La descarregada de (sur)realisme que va fer la setmana passada el bolquet Constitucional sobre les beatífiques il.lusions catalanes de ser catalans a dins d’Espanya plasmades en l’Extatut no pot haver sorprès ningú, és a dir, ningú amb ulls a la cara. La clatellada ja es veia venir, i de fet hi ha qui se l’esperava encara més forta, a dins i fora de Catalunya (la parella mixta ZP-Chacón, p.e., que s’han manifestat “satisfets” de la sentència, ai sí!…), i per això hom feia temps també que es preguntava què esperaven els grups polítics que ens demanen el vot cada 4 anys a explicar-nos què pensaven fer per reaccionar a una previsible sentència negativa…, i continuem esperant la resposta ara: què pensen fer, més enllà de la manifa de dissabte que ve a Barcelona?
Però no era de la descarregada de fems inquisitorials, que volia parlar, sinó de l’actitud del TC en tot aquest procés, en la relació amb el seu objecte d’estudi i amb els subjectes afectats: nosaltres, els catalans. L’actitud superba, menyspreadora, insultant, de total falta de respecte, del Tribunal de les Diligents Estisores Retalladores és monumental, però és també la culminació d’una llarga, llarguíssima corrua de menyspreus, mentides, exageracions, insults, minimitzacions, mofes, befes, ridiculitzacions, ignoracions, ningunejaments… procedents de totes bandes, de totes les capes de la societat espanyola atiades per una premsa madrilenya –sobretot, però no únicament– xenòfoba i intolerant, ignorant i feixista. I pels dos partits espanyols quasi únics, l’un apuntant-se a la festa (PP) i l’altre, suposadament d’esquerres i progressista (PSOE), callant com un mort i consentint, per por de perdre vots castanyols…
I és que en aquesta festa, com a la Fiesta de Blas, hi han sigut tots: tots els espanyols hijodalgos, per comissió o per omissió, n’han estat còmplices. Aquí hi ha hagut espanyols periodistes, espanyols comerciants, espanyols ciutadans, espanyols aturats, espanyols científics, espanyols altermundistes, espanyols bisbes i monjos, espanyols professionals de tota mena, espanyols artistes i espanyols intel·lectuals, espanyols cantants i espanyols humoristes, radiofònics o televisius. Això inclou els espanyols humoristes de la progressista Sexta: de tant en tant fins el Gran Wyoming, i el mateix Andreu Buenafuente, es veuen obligats a fer algun txascarrillo a costa dels catalans, que no és qüestió de perdre audiència espanyola, nois, i aquesta és una manera segura d’estar homologats davant d’ella…
A propòsit d’aquesta empastifamenta mediàtica, i sense sortir de La Sexta, el fil d’Ariadna d’en Lluís Muntada del 30 de maig passat explicava una anècdota d’allò més exemplar:
«Hi ha un totalitarisme de –diguem-ne– baixa intensitat molt més
efectiu que les altisonants proclames dels discursos explícits dels
grups dictatorials de factura clàssica. És un totalitarisme que cala
molt a fons a causa de la seva invisibilitat, i que es disfressa
d’inconsciència, humor, accidentalitat, crítica mordaç, espontaneïtat,
actitud llibertària, gest desenfadat, frescor, to apolític… Dilluns
passat al programa Sé lo que hicisteis, de La Sexta, es va
materialitzar una mostra més d’aquest tipus de totalitarisme.
(…)
»El
presentador Miki Nadal, després de fer un preàmbul farcit d’eles velars
per escenificar millor que eren pronunciades a la catalanesca manera, va
donar pas al fragment d’un programa d’El
Follonero, en què aquest actor s’havia desplaçat a Vic per
entrevistar Josep Anglada, líder de la formació xenòfoba Plataforma per
Catalunya. Miki Nadal, auxiliat per les inestimables caigudes d’ulls de
Patricia Conde, havia tingut la prevenció d’advertir els espectadors
sobre el fet que Anglada era el cap d’un partit xenòfob català,
subratllant d’aquesta manera una primera aliança emocional entre
xenofòbia i catalanitat. En aquell simulacre d’entrevista, El
Follonero preguntava a Anglada per què no volia entrar en un
bar de magribins que s’havien trobat en un dels carrers de la capital
d’Osona. Enmig d’aquest ditirambe va aparèixer un presumpte espontani,
un home de mitjana edat que després de felicitar Anglada es va encarar a
les càmeres i va deixar escapar un reguitzell d’andanades contra «els
progres de La Sexta». El vodevil va assolir el clímax quan aquell
energumen, requerit per una pregunta d’El Follonero, va etzibar: «I a mi em parles en català, xarnego de
merda!» Fi del presumpte reportatge. Miki Nadal va continuar construint
aquest poderós espai simbòlic de catalanitat = xenofòbia i, amb el risc
d’empassar-se la llengua, va continuar pronunciant eles marcadament
velars. La Sexta es revela com una digna deixebla de les classes de la
gran catedràtica en història que tan sovint parodia: Belén Esteban. Per
art i màgia de la televisió, d’El Follonero i del share
de
La Sexta, un personatge com Anglada (espanyolista fins a la medul·la,
braç dret de Blas Piñar a Catalunya, organitzador de viatges al Valle de
los Caídos…) és presentat de cop i volta com a icona associada al
catalanisme. I tot amb la irrupció d’un (presumpte) espontani que
arrodoneix la jugada. Un gran procés d’inducció i rigor! D’això, se
n’hauria de dir no només mancança professional, sinó falsedat, corrupció
i enverinament».
És un truc molt vell, però que funciona: ¿no són aquesta mateixa gent que ens buida la caixa de cabals cada any els qui ens acusen (A NOSALTRES!, que som desvalisats sistemàticament) de garrepes i d’insolidaris?
El dia que aconseguim separar-nos d’aquests simpàtics compatriotes constitucionals nostres, els llavors ja excompatriotes constitucionals nostres continuaran insultant-nos i omplint-nos de penjaments, però com a mínim no haurem de pagar per les garrotades i per l’espectacle.
__________________________________
Deu ser una mostra de l’esquizofrènia que ens forneix la normalitat constitucional, en aquest nostre país català / colònia espanyola, però he trobat a la premsa aquest altre botó que té de protagonista precisament Jaume Roures, l’amo de La Sexta (que dies enrera va afirmar, per cert, contestant a uns periodistes, que a Catalunya ell no hi veia lloc per a un canal privat com el seu però en català…)
«El president de Mediapro acusa les ‘majors’ de practicar la
“colonització”
»El president de Mediapro, Jaume Roures, considera “predemocràtica”
l’actidud dels representants de les majors de Hollywood, que
aquesta setmana han amenaçat amb la possibilitat d’estrenar a Catalunya
només en versió original com a resposta a la nova llei del cinema.
»En
declaracions a RAC 1, Roures es va mostrar ahir [dia 2 de juliol] partidari de “mesures
que afavoreixin que la gent vagi a veure el cinema en català”. Roures va
afirmar, referint-se a la indústria nord-americana del cinema, que
“ells no et deixen doblar en anglès. El que ells apliquen a casa seva no
volen que s’apliqui aquí”. Segons la seva opinió, aquestes companyies no
fan un negoci sinó “una colonització cultural dirigida”. Roures va
advertir a les multinacionals de l’exhibició que “si ens porteu les
pel·lícules en anglès, les veurem en anglès, però no ens amenaceu, que
n’estem farts”.
»També ha considerat que a Catalunya ha de
construir-se una xarxa pública de cines en català, “igual que s’ha fet
una ràdio i una televisió”».
