Un dels carrers principals del ghetto de Roma es diu Via Catalana.
La comunitat jueva de Roma és la més antiga d'Europa. La presència més antiga documentada és del segle II a.c. (a.e.v., com diuen ells, abans de l'era vulgar). A l'any 70 la comunitat va créixer molt amb l'arribada dels esclaus jueus portats a Roma per Titus després de la destrucció del Temple a Jerusalem. N'és testimoni l'esplèndida sinagoga d'Ostia Antica, del segle I, la més antiga d'Europa. A l'edat mitjana la comunitat jueva de Roma va ser seu d'una important escola rabínica, que amb escribes i traductors va ser un pont entre la cultura llatina i la islàmica.
El major augment de població* de la comunitat es va produir quan el Papa Alexandre Borja va acollir a Roma a molts dels jueus expulsats de la Península Ibèrica el 1492. Els nou arribats eren diferents dels jueus romans, per llengua, per usos, per mentalitat i pels oficis. D'aquesta barreja va eixir l'hebraisme romà, però el temps de la tolerància va durar ben poc, el que va tardar en arribar la contra-reforma i, així, només dues generacions després els jueus romans, que vivien quasi tots a Trastevere, van ser obligats a traslladar-se al ghetto, instituït pel Papa Paolo IV Carafa, el 1555. Darrere els murs del ghetto, en un modest quadrilàter de cases vora riu, que s'inundava cada primavera amb les riuades, es va reorganitzar la comunitat. Per ordre del Papa al ghetto només podia haver una sinagoga però els cultes, les escoles, eren cinc (diu una vella dita jiddisch: dos jueus, tres sinagogues), així que van agrupar les cinc escoles i els cinc temples en un sol edifici (on ara hi ha la piazza delle cinque scole). Les cinc escoles eren la Scuola del Tempio que era la dels vells jueus locals, la Scuola Nuova, dels jueus de la resta del l'Estat pontifici arribats a Roma perquè era l'única ciutat on tenien permés viure (a banda d'Ancona). La Scuola Siciliana, la Scuola Castigliana i la Scuola Catalana, aquestes tres de ritus sefardita.
El 1870, amb la unitat d'Itàlia els murs del ghetto van ser abatuts i es van alçar contencions per defensar-se del riu. Les quatre illes de cases més velles del ghetto van ser abatudes i al seu lloc es va construir la nova sinagoga, il Tempio Maggiore, i illes de cases noves amb carrers més amples, i a un dels carrers principals li van donar el nom d'una de les velles cinc escoles, Via Catalana. Va ser molt a la vora on els nazis van concentrar els jueus del ghetto per deportar-los el 1943 i on va esclatar una bomba a l'eixida del temple el 1982.
*L'altre gran canvi demogràfic i cultural a la comunitat jueva romana va ser l'arribada del jueus de Líbia, i tripolini. Expulsats de Líbia (on una nombrosa comunitat sefardita hi vivia des de l'expulsió de la Península Ibèrica) el 1967 com a conseqüència de la guerra dels sis dies, 4000 persones van ser posades en avions i portades a Roma on alguns van ser instal·lats en camps de refugiats i amb el temps van marxar o es van instal·lar a la ciutat, però ja no al ghetto, la majoria viuen al meu barri que creixia aleshores.
El més important és que els parlants de “jiddisch” tampoc no fan servir un so palatal fricatiu ni africat en el nom de la seua llengua (més ben dit, *un* dels noms). Vol dir que a la seua llengua no li diuen ni “jídix”, parlant “barceloní”, ni “txídix”, parlant “apitxat”. Així que si l’IEC i l’AVL prescriuen “quadrilla”, “xou”, “estàndard”, etc., (i Déu me’n guard de dir que no em sembla bé), perquè s’ha d’escriure (i pronunciar!) llavors un “jiddisch” fantasma que no existeix en els presumptes ètims i que atempta no pas una sinó tres voltes (una jota que representa el so /i/, la doble de i la grafia –sch- per al so palatal fricatiu sord que en català és representat, en eixe posició, amb la ics: “peix”, “enriquix”, etc.?) contra els usos ortogràfics del català? Com que potser el català tindria problemes a acceptar una grafía “iídix” (i amb prou bones raons), hom pot aprofitar un altre nom de la llengua en “jiddisch”, que es transcriuria precisament “ídix”.
