L'Hereu Riera

“Ho han fet, maleïts siguin!”. ¿Recordeu el final d’El planeta dels simis, quan el capità Charlton Heston deixa anar aquesta exclamació en trobar mig enfonsada a la sorra de la platja l’Estàtua de la Llibertat de NYC? Doncs aquesta és la impressió que tinc des que els 12:2 del patíbul constitucional han emès la seva sentència, que ni ells no saben què ha sentenciat, exactament. Segurament, probablement, aquesta mateixa … constitució que tant volen protegir i l’Estat al qual serveix de salconduit i d’excusa.
Aquests dies algú ha dit que fa temps que els espanyols ens han perdut la por, i quan perden la por a algú que tenen per rival, aquesta gent s’envalenteixen immediatament i li perden el respecte. Ho estem veient a bastament aquests dies també, a nivell político-esportiu, amb les retransmissions dels partits de la Coja (com en diuen els que no la poden sofrir) a Sud-àfrica: quan el rival no els fa por els fa riure, i ridiculitzant i/o menytenint el rival se senten uns gegants: “¡A por ellos, que son pocos y cobardes!”.
La sentència ha aixecat una onada d’indignació i d’emprenyamenta, i de fatiga, també, però la fatiga de certificar que s’han passat definitivament de la ratlla: fins aquí hem arribat, i amb aquests companys de viatge és impossible anar més enllà.
Entre les opinions que he recollit hi ha la de l’eurodiputat ecosocialista Raül Romeva, que els enviava des del seu blog una carta de comiat molt enraonada (“A los amigos y amigas de España”). En Vicent Partal deia en el seu article editorial a VilaWeb que “Ací se separen els camins”, i remarcava, atenció, la complicitat espanyola en la destrossa provocada per aquest últim -i probablement decisiu- xoc de legitimitats: «Si Espanya hagués volgut evitar aquest xoc de trens que es va concretar
ahir en la sentència ho hauria pogut fer; això ho sabem tots. Però no ha
volgut. El Tribunal Constitucional, si de cas, és la caricatura
ridícula d’un estat en franca regressió. Però la caricatura no anul·la
el retrat. Les institucions espanyoles no han fet res per evitar aquest
esperpent. Ara no poden pretendre que se’n desentenen aprofitant que, la
sentència, només l’hem de pagar nosaltres».
Ho entendran així, allí baix? I és clar que no. Si entenguessin res, ja no hauríem arribat a aquest extrem, empesos per un PP dedicat al pim-pam-pum contra los catalanes, com recordava de nou Francesc Sanuy en un altre article imperdible al diari (“Malícia al país de les meravelles”, a propòsit de la deriva cap a la descaradura de la delegada pepera a Catalunya) on dóna detalls del barroer sistema de recollir vots segurs a Espanya a costa de difamar els catalans… tot i formar part de la mateixa substància nacional, segons ells i segons repeteix com un lloro l’emmarcable sentència del tribunal d’Emilia Manostijeras Casas.
A la ràdio, l’endemà del dia D, els tertulians destacaven que el TC hagués actuat sense cap visió d’Estat, ajustant-se al peu de la lletra. Ja ho dèiem dies enrera: l’esperit de la transició, aquell pacte d’Estat tàcit entre polítics dels diferents partits protagonistes, ara s’ha d’explicitar, i en fer-lo explícit, aquest alt tribunal l’ha matat. O l’ha rematat, per ser més exactes, perquè ja fa temps que deixa anar una forta catipén de cadàver.
Un altre comentari que em va cridar l’atenció venia d’un blogaire que posava en qüestió la legalitat del TC, i deia que podria haver comès prevaricació (!!), violant les seves pròpies normes, compte amb la dada! Lamento no recordar el nom de l’autor del comentari, i lamento també no haver trobat més repercussió d’aquest detall, que no és pas poc important; al contrari: si es confirmés, seria una bomba, no us sembla? I seria també una rodona i pedagògica manera de tancar aquest despropòsit majúscul, aquest esperpent monumental amb què s’han despatxat ses senyories retallables del TC.

