Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Demanar perdó o excusar-se

A Austràlia ja s’han fet les eleccions i el conservador primer ministre senyor Howard les ha perdut estrepitosament després de tretze anys al poder. Crec que ja és l’últim amic del senyor Bush que quedava i tots a poc a poc han anat perdent eleccions o deixant el seu càrrec.

En la premsa australiana el titular va ser molt reeixit ‘Howard’s End’ ( El final de Howard), prenent el nom de la novel.la de E.M. Foster i que es va poder veure també al cinema.
Han guanyat els laboristes i els verds han guanyat també molts vots.
Ara el senyor Kevin Rudd, nou primer ministre, ha dit que el primer que ferà és signar el protocol de Kyoto, fer tornar els soldats australians d’Irak a casa i demanar perdó als Aborígens.

”””’Una nació tant i tant mentalitzada en el medi ambient i protecció de la natura, havia seguit fil parranda tot el que el senyor Bush deia i NO havia signat el protocol de Kyoto !! No m’ho podia creure.


El tema dels Aborígens és delicat. No és el mateix dir ‘ we apologize’ que dir ‘we are sorry’ i els representants Aborígens al Parlament demanen la paraula ‘sorry’.
Molta gent a Austràlia creu que no poden demanar perdó per uns fets que han succeït ja fa molts anys i no en són responsables. 
Però els greuges, el dany, moltes generacions perdudes, és present dia a dia en els pocs Aborígens que encara intenten viure com els van ensenyar a fer-ho.
És cert que han recuperat terres i participen en la gestió dels parcs nacionals, i molts d’ells treballen en una nova forma de viure; fins i tot es pot veure la bandera aborígen al costat de la bandera oficial d’Austràlia, però encara avui ténen dificultats per adaptar-se a la colonització.

Al cinema van projectar una pel.lícula, crec que l’any passat, i que no va tenir gaire ressó per el gran públic : ‘ The rabbit-proof fence’ – ”Generación robada”, dirigida per en Philip Noyce i interpretada magistralment per Kenneth Branagh i tres nenes aborígens que mai havíen fet cinema. No la veig veure, però al videoclub que tinc al costat de casa he pogut llogar-la i la recomano a tothom que tingui una sensibilitat envers a la vida, la gent, els pobles, el seu dret a viure,  les injustícies, i sobretot, per entendre millor per el que han passat i encara passen els Aborígens. La história de la pel.lícula és real, no és de ficció.  Penso que és molt important conèixer la història dels Aborígens d’aquest continent enorme, gran, infinit, amb una natura exuberant, per entendre’l millor.

La traducció al castellà del títol original és bastant diferent; la traducció correcta seria ‘La tanca o mur dels conills’ referint-se a la tanca més llarga que mai s’ha construït al mon per separar els camps cultivats de les terres on vivíen el conills i així evitar la proliferació d’un animal que els colonitzadors van importar i tenir-los controlats per no malmetre els conreus.

Tots els infants que van ser robats de les seves famílies aborígens també vivíen dins unes cases i uns pobles que per ells eren murs i amb persones que no podíen explicar-lis d’on veníen, qui éren i com sería la seva educació. No enteníen res de res; molts d’ells els van segrestar quan eren uns nadons i ni tan sols sabíen si teníen mare o pare. La fugida de Molly, Daisy i Grace per tornar a casa amb la seva mare és colpidora. En el ‘making off’ del DVD fins i tot els actors, i tots els que participen en la pel.lícula després de l’escena del segrest, les llàgrimes aparèixen en els ulls de tothom.

La fotografia la vaig fer la nit que vaig sopar sota les estrelles, en mig del desert. Al fons es veuen les muntanyes de Kata Tjuta ( conegudes abans com ‘les Olgas’ ). Com no tinc una càmara professional no vaig poder fer la fotografia de la’ Southern Cross’ ( la estrella del Sur ), una experiència més quan viatges a l’altra punta de món.