Vet ací tota la meua dèria per eixa cosa del “jiddisch”. No sé si m’he explicat...
Una curiositat d'aquests jueus italians n'era l´ús de l'italkià, una llengua sorgida del contacte entre l'hebreu, el jiddisch i l'italià, amb les seves corresponents varietats dialectals a Mantova, Livorno, Venècia i on vulgués que hi hagués una comunitat jueva d'una certa importància a la península italiana. D'aquesta llengua, precisament alguns romans, en deien per malnom ghettaiolo.
Encara que declinà ja al s.XVII, va seguir tenint certa presència fins la segona guerra mundial, on ja no va ser la llengua sinó els seus parlants qui sofriren el risc de l'extinció. Avui es considera un idioma en fase terminal segurament irreparable, però es calcula que encara hi ha uns 3.000 avis jueus a tot Itàlia que poden mantenir-hi una conversació. A Roma deurien quedar-ne alguns.
Si en les teves exploracions aconseguissis trobar-te amb alguns d'aquests darrers italkians seria fantàstic que ens ho comuniquessis!
En hebreu, "italqit" vol dir només "italià", entés com a nom de la llengua, o ara el fenemí del gentilici "italià". Si hom diu en hebreu (modern o israelià) "aní medabber italqit" hom està dient senzillament que hom parla italià. No sembla que, històricament, esta forma "italqit" haja reeixit entre els jueus que parlaven (i sobretot escrivien) una koinè romanç que en els treballs dels investigadors normalment s'anomena "judeo-italià". "Ghettaiolo" jo l'havia sentit com una forma feta servir sobretot a Ferrara, així que seria molt interessant si poguesses explicar d'on has tret que és una forma romana també.
Per cert, no és atestat que un component, fonamental si més no, d'esta judeo-llengua fos l'íddix (que seria la catalanització més propera a la manera que l'anomenen -- o potser, malauradament, més aïna "l'anomenaven"-- els que en són nadius). A Liorna (el topònim que correspon històricament en català a Livorno), per exemple, la principal influència va ser el judeo-espanyol, des que s'hi van assentar els jueus expulsats de la Península Ibèrica fins que el judeo-espanyol i el judeo-italià van ser substituïdes, xino-xano però sense tornar arrere, per l'italià i el dialecte local cap a mitjan segle XIX.
Jo d'assumptes filològics hebraics en sóc un amateur, així que moltes gràcies per escatir les meves imprecisions. El meu interés per la qüestió prové dels meus intents, més aviat fallits, d'esbrinar alguna cosa dels origens conversos més que probables de la meva familia paterna. Però, a canvi, he pogut apropar-me a aquestes persistències lingüístiques tan fascinants.
El terme italkià és certament una catalanització del neologisme italkian forjat per Birnbaum. Sabia que els propis parlants mai s'havien referit a les seves varietats lingüístiques amb aquest terme, però desconeixia que també acadèmicament fos molt discutible. Suposo que la seva arrel és la mateixa per la qual en hebreu modern s'anomena italqim als jueus d'origen italià i que, com ens expliques, no té altre misteri que significar "italià".
Que en les parles judeo-italianes el jiddisch (el terme normalitzat per l'IEC, suposo que destralerament) hi tingués un cert pes és una dada que he vist en diverses fonts, però que sempre m'havia semblat sospitosa. El teu autoritzat desmentit n'és una prova. Però vol això dir que hem d'acceptar que en les parles judeo-italianes no hi ha cap restre de jiddisch o només que aquesta presència és molt residual?
I el terme ghettaiolo jo l'he vist en diverses fonts (faré una recerca de les que jo hagi pogut tenir a l'abast i te les citaré tan bé com pugui) per a referir-se no només al vernacle jueu de Roma, sinó de totes les ciutats italianes que tingueren ghetto. Excepte precisament a Liorna, on el terme que he vist recollit molt sovint és el Bagitto.
També m'he trobat amb un altre mot: la'az, encara que no estic segur del seu significat precís. Si no vaig massa errat, era un mot genèric que empraven els hebreus per anomenar les llengues distintes a l'hebreu que anaven adoptant en els seus diversos assentaments italians. Però no puc dir-ne res de l'extensió o la cronologia d'ús.
Si tu vas vindre a misses dites, jo em
presente quan han plegat les cigonyes del campanar i tot… Em prenc la llibertat de comentar alguna cosa
del que dius perquè a algú li aprofitarà, espere.
