L'Hereu Riera

No podia deixar passar aquesta efemèride, que, vist el moment que estem vivint com a comunitat nacional, pren una meravellosa significació circular, sigui dit amb tota la mala llet del món.
Aquest dimarts ha fet 25 anys del festival de Lluís Llach al Camp Nou, davant 100.000 persones, entre elles aquest servidor i la seva parella d’aleshores, que vam decidir anar-hi a última hora de la nit anterior i se’ns va fer clar al carrer Enric Granados, darrera la Universitat, esperant que obrissin les taquilles de la plaça… Va ser una nit memorable, amb un Lluís Llach immens com a intèrpret de les seves pròpies composicions i com a mestre de cerimònies, portant el concert amb una sàvia barreja de seny i rauxa, o de rauxa i seny. Si ell hagués volgut, aquella massa saltant tota alhora a les grades, en certes puntes d’intensitat, al compàs del versicle “Boti, boti, boti, espanyol el que no boti!”, hauria enfonsat tota aquella fimbrejant estructura de formigó i acer, segur, i hauria sortit després al carrer a calar foc a totes les piques de Flandes plantades aquí i allà per tota la ciutat. En canvi d’això, el noi de Verges, president d’un Camp Nou sense cap policia visible, ens va regalar un concert tan combatiu com emotiu: ell mateix va cantar amb penes i treballs Amor particular, “peleiant” perquè la veu no li fallés per l’emoció del moment, igual com la Laura Aimerich, que no va poder acabar d’acompanyar-lo a la guitarra en la cançó que Llach li va escriure com a homenatge; i va ser sublim la interpretació del Cant de l’enyor, amb la Maria del Mar Bonet i la Marina Rossell a les veus…, i la resta de peces de Maremar, aleshores la seva publicació més recent.

Això era el 1985, i haviem tot just entrat com a col·lectivitat en una via, relativament nova, de possibilisme a cavall de l’Estatut de Sau. Era un transitar tirant a lent, passant dies i empenyent anys, i ningú no sabia del cert on ens portaria. Carregats de paciència i anatemitzades i aparcades totes les impaciències, semblava que tard o d’hora arribaríem a alguna estació o altra, on podríem carregar combustible i sortir endavant a una marxa més alegre, d’acord amb la marxa dels nous temps. Sí, sí…! Així ho vam fer amb el tombant de segle: Estatut nou, autonomia renovada, i endavant a tot gas!… per acabar descobrint, l’any del Senyor del 2010, que la via per on circulàvem era circular, i que acabaríem anant a parar al punt d’arrencada, i que encara hi ha qui ens voldria fer recular més, fins al 1975…
I ara què, doncs? O continuem a dalt del tren de la bruixa -una broma de fira- i tirem endavant fent voltes i més voltes fins a l’infinit, o aquí toca fer un canvi d’agulles i pendre una altra direcció, la que decideixi el poble sobirà de Catalunya.

A RAC 1 -que estan com nens amb sabates noves, amb l’última onada de l’EGM- ahir al matí van fer el programa d’en Basté des del Camp Nou, rememorant aquell concert, i entre altres cantants de les últimes fornades del país hi havia en Cesck Freixas, que ha fet la seva versió, acompanyant-se només amb la guitarra, de L’estaca (ara molt més corcada que el 1985): les noves generacions van
prenent el relleu, però amb la diferència que cada cop estan menys
acollonits pel monstre, que està deixant de fer por per passar a fer només ràbia. És el
pas previ perquè no ens faci ni fred ni calor: això serà quan l’hàgim
perdut de vista.
A la notable pel·lícula Elisabeth, els anys daurats, de Shekhar Kapur, hi ha un moment, quan la reina (Cate Blanchett, impressionant) va tenint evidències que els peons de Felip II de Castella li volen fer el llit i destronar-la, en què el mal rotllo amb la legació castellana a la cort isabelina ja no es pot dissimular, i la reina els engega a tots a dida dirigint-se al pare jesuïta que l’encapçala i cridant-li “Torneu-vos-en al vostre cau de rates!”. No hem pas d’arribar a aquests extrems tan desagradables, aquí i ara, però el cert és que ens trobem davant dels mateixos pesats, que tenen el pèssim costum -i això que el món, o la resta del món, ja ha entrat al segle XXI- de ficar-se en afers aliens. Toca demanar-los, amb més diplomàcia i bones maneres que Isabel I però amb la mateixa fermesa, que se’n tornin per on van arribar.