مشروع ليلى Maixruu Leila (Projecte de nit o Projecte de Leila -si és un nom de noia-) és una banda de pop formada a Beirut el 2008 que ha estat capaç de sorprendre’ns per les seves bones cançons i per exercir, sense cap mena de complexos, el seu dret a cantar sobre allò que els ve de gust en cada moment.

Un dels temes que tracten en el seu primer disc és el de l’amor entre dos homes. La cançó en qüestió es diu شم الياسمين Olora el Gessamí, i juga amb l’ambigüitat de la poesia tradicional àrab, en la qual els autors fan ús dels pronoms personals masculins per a referir-se a l’estimada. Això, fins que el protagonista de la història reconeix que voldria ser la dóna de l’altre home.

A més, el cantant del grup, Hamed Sinno, molt probablement és el primer cantant libanès que públicament s’ha declarat homosexual. Ell mateix diu que “algú ho havia de fer”. A Hamed tampoc no li va fer res mostrar amb gran ostentació la bandera de l’arc de Sant Martí durant el seu primer gran concert, al Festival Internacional de Biblos de 2010. Es rumoreja que l’aleshores primer ministre, Saad Hariri, va assistir-hi, però va marxar a la mitja hora no gaire content amb les lletres del grup.

A continuació trobareu l’enllaç per escoltar aquesta cançó i un altre dels seus èxits: Fasateen.

(més…)

Després d’unes setmanes de nombroses cròniques i comentaris sobre la situació al Iemen, l’actualitat d’aquest país ha desaparegut dels mitjans sense que ens hagin explicat el desenllaç de les revoltes, dels conats de guerra civil i dels intents d’alguns sectors de l’exèrcit de dur a terme un cop d’estat. 

Per rescatar aquest país i la seva crisi de l’oblit, recupero el text d’un comentari sobre la fragilitat del règim iemenita publicat al diari Ara, que també està disponible a través del registre al web ara.cat.  [+]

L’Estat no controla les tribus

La feblesa de les institucions estatals ha permès al president Ali Abdul·lah Sàleh dirigir durant dues dècades un país desarticulat a partir d’aliances amb certes tribus. En el moment en què els caps tribals trenquen els pactes amb el govern, l’Estat es queda coix i trontolla. Per tant, com que aquest procés depèn de la voluntat d’un petit grup de persones, de vegades no es pot predir què passarà i agafa tothom de sorpresa.

En el cas del Iemen, no podem qualificar els opositors de prodemòcrates. Només volen prendre el lloc a Sàleh, que després de la guerra civil va ser l’únic amb valor per fer-se càrrec de la presidència del país. Ningú més creia en la viabilitat d’aquell Estat. El problema i la condemna del règim és que no ha estat capaç de treure el Iemen del pou de la pobresa, ni de crear una unitat nacional que permeti el control dels moviments rebels. El poder del futur govern serà tan fràgil com el de Sàleh.

Anàlisi publicada al diari Ara el 6 de juny de 2011

Autor: Jordi Llaonart 

_________________________________________________

Articles relacionats:

	Lluita prodemocràtica, conflictes tribals i problemes de seguretat al Iemen		Els reis del golf Pèrsic tremolen
	Crida desesperada des de Bahrain		Bahrain, l’última batalla pel control del golf Pèrsic

Al·lahu akbar (himne de Líbia des de 1969)

Líbia, Líbia, Líbia (himne de la monarquia Líbia de 1951 a 1969, i, des
d’aleshores, dels opositors a Gaddafi)

Autor: Jordi Llaonart

Us heu demanat mai perquè hi ha gent que dóna suport a la dictadura siriana? Tots els que hi donen suport ho fan per diners o per por de perdre poder i privilegis? Segur?

Avui publico al diari Ara una anàlisi sobre la crisi de Síria des d’un nou punt de vista. De fet, en comptes de relatar els fets i fer-ne una descripció des de la nostra posició geogràfica i cultural, dóno quatre pinzellades sobre els sentiments i les pors dels sirians que, tot i no treure cap benefici aparent de la dictadura, l’hi donen suport, ara més que mai.

A continuació, transcric el text íntegre de l’article, que també està disponible a través del registre al web ara.cat.

(més…)

De tot el text de l’editorial de Vicent Partal d’avui, en comentaré un parell de frases: ¿Qatar prova de comprar amb diners la credibilitat que els seus actes no li poden donar?. I ¿ja ho sé que diuen que Qatar camina cap a la democràcia, però això no és garantia de res. Especialment per als cataresos?.

Pel que fa a la primera, caldria puntualitzar que Qatar intenta comprar amb diners el que no poden obtenir a través del seu poder econòmic i polític. No és qüestió de tenir o no tenir credibilitat. Es tracta de fer ús dels diners per a tenir el mateix poder de decisió que els països grans exerceixen a través de les coaccions, les amenaces i les promeses d’intercedir il·legalment en favor d’algú. Així que, uns recorren al maletí, i els altres recorren a la seva xarxa de contactes mafiosos. El que passa és que el maletí el veiem perquè el porta amb poca discreció un nouvingut a l’elit dels més poderosos, mentre que la xarxa d’interessos mafiosos no la veiem perquè estem acostumats a conviure-hi.

(més…)