He trobat que l’article “Judeo-Italian” de
la Wikipedia és molt informatiu i dóna notícies (malauradament sense
referències més precises) de l’ús, per exemple, de _ghettaiolo_ com un terme
que es va encunyar després que es van establir els _ghettos_ amb este nom, ben
lògicament. Crec que eixe article de la Wikipedia és un poc més confús quan
explica això de _la’az_. Com ben dius, _la’az_ és un terme que vol dir, en
hebreu, “que pertany a una llengua forastera” (o la llengua mateixa). El nom de
l’_enciclopèdia_ sefardita més famosa
(i més fascinant, però això és una
feblesa personal) és precisament _Me’am
lo’ez_, és a dir, “D’un poble de llengua forastera” (tret del Salm cxiv, 1).
Antropològicament, si hom pot parlar així, este _la’az_ té relació amb altres
conceptes que hom fa servir en llengües que divideixen el món en dos: “nosaltres”
i “tots els altres”. L’exemple més evident que se m’acut és _Euskara_ i _erdara_:
http://www.youtube.com/watch?v=q7YsiBEax0Y
Clar, que uns altres són els meus
conciutadans espanyols que divideixen el món en “español”/”castellano” y “el
extranjero”, inclús (o més aïna especialment), dins del món acadèmic:
http://www.ventdcabylia.com/2008/08/vergogna.html
http://www.harca.org/2008/07/iii-curs-despecialitzaci-dhistria.html
: “La seua intervenció, com en el títol s’indicava, fou en llengua catalana, la
qual cosa provocà l’enuig d’alguns dels assistents. Aquells que es queixaren,
casualitat o no, provenien d’universitats espanyoles on hi ha una sola llengua
oficial. Açò ja és una qüestió de supèrbia!”
Per a tonar al que (de veres) ens ocupa, els
_le’azim_ (plural de _la’az_) que apareixen en les obres escrites en
hebreu-arameu són, com pots imaginar-te, interessantíssims, perquè a voltes són
testimonis únics per a la història de la llengua vernacla que reflecteixen. En
català, per exemple, hi ha alguna consulta legal de rabbí Isaac Sheshat
(pronuncie’s “xeixat”) en aljamiat judeo-català del segle xiv (si no recorde
malament, Maria, sobre comunitats de l’actual província de Castelló. Podría
pegar-li una ulladeta, a vore si la trobe). Potser el recull de _le’azim_ més i
més cèlebres siguen els que va deixar Rashi (l’acrònim de R-abbí Sh-elomó
Y-itzhaqí, m. 1105), en allò que a França se’n sol dir “ancien français”.
Supose que esta volta van menys enganyats quand parlen de Provença a l’Edat
Mitjana com a part de “França”. Per cert que llegir les glosses de Rashi és una
delícia exegètica.
Quant a l’extensió temporal i geogràfica
de _la’az_, com veus, els primers testimonis són a la Bíblia i els més recents
a l’hebreu viu de l’Estat d’Israel.
Quant al jiddisch o ídix dins del judeo-italià (o judeo-italians),
jo no acabe de trobar cap més referència que em permeta afirmar que n’era un
component important, de les llengües dels jueus italians, fora dels jueus que
haguessen vingut de terres de parla ídix.
Jo, que ,òbviament, no sóc especialista, el que puc dir perquè conec una mica la comunitat romana és que la presència del íddix (que conste que l'havia buscada al diccionari i deia jiddisch) i de membres asquenasites és (i era) pràcticament nul·la, al contrari del nord d'Itàlia. Em va fer molta impressió a Venècia quan vaig visitar el ghetto, em semblava molt semblant a la idea que tenia dels barris jueus de centre europa i molt diferent al ghetto romà. De totes maneres intentaré informar-me sobre la presència d'aquest ghettaiolo.
Alexandre, tens la pilota a la teua teulada...;-)
I quan, el mateix dia, vaig llegir el teu apunt, em vaig quedar corprés. Esperem que estes catàstrofes no tornen a ocórrer mai. Tant de bo que "la storia siamo noi" i no els aspirants a botxins!
Preguntaré als amics membres de la comunitat sobre aquest ghettaiolo que dius...