S’ha amagat el sol i una nova llum en la vida dels australians s’ha encès després de les darreres eleccions.



”””

Mort

La notícia ha estat demoledora, un pare ha matat el seu fill de set anys i després s’ha suicidat. Estava separat de la seva muller, mare de l’infant.


Una vegada més ens trobem amb aquesta violència sense sentit, però que la societat sencera té alguna cosa a dir.

No puc fer res més que posar aquesta fotografía amb molts narcisos blancs i sentir una gran tristor i el meu condol per aquestes morts.

‘ cal que neixin flors a cada instant ‘

null

Ja són 70

La premsa, la ràdio, la televisió, manifestacions al carrer, articles, reflexions …

però avui tot just llegir el diari tornem a la realitat. A Vilanova del Camí, una dona morta per el seu company que ja ha confessat el seu crim.
En els meus anterior posts el número era inferior, però la realitat dels últims díes ens han informat que és un altra. Trist i colpidor.

Una flor caiguda de l’arbre en un jardí de Darwin a l’altra punta de món. El meu dol i tristor.

null

Respectar la terra

Després de caminar per les muntanyes d’Anbangbang i Nourlangie tornem a l’autocar i a la carretera. Fem uns 40 a 50 kms fins a Ngurrungurrudjba – aiguamolls d’aigües grogues o més conegut per els viatgers , ‘ Yellow River ‘. Segons l’època de l’any pots caminar o navegar per aquest indret. Cal informar-se abans d’anar-hi. Si et trobes en el període de sequera existeixen uns camins ben assenyalats per els que pots experimentar la bellesa i la natura d’aquest indret. Si hi ha encara aigua de les pluges, pots caminar per un itinerari de 1.8 kms atravessant aquests aiguamolls.
”””Jo vaig fer el passeig per uns aiguamolls tranquils, en un barco especial que funciona al llarg de l’any i amb el que et pots endinsar dins aquesta àrea, que no és res més que un afluent del riu anomenat ‘South Alligator’. És totalment prohibit navegar en barques convencionals, només pots fer-ho a motor i sobretot has d’informar als guardes del parc l’itinerari que vols fer i els horaris. Pots trobar-te amb corrents d’aigua molt fortes, bancs de sorra sobtats i sobretot cocodrils. Si es viatja individualment, mai es pot oblidar de dur aigua, salvavides, caixa d’eines, bidons de benzina, mòbil. Cal observar i vigilar la ‘salvinia’ que floti per sobre les aigües. És una planta originària d’Amèrica del Sud i va ser importada per un aquari. Es reprodueix amb gran rapidesa. En els trajectes entre el nord del South Alligator i el Magela Creek desde Mudginberri als Billabongs de Nankeen, han estat tancats per a qualsevol navegació per mesures de quarantena. Si en el cas que en la barca, cotxe, trailer, observes que hi tens salvinia, cal netejar-ho bé per evitar la seva propagació.


Si estàs bé físicament i ben peparat per caminar i aguantar temperatures altes i humitat, Kakadu és d’una bellesa increïble. Hi han diferents camins ben assenyalats i que poden tenir una durada de dos o tres díes de marxa per Gagudju. Sempre cal seguir-los i no desviar-se.

 ‘Caminar és bò; només cal seguir el camí, dorms, t’aixeques pel matí amb el cant dels ocells, potser el kookaburra. Formes part de la terra’.                    Bill Neidje – Clan Bunitj Aborígen.
Vaig notar que formava part de la terra durant les poques hores que vaig caminar, navegar i passejar per Kakadu. Tot el que he escrit és la ‘meva’ realitat de Kakadu i que jo, per manca de temps, només vaig poder experimentar durant dos díes, però a casa llegint i mirant les fotografíes em puc imaginar fent aquestes caminades per tots i cadascún dels viaranys i camins per on no vaig passar i que són d’una bellesa inqüestionable. També he volgut escriure i prevenir de com és de salvatge aquest Parc i totes les prevencions són poques. No és fàcil i les autoritats del Parc volen que els viatgers puguin meravellar-se de Kakadu sense patir cap accident i seguint les seves instruccions.”

