vernet des del Centre Quim Soler. Enguany hi han participat Josefa Contijoch, Teresa Pascual, Pau Vadell, Maria Cabrera, Jaume Copons i Ramon Erra, que n’ha escrit aquesta crònica.
D’esquerra a dreta, Josefa Contijoch, Teresa Pascual, Pau Vadell, Maria Cabrera, Ramon Erra i Jaume Copons a Cal Perxe.
Instruccions d’ús: agafeu sis escriptors de diferent edat, sexe, procedència, gènere i estil. Els instal.leu (més ben dit, els acomodeu) al centre Quim Soler de la literatura i el vi al poble del Molar, els barregeu, els passegeu per carreteres i camins del Priorat, els sacsegeu ben sacsejats i, au, que destil.lin alguna cosa. Ja ho deia Beaudelaire, enivrez- vous, del que sigui, de vi, de religió, de poesia… I s’ho prenen al peu de la lletra. Una càmera els va seguint perquè en quedi testimoni, però la cosa important és una altra. La cosa important és el paper dels socis d’aquest club d’amants dels llibres i del vi que es reuneixen de tant en tant per beure i parlar i llegir però no a Barcelona, ni a Reus, ni a Londres, no i no. Aquests es reuneixen al Perxe, un casalot agradabilíssim del minúscul poble del Molar, frontera de les denominacions d’origen vinícoles del Priorat i del Montsant. Davant de tots els socis hi va la Roser Vernet, que posa el seu coneixement, la seva energia i casa seu a fer que tot surti bé, però són més. Trien els autors, els ho proposen i, si s’hi avenen, es troben un dijous d’octubre dinant a Falset amb una gent que potser no han vist mai abans, que escriuen també i que han decidit que d’aquesta aventura, que no acaben d’entendre en què consisteix, en pot sortir alguna cosa creativa. I entren en un remolí d’impactes i emocions. Fins el diumenge, que es farà el balanç davant d’un públic militant. Militant del que sigui, dels llibres, del seu poble, de la comarca, de la música, del vi, del vermut que oferirà l’alcaldessa.
L’exercici, pels escriptors –parlo amb coneixement de causa– té el seu què. De cop s’obren les portes de les cases, s’esmolen els tirabuixons, flop, es buiden les ampolles, s’omplen els decantadors, s’omplen les copes, es buiden les copes. I amb el cap lleugerament enterbolinat, entre els pàmpols que ensenyen tots els colors de la tardor, amb alguns brots de raïm que han quedat encara allà penjant després de “vermar”, escolten les veus d’unes persones amabilíssimes que comparteixen el seu Priorat: pot ser una balma, un ample mirador, una tomba de soldat, un toll d’aigua a l’altra banda d’un pont de pedra antiga, o un record íntim. Després un es pregunta: i tot això com s’escriu? I aquest és el repte. Al cap d’un any els autors seran convidats altra vegada a la comarca per parlar en públic d’allò que al final han arribat a escriure. Que no vol dir de cap manera, o només, descriure. Aquesta edició, la quarta, érem la manlleuenca Josefa Contijoch, la Teresa Pascual de Gandia, el mallorquí Pau Vadell, la Maria Cabrera de Girona, el Jaume Copons de Barcelona, i jo mateix un servidor. Poesia, narrativa infantil, novel.la, contes, més poesia. Si busqueu a la pàgina web les anteriors edicions veureu que la cosa destil.lada pels autors convidats va creixent i s’ordena seguint l’alfabet, amb forma de diccionari. Posem per cas que definirem paret de pedra seca, llicorella o sulfurós, per dir tres moments o catacracs. Encabat, encara hi haurà temps per retratar literàriament algun dels companys que haurem vist amb els ulls que es lleva i amb la cara i el gest d’abans d’anar a dormir. Entre oliveres, cases de colors, terra roja, negra, llesques de pa sucat amb oli, repic de campanes i consells d’una enòloga de primer rang, no es pot deixar apagar cap dels sentits. Hi vas donant voltes i no acabes de saber mai de què es tracta, en el fons del fons. Potser de fer conviure mentre els van observant, ai, gent de lletres, ja se sap, envejosa, rondinaire, creguda, maniàtica, sempre criticant. Volen veure com es mosseguen, com es piquen, com s’estarrufen. Potser volen fer servir els escriptors de propagandistes, el Priorat existeix, i es mereix un sonet. A bon sant encomaneu l’ànima! Aprofitem els carquinyolis i el vi ranci per queixar-nos de la poca visibilitat de la literatura i bla, bla, bla. Però juro que no. Més aviat, la cosa va d’un tu què tens entre mans, de mira això, llegeix allò, fa fred, algú té un jersei de sobres? Es va fent tard a la taula llarga del Perxe i l’endemà toca sortir ben d’hora que ens espera el microbús per dur-nos cap a ves a saber! Si volen que diguem, que bonic que és tot això!, ho direm. Certament, que bonic que és tot allò. El centre té una altra missió important: difondre la figura de l’escriptor barceloní, membre fundador del col.lectiu Ofèlia Dracs, periodista, home de ràdio, el Quim Soler, que va morir jove i va deixar una obra extensa que ara mateix costa de trobar. També s’hi fan clubs de lectura i tastos de vins (tertúlies viteràries) i presentacions, converses, llegides… I cada dos anys acomboien sis autors de diferents indrets dels Països Catalans que es deixen portar per uns anomenats adalils cap als seus pobles i les seves dèries, cap a Gratallops, Margalef, la Vilella Baixa, els Guiamets, la Torre de Fontaubella, la Serra d’Almos… Els passegen per les places, els cellers, les eixides, els duen sotraguejant fins al tros. Mentrestant els engreixen les fantasies i les panxes i els fan sentir importants. I per tot es parla de territori, de persones, de literatura i de vi.