La dels valencians i les banderes no l'havia sentida mai, encara ric (per no plorar ;-)
Açò de "romanç ibèric" no ho dic debades: la llengua dels sefardites (d'altres en dirien les llengües, perquè la variació dialectal hi és molt i molt forta) va ser una koinè que va sorgir *després* de l'Expulsió, no abans. Hi van concórrer trets de totes les llengües (romances) que els jueus parlaven quan encara vivien a la Península, del català també. Més o menys (sovint, menys que més) encara es poden fer estudis de sociolingüística històrica pels que es pot esbrinar d'on venien dins la Península els grups sefardites. N'hi ha isoglosses (és a dir, formes que existeixen només en un lloc específic) aragoneses, catalanes (de moment no hom pot saber si valencianes, catalanes o illenques!), castellanes, portugueses, etc. A més, als Països Baixos sobretot, però a alguns indrets d'Itàlia també, el portugués es va conservar com a llengua literària, sense que sapiguem ben bé si hom el parlava o no.
Probablement és lògic que al cap i a la fi, en un context tan complicat com van viure els jueus expulsats, la base de la llengua que van anar creant els sefardites va ser el castellà de l'època, que ja feia el paper de llengua mitjancera dins de la Península al segle XV. Això no evita que les coses haguessen pogut passar altrament i que el judeo-català s'hagués pogut conservar a algun lloc. Per cert, "qatalanit", com acabe de dir-li a Alexandre en el seu comentari sobre l'"italkià", és només l'adjectiu "catalana" i el substantiu (llengua) "catalana" en hebreu. Però en hebreu. No n'hi ha cap indici de que "qatalanit" fos mai la forma que els jueus catalanoparlants van fer servir per a anomenar la seua llengua. És més aïna un neologisme introduït als darrers trenta anys, que ha tingut fortuna sobretot entre alguns investigadors més interessats en fer país (català) que en fer filologia hebrea. A cada cosa segons li cal...
I una bona notícia: documents en judeo-català n'hi ha a bastament, en primer lloc... A Catalunya, el País València, les Illes i Perpinyà (la catalana!). Però hi ha molts arxius i biblioteques de fons antic que en tenen, de documents amb textos, més o menys llargs, en judeo-català. A Israel, és clar, també n'hi ha, pero no massa.
A propósito de exilios os informo que hay muchos catalanes que nos
hemos tenido que "exiliar" por motivos de vuestra imposición de la
lengua e identidad catalanistas.
Hijos dislexicos a los que vuestra Generalitat les obliga a estudiar en
catalán, siendo otro código linguístico y llevándolos a la inferioridad cultural. ¡¡¡ Pero SÍ pueden estudiar en inglés o alemán !!!!
En castellano, ni pagando, porque está prohibido.
He nacido en el centro de Barcelona y vivo en la COMUNIDAD Valenciana.
Gracias valencianos, que acogeis a los que queremos seguir siendo
españoles y hablar nuestra lengua.
Adeu, sense acritud.
Compte que sembla que els parlants mai no el digueren "judeo-català". Això és un neologisme que van (ehem, "vam"...) introduir els "investigadors" de la cosa acadèmica, eixa colla de desocupats, per ociosos i per "aturats", ja se sap... Altres exemples en són "judeo-àrab" o "judeo-espanyol", per bé que a hores d'ara, com que la cosa va anar escampant-se entre els sefardites, n'hi ha molts que parlen del "judeo-espanyol". I compte que encara en parlen, i molt:
http://groups.yahoo.com/group/Ladinokomunita/
Això si vols veure un pati de veïnat cibernètic que xarra en totes les variants del "sefardita". I xarren pels descosits!
L'escriptura tradicional de la llengua dels sefardites va ser en lletres hebrees però darrerament s'ha anat imposant l'alfabet llatí per a representar-la. I el català, o més aïna la seua tradició ortogràfica (juntament amb la de l'aragonés medieval) hi va tindre una victòria xicoteta: el so palatal nasal que els castellans escrivim (perquè jo sóc de Madrid, encara que no hi visc) "ñ" i els italians i els francesos "gn", els sefardites han escollit escriure'l "ny", com s'escriuria clar i català.
Al voltant de les judeo-llengües, potser un bon lloc per a encetar camí és:
http://www.jewish-languages.org/
I l'última del dia, ben fresqueta perquè és de hui mateix, un missatge que ha enviat el Miquel Adrover, de Campos a Mallorca, al grup "Migjorn" (http://es.groups.yahoo.com/group/Migjorn_1/):
"
Liorna és, en la nostra llengua, el topònim italià Livorno.