””

Color gris joiós

En l’últim post de na Victòria, com sempre colpidor i envejat, per com descriu l’ambient trist i gris de la seva estimada Mallorca, l’encerta en la grisor, la foscor,l’angoixa del moment. Però al final, com sempre, ens apareix un petit esclat d’optimisme. He trobat aquesta fotografia del meu últim viatge. En aquest cas el cel gris és joia, és esperança, l’ambient xafogós i dens i humit es agraït per a tothom i estan contents, treballen amb ganes i les seves il.lusions es feran realitat. Els ocells canten sense descans.
””’Desde el balcó del meu hostalatge podem veure la grisor del cel i molt al fons la muntanya de l’Uluru. El desert i la terra esperant que aquesta grisor obri les portes i comenci a ploure. Era el dia de encetar una nova etapa en el meu viatge, i al marxar vaig poder sentir la frescor de les primeres gotes d’aigua i una olor de la terra de color safrà que crec no oblidaré mai.””’

Candel – Emigrants

Pocs dels habitants de la’gran encisera’ es poden haver quedat insensibles davant la pèrdua d’un dels seus més estimats veí.
Ahir nit sopant a casa amb un emigrant que va marxar de Portugal a Austràlia, vam parlar molt del viatge a un lloc desconegut, dels problemes amb els idiomes; de les dificultats de entendre el lloc que has triat per poder sobreviure; de que els seus habitants t’entenguin. Ell, com molts d’altres, ha tingut èxit, treball, una família, però sempre té dins seu els anys difícils.
En Candel va passar per tot i va aconseguir el més preuat; ser estimat i estimar sense deixar de ser mai en Paco.
”El meu sentiment de dol i segur que descansarà en pau, amb molta pau dins el seu cos.

En el meu arxiu he trobat aquesta fotografia feta desde el Parc Güell. Al fons, Montjuïc, el seu barri, la seva gent més propera, però també tots els altres veïns de la Ciutat que l’envolta ens sentíem una mica forasters quan llegíem els seus llibres.”

Bush Nut – Macadamia

Moltes vegades oblidem que Austràlia és un continent. Sempre la tenim present com una illa gegantina. Hi han moltes Austràlies dins aquest continent. Lismore és una petita Ciutat a New South Wales, però només a 300 kms de Brisbane, a l’interior. És un exemple d’una d’aquestes Austràlies. Els nous colonitzadors van haver de treballar a fons per desforestar els boscos i convertir una terra en un mirall de la seva Irlanda, o Gal.les o Escòcia. Els aborígens menjàven uns fruits que anomenàven ‘Kindal Kindal’ d’uns arbres que creixen per aquests indrets i altres llocs del país.
””””””Es pot dir que aquest fruit, ara anomenat Macadamia, és originari, l’únic, d’Austràlia i comercialitzat arreu del món. Avui trobem aquest tipus d’anous en altres països. Qui no ha provat un gelat de macadamia ?? Pero ha estat aquí a Lismore on va començar tot aquest procés. El nom prové del Dr John Macadam, biòleg, estudiós dels beneficis i toxicitat d’aquest fruit. Després de viatjar per deserts, platges, oceans, muntanyes rocalloses, aiguamolls, Ciutats modernes, et trobes a Lismore, una petita Ciutat, on hi ha una Universitat amb més de 5.000 alumnes, tranquil.la, aires nets, grans extensions de pasturatge per el bestiar, boscos, un riu, el Wilson, que moltes vegades es desborda i inunda el centre de la Ciutat, koales vivint en pau a dalt dels arbres; un lloc on sembla que mai passi res i on tothom té l’aspecte de viure feliç. L’espòs de la meva amiga, advocat de professió, em va dir: ‘ Vivint aquí, apart de ser més barat, tinc la sensació que estic de vacances els 365 díes de l’any’. Els veïns del costat de la casa de Colleen, quan els vaig preguntar per què hi havia una corda dins la piscina del seu jardí de casa, em van aclarir que sempre s’ha de tenir cura de deixar una corda ben gruixuda penjant dins l’aigua, ja que els koales van a prendre un bany i neden a les piscines, però si no ténen la corda, no podríen sortir i tornar al seu habitat, els eucaliptus. A pocs kilòmetres de Lismore es troba Nimbin, el poble ‘hippy’ per excel.lència d’Austràlia. Cada diumenge en una petita vall hi ha un mercat on pots trobar-hi de tot. Vaig anar-hi, i vaig passar unes hores ben entretingudes. Però aquest serà un altre post.””””””

