El Iemen és notícia per la renúncia d’Ali Abdul·lah Sàleh a la presidència, després de 33 anys de dirigir els destins del país àrab més pobre i desconegut. El Iemen havia estat pràcticament absent dels mitjans fins els atemptats de les Torres Bessones de Nova York i, al nostre país, no se n’havia parlat gaire fins l’atemptat de 2007 en què van morir set turistes catalans i bascos. Amb tot, durant anys, el diari Avui i el setmanari El Temps havien dedicat periòdicament espais a aquest racó de la península Aràbiga. De fet, van ser els únics mitjans del país, i uns dels pocs d’Occident, que van informar in situ de les darreres eleccions presidencials.

Com a conseqüència de la creixent consciència a Occident que els comandos d’Al-Qaida establerts al Iemen són una amenaça a tenir en compte, un dels temes que més s’ha tractat en parlar d’aquest país és el de la seguretat i la violència. Coincidint amb els darrers episodis de violència i la incertesa que crea la marxa de Sàleh, recupero un reportatge aparegut a l’Avui l’endemà de l’atemptat contra els catalans a Marib, que resumeix i explica els nombrosos fronts oberts al Iemen.  [+]

Un terreny adobat (per què hi ha atemptats al Iemen)

El Iemen és un dels països més desconeguts del món. És una terra inhòspita que, per diverses raons, viu desconnectada de la resta del planeta i on els contenciosos deriven massa sovint en violència. Situat en un extrem de la península Aràbiga, entre l’Aràbia Saudita i el mar Roig, l’antic regne de Sabà és víctima de la pobresa, la corrupció i les lluites pel poder, que han convertit aquest país en un polvorí. La renda per càpita del Iemen és de 400 euros anuals -a Catalunya és de prop de 15.000- i la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa.

La manca de capital ha impedit a les autoritats crear les infraestructures mínimes que treguin el país del forat en què va caure després de tres dècades de guerres civils. Els primers turistes que van aterrar a Sanaa als anys 90 comenten que anar aleshores al Iemen era com fer un viatge en el temps fins a l’Edat Mitjana. De fet, en el moment de la traumàtica i encara no superada unificació, el 1990, del Iemen del Nord i el Iemen del Sud -el primer Estat àrab comunista de la història-, l’abundant presència d’armes de foc era un dels pocs elements que podien fer pensar que el règim del president Ali Abdul·lah Saleh havia entrat en la modernitat. El Iemen és el país amb més armes per càpita: 50 milions per a 20 milions d’habitants.

La suma de quatre elements (pobresa, divisió interna, armes i manca d’infraestructures que connectin les diferents regions i que permetin el desenvolupament econòmic i, alhora, el control de les autoritats) han creat un caldo de cultiu de conflictes. De moment, ja n’han esclatat dos d’importants: l’un al nord i l’altre a l’est de la capital.

A la regió de Saada, al nord, les tribus xiïtes lluiten des de fa anys contra el poder central. Mentre que a Marib, escenari de la matança d’ahir, les tribus locals segresten estrangers per pressionar el govern i exigir més inversions en infraestructures o qualsevol mena de favor de les autoritats. Finalment, per acabar-ho de complicar, Al-Qaida treballa per penetrar en les comunitats enfrontades al règim, en un intent de transformar les revoltes tribals en una jihad contra els aliats d’Occident.

Incident aïllat a la zona?
La xarxa creada per Ossama bin Laden -un home d’origen iemenita- actua en aquest país des de fa força temps. El 1992 va atemptar contra un hotel on s’allotjaven estrangers i, vuit anys després, va fer 17 morts en l’atac al vaixell de guerra nord-americà USS Cole. Però no ha estat fins aquesta dècada que ha començat a col·laborar obertament amb els rebels de Saada proporcionant-los armes i entrenament militar.

A Marib, en canvi, sembla que Al-Qaida no hi té la mateixa implantació. Per això, cal analitzar si les tribus locals estaven informades de la voluntat dels terroristes d’atacar els turistes o no. Aquest fet és de vital importància per al futur del Iemen, perquè marca la diferència entre l’incident aïllat o l’inici d’una aliança entre tribus locals i terroristes jihadistes, fet que obriria un nou front en la lluita contra Al-Qaida.

En aquest cas, un cop d’ull al conflicte del nord pot donar algunes pistes sobre la magnitud d’una eventual resposta de les autoritats: fa un parell d’anys van llançar una dura ofensiva militar que va devastar poblacions senceres i va desplaçar unes 65.000 persones, els helicòpters van obrir foc directament contra la població civil i els metges que van atendre les víctimes després dels bombardejos van ser empresonats.

Però, malgrat la contundència contra els rebels, el règim iemenita juga un perillós doble joc que, a llarg termini, pot posar en perill la seguretat regional. El discurs oficial assegura que el govern treballa per integrar els terroristes detinguts a la societat i allunyar-los de la violència. No obstant, els EUA acusen Sanaa de limitar-se a evitar els atemptats a l’interior del país i no combatre les arrels de l’extremisme. Fa pocs mesos van ser amnistiats 627 rebels a canvi de signar un compromís de lleialtat amb la pàtria, l’autoritat i les lleis iemenites. Però ni una sola paraula de no fer actes terroristes a l’estranger.

Reportatge publicat al diari Avui el 3 de juliol del 2007

Autor: Jordi Llaonart