epopeia
Aquest és el primer paràgraf de la introducció de Canale Mussolini, d’Antonio Penacchi, la novel.la que ha guanyat el darrer premi Strega. No havia llegit res seu però només en llegir eixe paràgraf de la introducció ja sabia que el llegiria. És un autor poc corrent, sindicalista i obrer metal.lúrgic (quaranta anys de torn de nit), va començar a escriure en jubilar-se però diu que no és un escriptor tardà, que porta pensant en el llibre i preparant-se per escriure’l des dels 6 anys.
Per la fam, vam vindre ací baix per la fam. Perquè si no? si no haguera segut per la fam haguérem restat allà. Així comença el llibre, cinc-centes pàgines de la història d’una de les tres mil famílies que del Vèneto, del Friül i del Ferrarese van ser portades a l’Agro Pontino, zona d’aiguamolls al sud de Roma, deshabitada durant segles per la malària.
La veu que narra la història és una veu que narra. Vull dir que el narrador està explicant la història de la seua família a un interlocutor invisible, a qui parla de vostè i l’escriptura té eixa qualitat d’oral que a mi m’agrada tant. Cinc-centes pàgines d’un ancià (que no sabem qui és fins al final del llibre) explicant una història pròpia, escoltada i explicada mil voltes.
El llibre ha rebut crítiques negatives a alguns diaris d’esquerres, segons els quals l’esguard del narrador troba sempre justificacions i atenuants per als personatges i, també, per al feixisme. Jo no crec en absolut que siga un llibre justificatiu del feixisme, és una novel.la, narrada per una persona vella que, com totes les històries explicades, ens arriba a voltes endolcida i a voltes clarament falsificada. De fet el narrador es justifica de tant en tant: Ara jo no li vull dir que aquesta és la veritat de Déu, açò és allò que deia mon oncle Cesio… . Jo trobe que aquesta és una de les meravelles del llibre, que t’explica una història com te l’explicaria el teu avi. És una epopeia de persones i de bèsties, de treball dur i de guerra, una història de pioners i de lluita contra la pobresa, mig segle d’història d’Itàlia explicat que, com totes les històries escoltades i ben explicades, mostra les contradiccions, les ambigüitats i els matisos dels comportaments humans (i socials), naturalment.
A la introdoucció l’autor diu que la família protagonista (la família Peruzzi) i totes les coses que els passen són fruit de la fantasia i diu: però no existeix cap família de colons vènets, friülans o ferraresos a l’Agro Pontino, a qui no hagen passat al menys algunes de les coses que ací passen als Peruzzi. En aquest sentit i només en aquest, tots els fets ací narrats han de ser considerats rigorosament vertaders.
N’hi ha novel.les bones, novel.les emocionants, novel.les bellíssimes que lliges assaborint cada paraula… i n’hi ha novel.les que et fan vindre moltes ganes d’escriure. Aquesta novel.la fa vindre ganes d’escriure eixa història que saps des de xicotet que has d’explicar.
Normalment els premis Strega els tradueixen, estigueu l’aguait, en val la pena.
Ens haurem de refiar d’un dels millors nassos lectors al sud del Tíber (o el gasòmetre cau al nord). Aprofito per dir que jo, quan li trobi lloc, hauré de penjar un apunt que prové d’un deute precisament adquirit gràcies a aquest gran olfacte. Abans de cap d’any? Va, m’hi comprometo…
Per cert, jo també m’he deixat endur per l’èpica proletària i camperola. És bonic estar tan sovint “en fase”, oi?