Nuoc Mam – Una mostra

Aquest és un plat vietnamita que podeu trobar arreu.
Són els ‘nems’ o rotllets de primavera. Estàn embolcats amb paper d’arròs. Uns són en cru i els altres fregits.

Podeu veure la salsa de nuoc mam, on hi podem veure uns trocets de gengibre, però també hi ha un polsim de sucre, vinagre, pebre i una mica de bitxo.

Utilitzo el nuoc mam que trobo a França i de tant en tant aquests nems formen part del meu sopar o dinar.
”’null”’

Nuoc Mam- Tapat l’olfacte, però tasta’l

Encara que he estat viatjant per un altre continent, no he deixat per aquest motiu de seguir amb els meus contactes de Viêt Nam. Tot repassant els posts, veig que no he escrit res sobre el ‘NUOC MAM’, bé sí que l’he esmentat en diferents ocasions, però no he explicat ben bé com és d’important aquest producte en la cuina vietnamita.
La olor és veritablement repel.lent, però una vegada dins la cocció dels plats, desapareix totalment. Molts hotels i restaurants a Viêt Nam pensen que per els forasters pot ser dolent condimentar els plats amb el nuoc mam.
No ho permeteu, és un consell; probeu la extraordinària cuina vietnamita amb aquest condiment tant peculiar.

””””’Al Museu Oceanogràfic de Nha Trang hi han unes sales dedicades a l’art de la pesca i a tota la seva economia.
La fotografia correspòn a una de les tines on es fermenta.

El nuoc mam és totalment diferent a tots els altres
condiments de salses de peix. És el líquid extret i fermentat de peix, majoritàriament blau, petites anxoves. Es sala i es deixa en tines com la de la fotografia com a mínim durant tres mesos en un procés de drenatge. El líquid es torna a posar novament en la tina durant tres mesos més. Després d’aquest segon drenatge, ja es pot posar a la venda o pot ser encara envellit durant més temps. El gust millora amb el temps … i la olor és cada vegada més forta.

Igual que amb el nostre oli d’oliva el millor grau és després del primer drenatge. Normalment el color és fosc i molt dens. Si en l’ embotellat es llegeix ‘ngon’ o ‘thu’ong hang’, indiquen la seva alta qualitat. Els de més baixa qualitat estàn fets després del primer drenatge, hi afeigexen aigua i després de ser premsat, el posen a la venda.
Aquest ‘nuoc mam’ és el que he trobat a França en els supermercats.

Durant la guerra amb els americans , molts francesos i vietnamites es van emportar botelles de ‘nuoc mam’ a França i encara avui hi ha gent que cerca una d’aquestes preuades botelles, ja que la qualitat del nuoc mam sería única.

El millor és produeix a l’Illa de Phu Quoc i a Cat Hai. Porta minoàcids, sodium, histamines i fosfors minerals i orgànics.
Si hi poses una mica de gingebre, és ideal per cuinar l’ànec.
Si hi poses vinagre, llima, all i ceba, perfecte per una fregida de peix.
Per menjar els ‘nems’ – rotllets – amb paper d’arròs i els ingredients amb verduretes crues i gambes, pots fer una salsa simplement amb sucre, vinagre i pebre.
L’any passat vaig poder portar una botella de ‘Nuoc Mam’ i veritablement aquest condiment dona un sabor extraordinari als plats, sopes i altres coccions. No utilitzo la sal, només unes gotes de nuoc mam.