[El blogaire que dic remetia des del seu article a un pdf elaborat per ell mateix i en el qual s’ha dedicat, amb tant d’entusiasme com ironia, a modificar, armat amb el llapis corrector, la Constitució espanyola per convertir-la en el text d’una virtual *Federació espanyola, o ibèrica, ara per ara tan hipotètica com la famosa Insoluble Unidad, però molt més realista, no cal dir-ho]

Mentrestant, en Montilla ha dit (i no dit: aquesta nit passada ha renunciat a l’entrevista que tenia programada a TV3 amb la directora, la Mònica Terribas), en Mas ha reclamat, en Puigcercós s’ha
sublevat, la Chacón s’ha passat els vots catalans per l’engonal de la
seva santa conformitat (ella que era l’abanderada de la “Catalunya optimista”, de “la Catalunya que sap on va”…), en Guerra ha fet de Guerra (d’on no n’hi ha no
en raja)… i ZP no ha dit res, ha callat com un mort polític enterrat sota uns quants metres de vergonya, per deslleial, per
trampós, per mentider, per acollonit i per incompetent. Ha callat fins al mateix dia que s’estrenava com a expresident de la UE, l’endemà del dia
que acabava la seva trista presidència rotatòria, durant la
qual ha fet el paper de la Trista Figura. Fins aquí, fins a aquest
extrem de patetisme és capaç d’arribar el Quixot espanyol, que ha obert la boca per dir, embarbussant-se (no és que sigui un orador brillant, precisament), que la sentència “dóna per acabat el procés de negociació de l’autogovern
de Catalunya” i la descentralització política (?) de l’Estat. Tot i saber perfectament (al capdavall són socis del PSC, i alguna cosa deuen haver enganxat) que Catalunya els supera, que haurien d’estar disposats a admetre que és més del que fan veure que és, ell i el seu partit no han tingut
collons d’aguantar les envestides del toro espanyol, vell i  xaruc,
representat per aquest partit que tot allò que toca ho infecta, aixopluc
de fatxes i cada dia més fatxa tot ell. (La secretària general De Cospedal ha tingut els pebrots -que no se li noten perquè porta faldilles, com deien de la Golda Meir- de qualificar l’honorable Montilla de “antidemocràtic i feixista”, ves per on, perquè té la intenció, segons ella, de “reeditar el pacte del Tinell”…).
Empecinados a reduir Catalunya a una mera autonomia com totes les altres (amb la diferència que aquesta és la burra que penca), ens han ficat a tots al mig del fangar, i això ja no ho mou ni Déu.
No hi ha res a rascar. Res.
Fi de ruta. Aquí s’acaba la via autonomista.
______________________________

El dia 10 serem a Barcelona, a la gran manifestació que es prepara, i no pas a la platja, i per les raons que diu Carles Ribera, i que subscric. No per aquest Estafatut, que ja se’l poden confitar, sinó per dignitat, perquè sàpiguen que no se’ns pot faltar al respecte impunement, i que se’ls ha acabat anar a cavall.
Hauríem d’omplir la ciutat, que ens vegin i ens sentin des d’Europa i de tot el món. Aquests dies m’han arribat algunes campanades de gent de l’entorn del Partit Republicà i de Reagrupament que diuen molt gallardament que a ells no els hi busquin, que no hi seran, perquè ells “no estan per l’Estatut, sinó per la independència”. Quanta miopia és capaç de provocar la puresa doctrinal, laputad’oros! Si algun d’aquests mindundis llegís això li demanaria que, sisplau, llegís en Partal, un cop més, a veure si entenem d’una vegada que per vèncer, a més de ser intel·ligents, ens cal ser llestos. I això, traduït, vol dir ara anar tots a l’una, ser una bona colla, ser una massa emprenyada, conformar una massa crítica, dit en termes sociològics; proclamar com un sol home que som un poble, i que tenim dret a ser, i que serem de la manera que ens doni la gana de ser. Que, veient-nos que som molts i molt cabrejats, vagin més cagats encara del que ja van, com diu en Cuyàs, i que es convencin a més que aquesta vegada l’han cagat, i ben cagada.