Chào ông Viêt Nam

Primavera al desert, al Parc d’Uluru i Kata Tjuta. Són els noms de les dues muntanyes que aparèixen en mig d’un desert i ara se’ls anomena per el seu nom aborígen. Fa uns anys la muntanya Uluru era coneguda com Ayers Rock i Kata Tjuta com les Olgas. L’any 1980 es va construïr un complex turístic al mig del camí entre les dues formacions muntanyoses i que s’anomena Yulara o per millor coneixement dels visitants – Ayers Rock Resort. Els seus habitants, Anangu, viuen en una petita comunitat que s’anomena Mutitjulu. Cal una autorització per entrar-hi. Als turistes en viatges organitzats no se’ls permet anar-hi, si no s’ha demanat aquesta autorització.
”Però individualment si es demana , pots anar a Mutitjulu i compartir el teu temps amb els Anangu que poden explicar-te les seves històries. Al mes d’octubre de 1985 se’ls va reconèixer com a propietaris d’aquestes terres i ara comparteixen la propietat del parc. També pots visitar el centre cultural Uluru – Kata Tjuta on pots veure una exposició interessant sobre els veritables habitants d’aquest desert i on pots veure, llegir, comprar tota mena d’objectes que la indústria del turisme posa a disposició dels visitants. Cal dir, que amb molt de respecte. Existeix també una empresa anomenada Anangu Tours, i són ells mateixos els que poden ensenyar-te Uluru i Kata Tjuta i explicar-te les seves llegendes, dites Tjukurpa i que els anglosaxons han traduït com ‘Dreamtime’ – temps de somnis. De fet, temps de somni, és la seva història com a poble que mai al llarg dels milers i milers anys han escrit, però sí explicat generació rera generació per poder sobreviure i seguir vivint com a comunitat organitzada. En aquest temps de somni expliquen amb una total i absoluta concreció on pots trobar aigua, on pots trobar menjar, on pots trobar herbes medicinals, com utilitzar el foc, i ho reflecteixen amb les pintures que et trobes dins a qualsevol cova. No tinc encara un coneixement profond d’aquest poble, on conviuen moltíssims grups tribals, però poc a poc ho aniré esbrinant. De moment, hom pensa que anar a visitar un desert on podràs veure aquesta roca extranya, val la pena ? És impactant i una meravella de la natura. Quan ets al seu costat i comences a caminar i l’envoltes, rumies i et preguntes ; que hi fa aquí, sòlida, desafiant, vigilant, amb els seus 348 metres d’alçada i una circumferència aproximada de 9 kilòmetres. I com poden crèixer i viure tantes i tantes flors i plantes i ocells i cotorres, llangardaixos de tota mena, cangurs …. 25 espècies de mamífers, 178 espècies d’ocells i 75 espècies de rèptils i 5 mamífers que han vingut de fora, i en aquest eco sistema, conviuen també milers i milers d’insectes. Sobretot les mosques ……. Mai he percebut el contacte de tantes mosques com a Uluru. Perdoneu aquesta expressió; emprenyadores com cap altra al món. I un consell per a futurs visitants, compreu-vos una xarxa que et poses com a capell i et protegeix d’aquests insectes que poden acabar amb la teva paciència. Jo el portava i era l’enveja de tota la resta de turistes ….. podia caminar sense espantar-les continuament amb la mà i gaudir cada moment … acompanyada, fent volades al meu entorn, però elles i jo ens vam avenir i acceptar sense problemes ….. La fotografia està presa tot just el sol va sortir amb una llum esplendorosa i en un ambient sec, calurós, net i que ens dóna la visió d’uns colors de la terra sorprenents. Continuarem parlant del desert, de les flors, dels animals, dels ocells i també de les notícies de Viêt Nam que ja han començat a arribar. Bon diumenge a tothom ! ‘

Ja he tornat del meu llarg viatge. De fet encara no estic mentalment dins la franja d’horari del meu país. Vaig arribar el propassat dia 1 de novembre cap al vespre, després de més de 24 hores de viatge. Austràlia és un continent immens; Tasmània una illa plena de bellesa amb una natura que et fa venir esgarrifances. Vaig ser amb els nostres amics de Vilaweb a Melbourne, en Josep i la Antònia, i també en Joaquim. I avui llegeixo al diari de Vilaweb-Melbourne, que Uluru té una altra visió, l’aigua cau per les seves escletxes després d’uns aiguats sorprenents i intensos.
”Jo vaig marxar d’Uluru plovent, i la sensació de sentir com cauen les gotes de pluja en mig d’aquest desert amb una terra d’un color vermell intens, em va fer obrir els sentits. La olor també era extranya, diferent. I aqui teniu una de les moltes fotografies que he fet durant el meu viatge, on podeu veure aquestes escletxes d’Uluru, sense aigua i ara me les puc imaginar fermament vives i alegres. Poc a poc, sense presses, m’aniré posant al dia i organitzant novament la meva vida. Ja he rebut notícies de Hue, de l’hospital i també dels amics a Viêt Nam. El meu bloc de notes de viatge es ple i moltes coses per explicar. Torno a ser a casa i ja puc tornar a obrir aquesta finestra que em dona la oportunitat de poder llegir i disfrutar dels blocaires amics i de les blocaires amigues ( i ara sí amb la ”ç”, escrita correctament ! ) ”