Una anècdota, real, en que el nuoc mam és protagonista.
Durant la guerra, els americans van ensinistrar el gossos fent-los olorar el nuoc mam i els feien entrar als tunels per poder trobar els vietnamites. Els vietnamites, sempre més llestos, durant la nit sortíen dels tunels, i agafàvem pasta de dents i ‘after shave’ dels americans.
Així quan els gossos entràven als túnels la única olor que sentíen era de pasta de dents, after shave i colònies americanes ……. és evident que els americans mai van arribar a conèixer ni les habilitats ni els costums ni la cultura vietnamita.

La cuina vietnamita es distingeix de totes les altres cuines per aquest condiment – el ‘nuoc mam’ . La salsa de soja o el curry són les predominants en les altres cuines asiàtiques. Aquí podem trobar una ‘salsa de peix’ tailandesa. Sincerament, es com comparar un ‘Priorat’ amb un ‘Baturrico’.

””””’

Avui ja són 66

Aquesta vegada a Cantàbria. Una dona ha estat assasinada. L’home de 78 anys, denunciat ja per la seva esposa per maltractaments i al que van prohibir apropar-se a ella a menys de 200 metres.

Se’m trenca el cor, l’anima i sincerament aquestes decisions d’un jutge de ‘no apropament a menys de 200 metres’ ….. em semblen absolutament repugnants. Si hi ha hagut denúncia, fóra de la Ciutat i vigilància !

Aquesta vegada la fotografia representa moltes flors, moltes, quasi tantes com les dones assasinades aquest any 2007.
Llegeixo que un programa de televisió ‘ El diario de Patricia’, crec, podrà ser acusat de responsabilitat civil, ja que la noia russa assasinada ahir a Alacant la van fer participar en la televisió, ja que el seu assasí volia ‘fer les paus’.
Després del programa, l’ex company de la noia, no sé quans díes després, va matar a la mare del seu fill de 2 anys.

Però, com es pot jugar amb els sentiments de les persones o fer sortir a la televisió a una persona que ja tenia antecedents i va ser jutjat per maltractaments ???????

No, no, aquest no és el meu món. Més que mai totes aquestes flors de la fotografia per un dol cada vegada més gran.