Sempre havia sentit la dita "Liorna, qui hi va no en torna".
M'afigurava que, a Liorna, hi devien escabetxar la gent nostra que hi
anava.
No fa gaire, vaig aclarir el sentit d'aquesta dita. La comunitat jueva
a Mallorca era sovint perseguida. A Liorna hi havia una comunitat
hebraica que era respectada. En cas de persecució, molts de jueus
mallorquins fugien cap a Liorna, i s'hi sentien tan bé, que no en
tornaven."
Jo no ho havia sentit mai de la vida, però no em diràs que no és ben bonica, la dita. Alguna vegada m'he demanat si això de "fer dissabte" o allò que a Castellà se'n diu "sábado sabadete... etc.", hi té alguna cosa a veure amb arrels jueves dissimulades o potser no tant.
Respecte al que dius de fer dissabte, just l'altre dia em va telefonar una amiga jueva, sefardita tripolina, i li vaig dir que estava fent dissabte i ella em va fer notar que potser en algun moment "fer dissabte" era demostrar públicament que no s'era jueu...no ho havia pensat mai però té sentit, no?
Si baixe al centre aquest cap de setmana vull fotografiar una pintada que hi ha al ghetto que m'encanta, escrita en romà: "contro il caro coscer tutti in piazza". La manera "romana" d'escriure kosher em va fer molta gràcia.
Que conste que m'estic tallant de fer-te més preguntes, no vull abusar...
- Liorna és la ciutat refugi dels jueus mallorquins. Si llegiu "Dins el darrer blau", el magnífic llibre de la Carme Riera que novel·la la darrera gran persecució contra els xuetes mallorquins, els qui aconsegueixen fugir fan tots cap cap a Liorna.
- No em feu dir on ho vaig llegir, però els darrers jueus que parlaven judeo-català (o com s'hagi de dir) sembla ser que habitaven a Salònica, la capital jueva de l'Imperi Otomà, la primera ciutat fora d'Israel on els habitants jueus n'eren majoria i es vivia segons les lleis hebrees. Un cop la ciutat va passar a ser grega va mantenir una importantíssima i vital comunitat sefardita, la major part de la qual va acabar als forns d'Auschwitz. Aquest petit nucli judeo-català va desaparèixer definitivament. Ja faré memòria d'on ho he llegit.
I abans de l’Expulsió jo no m’he trobat amb prou dades per a parlar amb fonaments certs d’un judeo-català tan diferenciat dels parlars catalans medievals com va ser el jiddisch/ídix dels parlars alemanys, per exemple. Després hi ha cosetes com les que fa la Rosa Zaragoza, però a eixa senyora més val no parar esment al que fa: http://www.rosazaragoza.org/ Persones rigoroses que treballen sobre el patrimoni musical dels sefardites són, per exemple, Miguel Ángel Sánchez, Edwin Seroussi o Susana Weich-Shahak, que ha publicat un bon grapat d’enregistraments de sefardites de debò cantant les seues cançons de debò. Però és molt més “avorrit” que allò que fa la Rosa, és clar...
Sobre Salònica, la Jerusalem d'Orient com li deien, tens tota la raó en què la més gran "metròpoli" sefardita del món va desaparèixer per obra de la Catàstrofe nazi. Ara, no va ser “la primera ciutat fora d’Israel on es vivia segons les lleis hebrees”, perquè després del fracàs de la rebel•lió jueva, l’any 135, on hom no es podia viure “segons les lleis jueves” era precisament al País d’Israel (Eretz Yisrael). I Salònica no va ser la primera ciutat majoritàriament jueva: que em vinga de sobte al magí, hi ha Lucena a l’època andalusina (i post-andalusina) i tots els shtetln de l’Europa Oriental enclavats al Yiddishland que va desaparèixer en la Segona Guerra Mundial, per posar-te’n un exemple a corre-cuita.
Ja coneixes la meva curiositat de tot el que veig; ara ja tinc tota la informació.
Gràcies !
La Sinagoga té una presència important a l'estar al davant del riu, en un meandre. Però el que sobta és que la seva cúpula és l'única quadrada que hi ha a la part antiga de la ciutat, poder per fer evident que allò no és una església.
enhorabona pels teus posts d'amor a la ciutat!