Un altre país

Pareix que el complot internacional contra Berlusconi (la Internacional Comunista i SPECTRE juntes) ha funcionat. Il Cavaliere prometia un 45% i s’ha quedat al 35%, està molt enfadat, molt.
Jo no m’esperava tampoc el 26% del PD, tot i ser resultats terribles són molt i molt millor del que jo i molta gent ens esperàvem. Pareix que queden signes de vida intel·ligent a la península.
Mentre espere que parlen els especialistes per fer una anàlisi una mica seriosa dels resultats, no vull esperar per donar les gràcies a qui ho ha fet possible, que es veu que són el Doctor No i el ?????????. Gràcies, moltes gràcies.

En una estona me’n vaig a Castelló, quan torne, diumenge al vespre, els italians ja hauran votat i el que es votarà ací no és exactament els parlamentaris que aniran al Parlament Europeu, ací es votarà un altra cosa, ací es vota Berlusconi o no. I no és només una cosa simbòlica, ell és el cap de llista del seu partit a les cinc circumscripcions (nord est, nord oest, centre, sud i illes).
Jo no sé que m’espere, potser encara no he perdut la darrera espurna de confiança en l’electorat italià, no he fet cas a Dante (Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate…) i encara em queda alguna esperança. No pense que puga no guanyar, guanyarà, però espere que, si més no, part del vot catòlic vaja a un altra llista. Sé que són eleccions amb molta abstenció, sé que el PD està molt malament (i s’ho han guanyat a pols), però espere que molta gent que votava Berlusconi aquesta volta no el vote. I si no és així hauré de reconéixer que no entenc res (cosa que sospite). Ja veurem.

Per cert, es veu que també El País està controlat per la Internacional Comunista, i vosaltres sense saber-ho.

Ahir vaig llegir dues notícies que no sé per què se’m van ajuntar al cap. La primera era la del tenor que després d’una gran nit al Teatro Real de Madrid va eixir a balcó a cantar una cançó al públic que estava fora. Em va parèixer molt bonic poder escoltar des del carrer a un cantant que canta a un balcó (com els Beatles al terrat però un altra cosa). Després vaig veure a la foto del diari que havia cantat amb micròfon i no sé perquè ja no em va parèixer tan bonic.
La segona notícia era que investigadors de la Royal Society britànica han descobert que els  ocellets de ciutat canten molt més fort i amb un to més agut que els de camp. Pareix que s’han hagut d’adaptar per fer-se sentir superant el soroll de fons de les ciutats. 
Quan vaig arribar a Roma encara no eren temps de  mòbils a la butxaca, o si més no jo no en tenia. Els primers dies em va parèixer al·lucinant el soroll de la ciutat (jo venia de Londres, a més, on fins i tot les sirenes de la policia són discretes), vaig haver de buscar molt per trobar una cabina de telèfons a una plaça xicoteta i sense trànsit des d’on fóra possible parlar sense haver de cridar fins a fer quasi innecessari el telèfon. Els crits de la gent, els clàxons dels cotxes, les frenades…, em va costar molt acostumar-me a tot plegat. I Roma no és la ciutat més sorollosa on he estat.
Ahir, llegint sobre el descobriment dels investigadors britànics, vaig sentir una gran pietat pels ocellets de Nàpols, que es deuen haver convertit en una espècie mutant, una mica com els peixos amb tres ulls a Springfield.

El nostre allau diari em demanava al darrer post que explicara l’origen de la paraula velina, mirant mirant he descobert que estava molt equivocada i no és el que jo pensava.
Velina en italià vol dir: ‘xica jove, i generalment amb pits molt grans, que ix als  programes de la tele sense motiu aparent i mig despullada’, aquest seria el significat actual de la paraula que ve de vélin (del llatí vitulinum), que en francès vol dir ‘de vedella’ i pertany al vocabulari de la producció de llibres. A França la paraula s’usava per anomenar els fulls blancs i llisos, molt fins i resistents que es feien amb la pell dels vedellets, era un pergamí d’alta qualitat que en català es diu vitel·la. A partir del sXIX a Itàlia es comença a utilitzar l’adjectiu velino, normalment acompanyant la paraula foglio i sobretot carta, carta velina, és com es diu el paper de seda.
Amb la difusió de les màquines d’escriure es va començar a anomenar velina el full de paper molt fi perfecte per a fer còpies a màquina amb paper carbó, per acabar usant-se la paraula per anomenar les còpies dels textos escrits a màquina.
Durant el feixisme, sobretot a partir de començaments dels 30s, l‘Ufficio Stampa de Mussolini va començar a enviar a les redaccions de tots els diaris instruccions sobre el que calia dir i com calia dir-ho. Aquestes directives arribaven als redactors en còpies en paper de seda i es van acabar dient veline. Així la paraula va adquirir el significat de ‘les comunicacions dels governs als diaris per condicionar el que es publica’. S’usava també el verb velinare amb el sentit d’intentar condicionar políticament els diaris.

Amb l’arribada d’ell i de les seues teles a la vida d’aquest país la paraula va tornar a canviar de significat. En un programa de Canale 5 (diari, va començar a finals dels 80s i encara dura),  que és una espècie de telenotícies satíric eixien unes xiques en biquini a portar veline (comunicacions de l’autoritat) als presentadors de la cosa. Amb el temps la paraula va passar a designar les xiques i, tot i que ara ja no porten paperets i només ballen sobre la taula dels presentadors remenant-los el cul a l’alçada de la cara, es continuen dient veline i les canvien tots els anys triant-les en un concurs que dura mesos i que és, ell mateix, un programa de la tele. Una cosa al·lucinant. I el somni de moltes joves italianes és guanyar eixe concurs, remenar el cul damunt d’una taula i lligar-se un futbolista (ser futbolista i lligar-se una velina és el somni de molts dels seus companys d’escola).
Per extensió totes les xiques que, sense motiu aparent, ixen a la tele mig despullades es diuen veline i mentre el President va col·locar de veline a les seues teles a algunes xiques (a les que per algun motiu ho havia promés) no va passar res. Quan va començar a col·locar-les a les teles públiques va començar a parèixer lleig, quan va col·locar-ne alguna al Parlament, alguns membres de la seua coalició van començar a enfadar-se, però quan va intentar omplir-ne les llistes de les eleccions europees va esclatar l’escàndol.

I per a mi les sorpreses són dues: Tot i que sabia de l’origen de la paraula en les instruccions de les autoritats als diaris, pensava que la carta velina venia de vel (que té una etimologia completament diferent), però que vinga de vedella em pareix una espècie de justícia etimològica. 

La segona sorpresa és que el monstre trontolla i això no m’ho voldria perdre per res del món.