Aprendre del temps – Kakadu/Gagudju

En aquests 20.000 km2 d’extensió del Parc, propietat d’un nombre de clans d’Aborígens i de la Direcció General de Parcs Nacionals del Govern Australià, s’hi troben diferents habitats i aquest fet és el que el converteix en un patrimoni mundial de la natura i un lloc on veritablement pots interpretar els somnis del temps dels Aborígens i de la Creació. El Calendari Aborígen dels Gundjeihmi ens mostra clarament el cicle complet de l’any i com preservar la terra i cuidar-la. He fet una còpia perque és molt interessant veure com al llarg dels milers d’anys van aprendre dels diferents cicles.
””’El foc significa una part molt important en la vida dels Aborígens; encara avui els diferents grups tribals de Kakadu i Arnhem l’utilitzen per enviar-se missatges. o per cuinar, o per facilitar la caça d’animals, per atraure’ls, per protegir el menjar, com els yams i per ‘netejar el país’, quan comença el ‘Wurrgeng’ o el cicle del temps més fred. El grup tribal Binini/Mungguy habitants de la zona feien els focs controlats en diferents parts del país. A l’arribada dels europeus, la població dels Aborígens va decrèixer. Van morir per fam i malaltíes desconegudes per a ells i d’altres van marxar a altres terres. Amb molta menys població, els focs controlats ja no es feien, així doncs, la calor i focs en les èpoques de sequera es van anar succeint sense control i una total destrucció del terreny. Van canviar els hàbits dels animals i la distribució de les plantes i arbres. A partir de l’any 1980, els Aborígens que encara viuen a la zona juntament amb els guàrdies forestals i el Govern australià estàn treballant conjuntament per reduïr els focs ‘no controlats’ al final dels mesos de sequera. La majoria dels focs estàn provocats, sota control, durant el començament dels mesos on decreix la calor i encara hi ha humitat ( entre maig i juliol). Les condicions atmosfèriques són les millors i les temperatures relativament baixes. Són focs d’intensitat baixa amb molt poc risc per els humans i els animals. Així es poden veure clarament les zones cremades i les que no ho són, tal com feien els Aborígens al llarg de milers d’anys. En el calendari, en els períodes entre Yegge i Wurrgeng (maig fins mitjans agost ) és quan les temperatures són raonablement baixes i es pot llegir ‘ comença l’encesa dels focs ‘. El període Gudjewg ( gener, febrer i març ) és el període de les pluges monsòniques , molt abundants. El mes d’abril – Bang-Gerreng – és la fí de les pluges torrencials i el començament de les tempestes. De novembre a abril és el període de pluges. De maig a octubre és el període de sequera. A Kakadu trobem grans extensions de sabanes on creixen els eucaliptus i diferents arbusts i on hi ha una gran varietat de plantes i animals. Els boscos monsònics els trobem en petits indrets i aïllats. Hi trobem milers d’ocells que mengen els grans i els fruits dels arbres i ajuden a dispersar el polen i les llavors. Al sud del Parc ens trobem amb infinitat de turons i escletxes i barrancs per la erosió del sol al llarg dels anys. La diversitat de plantes, flors i animals és única. La terra de les pedres i roques es troba a l’est de Kakadu i pot arribar a unes altures entre 30 a 300 metres. Les coves són el resultat de les erosions i és on es troben els refugis i les pintures que els Aborígens ens han deixat a Nourlangie i Ubirr. Els aiguamolls i les llacunes són també a Kakadu. Després de les pluges i durant els mesos de sequera ens trobem amb aquests indrets absolutament meravellosos. Quan comencen a secar-se, els ocells d’aigua i els cocodrils fugen a les llacunes del Yellow River on encara troben aigua fins que arribin les pluges. Kakadu té quasi 500 km2 de costa, uns estuaris imponents i dos illes. Molts d’aquests indrets hi ha una vegetació increïble i que formen unes granges naturals on viuen molts peixos, els barramundi per exemple. Tots aquests indrets humits, aquests aiguamolls, aquests rius, aquests estuaris, aquestes llacunes formen un conjunt importantíssim per les migracions de les aus. Tot això i més és Kakadu, on la convivència entre els humans, els animals, les plantes, els arbres, en definitiva: la natura amb tot el que vol dir i representa, és possible. Però …… hi ha un perill; en aquest sol hi han mines d’urani, ara tancades, però que el Govern australià vol tornar a obrir. Les eleccions generals a Austràlia tindràn lloc el proper dissabte. Segons sigui el resultat, d’aquestes mines es tornarà a extreure urani. ””’

Són ja 64

Cada vegada que obro la pàgina del diari, penso si fer-ho o no, per la por de llegir la notícia d’ una nova mort per violència domèstica.

A les Illes Canàries aquesta vegada. No s’atura i jo seguiré dubtant en llegir el diari dia rera dia.

El meu dol i denúncia amb aquestes flors de cactus que s’obren pel matí, uns minuts i desapareixen de sobte i no saps mai quan tornen a florir.
‘null’

Matí de diumenge: Punt i Presència

Avui comentaré els més de seixanta minuts que he passat de bon matí llegint, escoltant música i esmorzant, del meu petit i estimat pais.

S’esvaeix l’ànima del PSUC. Llegeixo un poema escrit per un lluitador com ell, empresonat: ‘C’est ton corps qui est en prison ton esprit n’est pas en prison pour mener ta grande entreprise tu dois garder ton moral bon.’ Li desitjo la millor de les arribades en el seu últim viatge.

Una indústria de guerra. Armament català. Conversió dels tallers catalans en fàbriques d’armes per a la República.
”’Els obrers metal-lúrgics de la Garrotxa que construíen fusells ametralladors sense cap assesorament. Els artistes del torn, els manyans i els fusters olotins superaren tots els inconvenients que es presentaren.
Els Governs de Madrid no veien amb bons ulls que el control de les fábriques d’armes fos a càrrec de la Generalitat. El Govern de Juan Negrin va assumir el control de les empreses col.lectivitzades, només les quinze fàbriques que va impulsar la Generalitat van continuar sota el seu control. Nou mesos més tard, aquestes també passaven a cárrec del govern estatal. Catalunya haurà d’estar agraïda per sempre més a tots aquests treballadors que amb llur entusiasme, amb llur esforç i amb sacrifici de llur pròpia vida, han treballat per tal d’ajudar els nostres germans que lluiten al front.
‘La indústria de guerra a Catalunya – Autor: Josep Tarradellas.

‘Mallorca eròtica’ de Felip Munar i dibuixos de Joan Bennasar.
Una estona ben divertida i lluminosa llegint algunes gloses i cançons del camp mallorquí:
– Sa poma de na Maria
està dins un comellar;
de sabonera que fa,
un barco navegaria.

– Mamare té una capçana
de s’amplària d’un garbell
i mon pare té un aucell
com un batai de campana.

‘El mal teatre és intolerable; el mal cine només és avorrit’.
Peter Brook.
En cinema el director és un solitari. La càmera imposa un punt de vista personal i el plaer ve del fet de tenir la responsabilitat total de l’obra; en canvi en teatre és exactament al contrari, perquè és un treball col.lectiu en què el director fa de guia com en una expedició. La base del teatre és reunir tants punts de vista com sigui possible i compartir-los amb el públic; d’aquí vé el plaer.
En teatre ningú té el dret a prendre una actitud superior respecte del públic, donar-li una lliçó. És una plataforma on xoquen les visions i la reflexió ve a ‘posteriori’, un cop ja som a casa.’
Fa molts anys ja, que vaig anar a veure ‘Carmen’ de Peter Brook en uns tallers municipals bruts, sense cap mena d’infraestrucures i en vaig sortir enlluernada. Més tard vaig ser en una representació del ‘Mahabharata’, de nou hores, totes seguides. La reflexió va venir després a casa … Una anècdota d’aquella tarda, nit, matinada de teatre pur; la reina Sofía hi era i va ser rebuda amb molts de xiulets. Ningú del públic va ser denunciat per cap fiscal ……

La Biblioteca de Catalunya torna a obrir les seves portes al teatre; Oriol Broggi lidera un curs de clàssics en un dels seus espais; Txèkhov – L’oncle Vània -, Josep Maria de Sagarra ‘El comte Arnau’, Ibsen – Hedda Gabler, Pirandello – L’home de la flor a la boca, Shakespeare – El rei Lear – i em sembla que serà el comiat de l’Antígona.

El Punt i Presència font d’informació. Gràcies.

Una flor de loto encara per obrir i per reflexionar.

Rainbow Serpent

En el ‘dreaming’ dels aborigens, la serp és l’ancestre de la creació dels rius, salts d’aigua, llacunes, rierols …. Durant els mesos de sequera, tant a Kakadu com a Lichtfield, sempre pots trobar un lloc com aquest per poder continuar vivint. L’aigua és clara, transparent, neta. La calor és agobiant i xafogosa. El bany s’agraeix. Cal fixar-se en els rètols si no hi ha perill. Els viatgers sempre som a punt de prendre el bany, i fins i tot un d’ells creurà veure algún secret al fons de l’aigua.
‘null’